Pla de la Muga –Les Torres de Cabrenç – El Casso
16 setembre 2012 – guia: Josep Figuls
Sortim de Cassà i després de l’agrupament a Figueres, anem en direcció a Maçanet de Cabrenys. En deixar la N-II i endinsar-nos a la via que ens portarà a Maçanet ja ens trobem amb el desolador paisatge dels boscos cremats en el devastador incendi d’aquest estiu. Encara se sent la olor de suro cremat, però ens dóna un bri d’esperança veure molts d’aquests arbres que tornen a treure petits brots i com a terra ja es pot veure el verd de l’herba. Si el clima hi acompanya, aquest trist paisatge quedarà superat en poc temps. No oblideu que és un bosc català i -com a tal- ja està acostumat a aixecar-se una vegada i un altra després de la patacada.
Passem Maçanet i anem en direcció cap a Costoja i Sant Llorenç de Cerdans, al Vallespir. Però poc abans d’arribar agafem un trencant cap a l’esquerra que ens portaria a Vila-roja. El deixem per agafar una pista que va en direcció a Els Meners. Un cop passats uns 2 km i en un revolt de 180º hi ha un petit aparcament, ara barrat amb una fila de grans rocs, i es aquí on deixem els cotxes per començar a caminar.
Ràpidament arribem a l’ Hostal de la Muga, que fou un històric punt de repòs i acollida i també lloc de pas, tant d’emigrants, com de contrabandistes, trabucaires, carlistes, carboners, excursionistes, caçadors, etc… Actualment està deshabitat i tristament abandonat, quasi ruïnós. El desembre de 1959, per aquí entrà per última vegada a Espanya el maquis llibertari Quico Sabaté, amb quatre companys. Dies més tard i després de dos enfrontaments amb la Guàrdia Civil i els sometents, varen ser abatuts. Això ja es historia. El cantautor Jaume Arnella, dedicà a aquests fets, el Romanço a Quico Sabaté que en les seves primeres estrofes fa referència a aquesta zona:
Es la història d’un viatge
el seu viatge darrer
el d’un maquis llegendari
el d’en Quico Sabaté
Darrers dies de desembre
mil nou-cents cinquanta-nou
travessaren la frontera
eren cinc homes i prou
Si en venien de Costoja
van passar pel lloc normal,
la taberna de la Muga,
que és un bon pas natural
I Sant Julià de Ribelles
i desprès Sant Bartomeu
vorejant el Bassegoda,
Lliurona i Coll de la Creu
Passat l’hostal i seguint la pista que ens portaria a Sant Julià de Ribelles anem fins el Sobiràs. Per arribar a les restes del mas passem per un estret passadís fet amb varetes de ferro i que pensem que el fan servir quan han de marcar, recollir o triar les vaques que al llarg de l’estiu campen per aquesta zona. Al costat hi ha una construcció, que suposem era un refugi per a pastors i caçadors. Té una sala molt gran amb una llar de foc d’aquelles de pagès, però ara s’ha enfonsat una part del sostre i dóna la impressió que alguns brètols han arrancat una improvisada instal·lació elèctrica i també han esmicolat uns bancs per fer foc. ¿¿¿ ????. El mas està en ruïnes. En un marge trobem una placa en homenatge a Met de la Muga i a la gent que ha viscut en aquestes terres.
Deixem la pista i agafem un corriol que surt a mà dreta i que passant per la Baga del Casso ens du fins el Coll del Faig del Migjorn on esmorzem. Hem passat per bosc de roures i ara estem en una fageda de les que ens ofereix aquesta comarca. Seguim fent camí i passant pel Pla de la Muga, que dóna la sensació d’un bassal que ara és sec i amb molta herba, arribem al mirador des d’on es contempla tota la vall de la Muga. Als qui no hi hem estat mai ens crida l’atenció la terra vermella i que no es greda sinó argila. Desprès de les vistes i els comentaris, una mica més endavant arribem al naixement del riu, que naturalment és ben sec. Tot segueix essent amb terra vermella i trobem una placa de marbre trencada i posada al terra que ens dona fe d’on som: “Ací neix la Muga – 1216,49m”. He llegit que Muga significa frontera. En aquest cas és la frontera entre dos estats i des de l’Hostal de la Muga i durant uns 5,5 km marca el límit fronterer entre França i Espanya.
