Amelie-les-bains-Palalda – Roc de la Campana.
El Pertús- Salt del Fitó.- 15-febrer-2015.
Sortim de Cassà amb el temps una mica rúfol i nosaltres encara enteranyinats per la ressaca del Carnestoltes. Sense pensar en res, anem cap a Figueres on ens hem de trobar amb la resta de companys. La sorpresa és que en arribar allà ens diuen que hem deixat a un participant a l’excursió esperant a la estació. Sort que amb els mòbils ho arreglem i al cap de poc arriba el company deixat i naturalment li demanem totes les excuses possibles. Un cop reunits ens en anem cap Amelie les Bains. Al arribar està plovent, però tot i així comencem la marxa. Encara dins la vila ens atura un vilatà que ens diu que avui no anem gaire bé per caminar ja que plourà tot el dia. Ens preocupa aquesta previsió però ja som allà i decidim fer el que sigui possible. Agafem el camí i tot i la pluja anem pujant fins el Puig del Roc de la Campana, passant pel Mas del Pastor i l’Escalador. Un cop dalt tenim una vista esplèndida sobre la vila i el seu fortí. Estem a sobre les Gorgues del Mondony i la Cascada de Annibal, encara que no les podem veure ja que estan a sota nostra i la espessa vegetació ens tapa.
Amelie-les–bains-Palalda (que és tal com es diu) és una localitat d’uns 3500 habitants situada a la vall del Tech, al Vallespir. La denominació antiga era “Els Banys”, ressenyada des de 832 per designar el monestir (monasterium as ipsos Bagniles). El nom d’Amélie és del 1840, en homenatge a la reina Maria Amèlia de Borbó-Dues Sicílies, esposa de Lluís Felip I que feia allí nombroses estades. Antigament ja hi havia unes termes romanes, però va ser amb el regnat de Lluís Felip que va adquirir notorietat en privatitzar els banys. També podem contemplar el fortí de les Bains.
Aquest fortí està sobre un vell castell de l’edat mitjana. La seva ubicació no és casual tenint en compte la seva magnífica vista. El 1670 va ser reconstruït i modificat en profunditat per donar-li l’aspecte que encara es pot veure. El fortí és de petita talla, de forma aproximadament quadrada. Actualment és una propietat privada i no es pot visitar. S’acompanya d’un hospital militar, però no va ser un element estratègic en el dispositiu de defensa de la frontera espanyola.
El temps continua plujós i decidim no fer la ruta prevista per Montalbà i Paracolls i tornar a baixar i anar cap el Pertús ja que sembla que allà els núvols són més prims i potser no hi plou. No l’endevinem i en arribar al Pertús continua plovent, però com sembla poca cosa tornem a carregar els trastos i agafem el camí per anar al Salt del Fitó i si podem a Sant Pere del Pla de l’Arca.
Aquesta ruta de mitjana-baixa dificultat ens porta per l’Albera des del Pertús fins al Salt del Fitó. Un salt d’aigua sobre el riu Llobregat de l’Empordà de 59m d’alçada. La ruta surt del pàrquing dels Límits que s’accedeix agafant el carril a la dreta de les cabines de la duana, passant pel túnel sota l’autopista. La major part de l’itinerari transcorre per camins fàcils amb pendents suaus. L’únic tram de gran dificultat és un tram relativament curt però molt empinat just passat el salt. L’associació excursionista però ha posat unes cadenes per facilitar la pujada per les roques.
Entre el Salt del Fitó i el pont de l’autopista (zones les Ferreries, a prop del pont d’Espanya) el riu passa encaixonat per un congost granític amb parets laterals que en dificulten l’accés i la sortida, tant per l’aigua que hi ha esculpit un congost molt ben polit, com per les persones.
És un tram de riu engorjat que té en el Salt del Fitó (59 metres) i el Fitonell (20 metres) els dos punts de màxima espectacularitat. Visitar aquests salts i les gorgues des de dins el llit del riu, sobretot quan el riu baixa ple, és tant impressionant com perillós i caldria sortir-ne amb celeritat en cas de pluja torrencial, a més que el granit és molt ben polit i rellisca molt quan es mulla.
El Salt del Fitó ja va ser descrit l’any 1887 per l’escriptor vinculat a la Jonquera Carles Bosch de la Trinxeria en el seu llibre “Records d’un excursionista”. El descrivia així:
“He recorregut bastant nostra terra catalana i en cap lloc he vist un terreno primari tan ben caracteritzat com en la comarca de l’alt Llobregat. Aquest riu corre encaixonat entre dues muralles de granit de 150 a 200 metres d’altura, en mig de rocam i cascades. A mesura que es puja riu amunt, aquestes muralles es van estrenyent fins arribar a una gran cascada de 30 metres d’elevació; és coneguda per lo Salt d’en Fitó. És imponent i causa espant al mirar de dalt a baix. En temps de pluges que lo riu porta molta aigua, d’ una hora lluny se senten los brams de l’aigua que cau d’aquella altura en mig d’un caos de grans penyes granítiques rodolades del cim de la muntanya. Al contemplar aquell sublim horror des de lo alt del cingle, un pensa en los inmensos cataclismes de la època primitiva, en les primeres i misterioses convulsions del globo…“
També feia referència als veïns del Mas Rius, que vivien a tocar dels salts, als qual descrivia així:
“un senyor molt obsequiós i amable, se fa un plaer de fer visitar lo Salt del Fitó als excursionistes”.
Com segueix el mal temps no passem del Salt del Fitó i tornem cap el cotxe. Pel camí trobem el trencant que baixa al Salt del Fitonell i que està equipat amb cadenes i escalons metàl·lics, però com esta tot moll i les roques són molt perilloses per patinar, només enceten una mica la baixada i ens retirem deixant aquesta baixada per un altre dia amb millors condicions meteorològiques.
Arribem al aparcament molt aviat i ens parem a dinar, ben entaulats, a La Jonquera. No és normal poder dinar tan còmodes en una excursió. Després de dinar i arreglar tots els problemes mundials i amb la ràbia al veure que arriba la tramuntana i el cel va quedant seré, agafem el camí de tornada cap a Cassà, amb l’esperança de tenir millor sort en la propera sortida a muntanya.
Josep fortià.
Fitxa tecnica: Guia: Josep Figuls
Amelie-Roc de la Campana (anar i tornar) 4,9km. — El Pertús – Salt del Fitó (anar i tornar) 3,6km.