Passem pel Pla del Castell i després d’una pujada una mica forta amb un final que s’acosta a la grimpada, arribem al Castell de Cabrenç per la torre més alta i de més al sud. El Castell va ser lloc originari de la baronia de Cabrenys i donaria nom al poble empordanès de Maçanet de Cabrenys. El conjunt fortificat s’alçava al damunt d’un seguit de cims veïns i molt encinglerats a la serra que fa frontera entre el Vallespir i l’Alt Empordà. Del Castell, del segle IX, es conserva un clos emmurallat que comprèn la Torre de l’Homenatge i l’església de Sant Miquel de Cabrenç, al cim de més al sud, de 1326m d’altitud. Als dos pics més septentrionals hi ha, respectivament, les ruïnes d’una torre de defensa dins un espai emmurallat i una torre hexagonal. Del recinte principal quasi no en queden elements a part d’un tros de la volta de mig punt de la capella i un tros de muralla. El Castell va ser volat a les darreries del segle XVII. La torre mitjana culmina una penya de 1310m a 100 m al nord del Castell i es una part d’un conjunt d’edificacions. La tradició diu que hi havia la presó dels barons. La torre nord, a 1291m, fa 12m d’alçada i hom la ha batejat com la Torre de Senyals, perquè segons la tradició permetia la comunicació amb les torres de Mir, del Clos i de Vetera. Aquesta és la part més ben conservada. A la torre sud hi ha una taula d’orientació que sorprèn força, ja que anomena bona part dels relleus del vessant nord català, oblidant-se d’alguns del sector sud, tant evidents com el Bassegoda.
Ara, de tornada, volem pujar al Casso i per això fem el mateix camí fins arribar al Coll del Faig de Migjorn, on agafarem el camí, ben indicat, que surt cap a la dreta. De bon començament la pujada és una mica forta i cada vegada hi ha menys pendent fins que arribem al cim, que es força rom i hi trobem la curiosa fita que hi ha. La vista és espectacular i crida l’atenció una franja de terra vermellosa enfonsada entre dos parets verticals en direcció nord-oest, prop del naixement de la Muga; en direcció est, diversos cims de l’Empordà i el Vallespir. I al darrere, el teló de fons del Pirineu, amb el Canigó en primer terme i el Costabona i cims adjacents mes cap a l’oest. Baixem pel camí que puja des de Sant Julià de Ribelles. Amb molta pendent, cal tenir en compte les relliscades per les fulles acumulades al terra. Abans d’arribar a la Creu de Fusta agafem un corriol que surt cap a l’esquerra que ens portarà directament al Sobiràs i d’aquí a l’Hostal de la Muga i al cotxe per tornar cap a casa.
Avui ens ha acompanyat en Llamp, el meu soci. Està acostumat a caminar, però no gaire en sortides col·lectives. De totes maneres ha sabut comportar-se. Crec que el deixaran tornar. Sortida amb un recorregut poc freqüent, amb recull d’informació històrica, orogràfica i cultural. Ha pagat la pena la calor que hem passat i les mosques que ens han emprenyat. Salut per tots.
Sortida 730m – Hostal de la Muga (724m) 0:21 – Sobiràs (854m) 0:45 – Coll del Faig de Migjorn (1094m) 1:35 – Mirador(1187m) 2:22 – Naixement de La Muga (1217m) 2:35 – Torres de Cabrenç (1326m) 3:30 – Coll del Faig de Migjorn (1107m) 5:20 – Puig del Casso (1188m )6:29 – Sobiràs (859m) 7:19 – Final (730m) 7:51. Desnivell acumulat 918m. Recorregut 18,42 km.
A LA TERCERA, LA VENÇUDA!
Ja feia dues vegades que els de La Colla volíem anar a La Menera i, perdoneu l’acudit fàcil, no hi havia manera. Un dia pel vent i l’altre per la pluja, la sortida es va haver d’anar ajornant. Finalment ens n’hem sortit. El diumenge dia 2, vàrem prendre la carretera de Maçanet de Cabrenys cap a Costoja i Sant Llorenç de Cerdans, per fer cap al poblet de La Menera que, segons expliquen els adeptes al moviment Ramtha, és el lloc precís on han d’acudir els que pretenguin salvar-se de la fi del món, que pronostiquen per al proper 21 de desembre. Tot i la proximitat del desenllaç de la fatal profecia, el poble mostrava una tranquil·litat absoluta. Res no feia presagiar la imminent hecatombe. Allí vàrem deixar els cotxes per iniciar el recorregut que, per començar, ens havia de dur fins el coll de Malrem. Arribats a aquest indret tan bonic, tot i que tristament evocador de l’èxode provocat per la Guerra Civil, vàrem parar a esmorzar. Mentre em cruspia l’entrepà, guaitava un mas que hi havia sota meu. La proximitat de la frontera em feia cavil·lar sobre les trafegoses nits que s’hi devien viure en l’època del contraban…
Reconfortats pel pa i trago, vàrem anar guanyant desnivell fins que una fita geodèsica ens va indicar que érem al punt més alt de la carena. Realçada pel ventet de tramuntana, la vista era espectacular. Alguns companys de caminada anaven identificant els cims que teníem a l’aguait amb aquella precisió que dóna l’experiència que, tot i la meva edat, jo no he tingut temps d’acumular. Són els inconvenients de despertar-se tard.
El camí de baixada ens va dur fins al santuari del Coral, una ermita adossada a un casalot que denota cert abandó. Llàstima!, perquè l’entorn no s’ho mereix. Un rètol indicava una font a la qual ens vàrem dirigir amb la intenció d’omplir les cantimplores d’aigua fresca i quedar-nos-hi a dinar. Però feia un dia rúfol i l’indret era tan summament ombrívol que, malgrat trobar-nos en ple estiu, la fred ens va determinar a buscar un lloc més confortable. Finalment vàrem fer parada i fonda a redós de l’ermita.
Havent dinat, tot seguint el camí avall, vàrem desembocar al coll d’Ares. Vet aquí un altre conegut coll de pas cap a l’exili. Potser el més emblemàtic de tots ja que el varen utilitzar milers i milers de republicans per fugir del foc de la repressió franquista i, vés per on, caure a les brases dels camps de refugiats francesos. Els comentaris sobre aquells fets i el record dels desgraciats protagonistes ens varen acompanyar pel corriol que anava davallant, entre avellaners bords, faigs i algun castanyer, fins al poblet que havia estat l’origen de la nostra excursió. En preguntar, tot fent broma a un vilatà, si estava espantat per l’anunci de la fi del món que s’apropava, ens va contestar, escèptic, que el que l’amoïnava de veritat era que el temps es decidís a ploure d’una vegada.
– Que no veieu com estan de secs els boscos? –es va lamentar.
– Teniu tota la raó, bon home… -li vaig contestar.
– Que vagi bé.
– Adéu-siau.
Antoni Mas
17-juny-2012. Guia. Cristina
A alguns de nosaltres quasi ens fa vergonya no haver fet aquest cim tan emblemàtic per a tots els catalans. Avui tenim l’oportunitat de deixar enrere aquesta mancança i fer realitat un desig. El massís del Canigó, a banda del seu interès natural, és també un paisatge humà. La història dels habitants d’aquestes terres es fa evident en els pobles i vilatges, en els conreus i espais ramaders, així com en els monuments civils i religiosos que s’alcen al llarg de la seva geografia… Qui no ha posat mai als seus llavis allò de:
Muntanyes del Canigó
fresques són i regalades
sobre tot ara l’estiu
que les aigües són gelades,…
El Canigó és una muntanya que té un valor simbòlic important per als catalans. És amb la Renaixença (1830-1890), que revalora el català i funda el catalanisme o nacionalisme català, que passà a ser un dels més importants símbols nacionals. Els monestirs de Sant Martí del Canigó i Sant Miquel de Cuixà, al peu de la muntanya, es fundaren molt abans que la Catalunya del Nord passés a formar part de França; el primer alberga la tomba del comte català Guifré II de Cerdanya. El catalanisme situa al comtat de Rosselló l’origen de Catalunya com a nació. Tot això fa que el Canigó simbolitzi el naixement de la nació i la llengua catalana i aquestes tesis també serveixen per a la reivindicació de la catalanitat de la regió. Sens dubte, el fet que calgui creuar una frontera política per arribar-hi remarca per als catalans del sud la pèrdua històrica de les comarques de la Catalunya del Nord (Tractat dels Pirineus, 1659).
Sortim de Cassà aviat i ens ajuntem amb altres companys de Figueres al Perthus i ja tots junts ens dirigim cap a Vilafranca del Conflent, on ens desviarem cap a Vernet, Castell i deixant el Monestir de Sant Martí del Canigó a la nostra esquerra arribem a l’aparcament del refugi de Merialles (1720m). Sortim del collet sobre mateix del refugi en direcció a migdia, prenent el camí ben senyalitzat per un cartell i amb les marques del GR 10. En lleugera baixada ens endinsem dins d’una avetosa seguint pel marge esquerra del Rec de la Llipodera i, en arribar a la seva alçada, el creuem per un pont de fusta. El camí descriu una gran llaçada per a salvar la profunda vall i els salts d’aquest riu que ara seguim des de dalt, pel seu marge esquerra. A partir del pont, el camí s’enfila de forma continua però suaument per la falda del Puig dels Set Homes. Desprès travessem el torrent del mateix nom i abastem el coll Verd (1.860 m). En aquest tram haurem trobat diverses tanques pel bestiar que creuarem, tenint cura de deixar-les tancades. Aquí comencem a gaudir de l’única espècie de Rododendre autòctona als Països Catalans que és el “neret” (Rhododendron ferrugineum) que viu a l’alta muntanya i que ara esta en plena floració de color vermell rosat.
Perdem ara una mica d’alçada per buscar la llera del riu. Ja fa estona que sentim la remor del torrent que s’escola davant nostre, baixant d’entremig del Puig dels Set Homes i el de Rojà. Passem el riu, fem una parada per esmorzar i ens tornem a enfilar, ara en direcció nord-oest. Aviat trobem una cruïlla: per l’esquerra, vers ponent, seguint el GR pel Coll de Segalers, arribaríem al refugi de Cortalets, a la cara nord del Canigó. Nosaltres prenem el corriol de la dreta, ara pel marge dret del riu i guiats per senyals de pintura groga i estaques que ens acompanyaran fins a la pica. Seguim guanyant alçada de forma progressiva i moderada i abastem la cabana/refugi Aragó. (2.125 m). Aquí hi ha una font. El bosc ha deixat pas a grans extensions de “bàlec”, ginesta borda o ginesta de muntanya que amb la seva flor groga tan intensa ens fa pensar una mica (als veterans) amb el Corpus d’aquell temps. Mes endavant arriben als prats. El camí marxa ara en direcció nord-est i va endinsant-se a l’ample vall pels Plans de Cadí.
Ja podem albirar la paret i la Pica del Canigó tancant la vall, amb el Gasamir a l’esquerra i el Barbet a la dreta. Quan s’acaba el prat, el camí comença a descriure amples llaçades per a salvar el desnivell. És un corriol ben conservat, amb contraforts de paret seca. És un camí “amable” que guanya alçada sense estridències. Trobem la font Nostra. Ens salvar algun tram de blocs de pedra i tartera, sense gaire complicació, abastem la Bretxa Durier (2.649 m). Aquesta esquerda a la roca obre el pas superior de la canal entre la cresta del Barbet i la del Canigó amb el Jofre que, a la part més baixa, acaba sobre el refugi de Cortalets. Sempre, a qualsevol època de l’any, hi ha congestes. He llegit que per facilitar l’accés al cim, la bretxa va ésser oberta amb càrregues de dinamita a instàncies del president del Club Alpí Francès, Sr. Durier el 1.886. Ara ens cal salvar uns 120 metres de desnivell restants, grimpant per una canal coneguda com “la Xemeneia”. És una grimpada fàcil, on les marques grogues ens ajuden a escollir els millors passos. Al començar, alts pilars de pedra “custodien” la canal. Hom els ha batejat amb el nom de “gendarmes”. La canal ens deixa directament al capdamunt de la pica (2.784 m) des de on s’albira un paisatge formidable, sobretot en dies clars. Mirant a migdia, per sobre la llarga cresta dels Puig de Set Homes, Rojà, Tretzevents.., s’albira la plana de l’Alt Empordà i el Golf de Roses. A ponent, la vall del Tet amb la plana de l’alta Cerdanya al capdamunt, entre el massís del Carlit i les alçades del Ripollès, amb les esquerdes de Rojà a primer terme i tota la munió de cims entre el Bastiments i el Puigmal. Una creu de forja corona el cim, erigida durant la Segona Guerra mundial pels escoltes de Perpinyà. Avui trobem la creu coberta de petits feixos de llenya lligats amb senyeres que hom a portat per el foc del solstici d’estiu.
El Canigó ha inspirat nombroses llegendes, cançons populars i recreacions literàries, entre les quals destaca el poema èpic Canigó (1886) escrit per Jacint Verdaguer. Aquest poema conté una descripció geogràfica dels Pirineus catalans que es desenvolupa a través de la figura mítica del compte Tallaferro, un valent i ferotge lluitador contra els sarraïns. El mite està basat en el personatge històric Bernat Tallaferro. Al voltant d’aquesta muntanya hi ha tot un univers simbòlic, vinculat a la identitat del poble català, fet que es concreta amb la tradició festiva de la Flama del Canigó, que te lloc cada any la vigília de Sant Joan, al solstici d’estiu. Cada 22 de juny, un grup d’excursionistes del Cercle de Joves de Perpinyà agafen el foc que des de 1965 resta encès al Castellet de Perpinyà i el pugen fins al cim del Canigó. A mitja nit, encenen una nova foguera i inicien el descens de la muntanya amb la Flama renovada. Moltes altres persones els acompanyen o els esperen al pla de Cortalets, des d’on inicien el recorregut cap a diferents indrets a peu, en bicicleta o en cotxe per fer possible que la Flama s’escampi per pobles i ciutats i arribi a temps d’encendre les fogueres de la nit de Sant Joan.
L’any 1955, Francesc Pujades, vilatà d’Arles de Tec (Vallespir) portat pel seu entusiasme pel massís del Canigó i inspirat pel poema èpic de Jacint Verdaguer, va tenir la iniciativa d’encendre els focs de la Nit de Sant Joan al cim d’aquesta muntanya i, des d’allà, repartir la flama per totes les contrades dels Països Catalans. S’iniciava així la tradició de la Flama del Canigó, que entroncava amb la celebració mil·lenària del solstici d’estiu vinculada al foc i al seu significat col·lectiu. L’any 1966 el foc va creuar per primera vegada la frontera entre els estats francès i espanyol i va arribar a Vic. Malgrat la dictadura franquista, la tradició es va escampar pel Principat de Catalunya, sovint en la clandestinitat, com a símbol de la pervivència de la cultura catalana. A poc a poc la xarxa es va anar estenent, i el foc que baixa del Canigó també va arribar al País Valencià. No seria just acabar aquest escrit sense felicitar a la Cristina, que amb el seu sacrifici, voluntat i bon sentit, va fer possible que tothom, TOTHOM, pogués fer el cim. Cristina: no canviïs mai.
PUIG NEULÓS.
06 maig 2012- Guia: Josep Figuls
Avui teníem la intenció d’anar a La Menera, però les amenaces de pluja ens han fet decidir de quedar-nos més aprop de la costa, on sembla que el temps està una mica més calmat. Decidim anar a fer una ruta per l’Albera. La Serra de l’Albera és a l’extrem oriental dels Pirineus i és un paratge natural protegit. El punt més elevat abans de fondre’s en el mar es el Puig Neulós. Es aquí on anirem.
Ens endinsem al Rosselló fins la vila de Sureda, nom que com podeu imaginar li prové del fet que està envoltada de boscos d’alzines sureres i ens dirigim cap la Vall Heureuse (Vall Feliç) que és una més de les urbanitzacions, plenes de cases de segona residencia, que conformen tots aquest petits poblets de la zona. No ens és possible arribar a La Farga, que és el lloc on és normal deixar els cotxes, ja que les fortes riuades provocades per les pluges de la primavera 2010 es varen emportar una part del pont juntament amb fonaments de cases i jardins i algun habitatge. Ara fa una mica que ha començat a ploure. Comencem a caminar i en poc arribem a la presa que hem de creuar per agafar el camí que tot seguint la riera de la Font d’Orri ens portarà fins dalt la carena.
La pluja continua amb poca intensitat però amb persistència per la qual cosa ens hem de equipar amb paravents, capelines i, en Met, amb un paraigua. A poc a poc i sota aquesta pluja anem pujant, primer per boscos de suros, roures i alzines, però molt aviat arribem a les fagedes. La riera baixa crescuda per les pluges dels últims dies i això ens fa una mica més complicat cada vegada que l’hem de travessar, que no en són poques! La fageda cada cop es fa mes neta i després de passar per on encara queden les restes del sistema aeri que es feia servir per baixar els troncs a la vila arribem a la Font de l’Orri. Aquesta font està molt ben conservada i el doll d’aigua és abundat. Es pot dir que en surt tot l’any. Ens parem a veure una mica, a omplir alguna cantimplora i seguim pujant una mica més ja que a pocs metres comencen els prats alpins de la carena que ens porten al coll del Faig. Aquí, amb un faig monumental que en justifica el nom, hi trobem el GR10 que seguim a la dreta, enmig d’una fageda magnífica amb exemplars grandiosos.
Passem el Coll Pregon, continuem per la carena i poc després arribem al refugi lliure de la Tanyareda. Iniciem l’última pitrada fins el cim que ja fa estona que veiem. El nom de Neulós és una adaptació de la pronúncia rossellonesa “Puig Neulus” que vol dir emboirat. Al cim del Neulós sol establir-se un núvol que només és escombrat quan la tramuntana bufa amb la seva força habitual. Així que intermitentment, la boira i el vent escombren l’espina dorsal dels cims des d’on en un dia clar es dominen unes magnífiques vistes. Dalt del cim un edifici i una torre de telecomunicacions protegits amb filferro espinós, no fan d’aquest indret un lloc gaire agraciat, però la vista es magnífica. Ben a prop, el massís del Canigó i molts metres per sota nostra la plana del Rosselló, amb Perpinyà i molts poblets escampats per tot arreu. La nostra vista arriba fins la línia del mar. Al sud, la plana Empordanesa, el golf de Roses, cap de Creus… i a llevant tanca la vista una llarga carena que arriba al Puig dels Quatre Termes. A l’oest la Garrotxa, Bessagoda…
Al pic hi ha un monument piramidal, fet de pedres de la zona, dit la torre d’en Manel. L’original fou construït per Manel Costa a finals del XIX però fou enderrocat arran de la instal·lació de telecomunicacions i més tard ha estat restituït. Fou un simple pastor que va recorre boscos i els prats de la falda septentrional del Puig Neulós exercint la seva professió. Aquest intens contacte amb la natura, l’inspirà un profund amor pel territori, les muntanyes, els boscos, els arbres i les fonts. Va condicionar les fonts del territori i als seus voltants plantà arbres que esdevindrien boscos, els plançons dels quals anava a buscar a Perpinyà. En Manel no va anar mai a escola. Tot el que sabia ho va aprendre pels pedrissos escarpats o pels boscos del puig Neulós i del coll Forcat, on anava a engegar el ramat. Així va passar els anys. Per les sinuoses senderes de la fageda i els pedregams de les carenes, buscant les magres pedreres naturals a les altures on arribava a trenc d’alba, quan el sol envermellit per les boires matinals eixia pel Mediterrani, fins que la llum violàcia del crepuscle que pujava de la vall l’obligués a emprendre el camí del mas. Durant aquelles penoses peregrinacions i llargues estades pels prats on deixava vigilar les ovelles als seus gossos d’atura, en Manel observava, escoltava, descobria i meditava i el seu amor per la natura s’anava enfortint. Tres llocs de la serralada li tenien el cor robat. Tot primer el puig Neulós, senyor i punt culminant de l’Albera, desprès el coll d’Ullat, on una font gelada cantava a la sorda entre salzes i saücs i un lloc del còrrec del coll Forcat, on una altre deu es perdia enmig de les romegueres.
Primer va dedicar els seus lleures arreglant la font del còrrec del coll Forcat. La va captar, va esculpir una gran llosa de granit i unes altres per servir de taula i seients. Això fet, li entraren ganes de gravar el seu nom junt amb d’altres escrits, però com no sabia llegir ni escriure va haver de sol·licitar al mestre de l’escola per traçar les lletres en un paper que serví de model. El mestre, bo i parlant el català, no l’escrivia i la seva ignorància de l’ortografia catalana ens ha valgut aquells escrits amb fonètica francesa. Des de llavors és nomenada com Font d’en Manel. Desprès es dedicà a la del coll Ullat, repetint el que havia realitzat en la precedent: pica, taula, seients, escrits… Sabem que va pagar vuit homes per tal de transportar la gran pedra de la taula. A Aquella magnífica deu li va donar el nom de Reina de les Fonts. Mentrestant no havia abandonat la idea d’edificar al cim del puig Neulós una gran torre d’esquist que va alçar fins als cinc metres i que fou anomenada la Torre d’en Manel. La construcció que s’aixeca avui al cim del Neulós, no té res a veure amb la primera torre, que era piramidal i amb una escala exterior que permetia pujar sobre una plataforma rodona coronant l’edifici.
Amant de la natura i escultor, en Manel era també poeta, però d’ell sols ens ha arribat un sol poema, L’aulendra de Sant Martí, que algú li va copiar. Es tracta del diàleg entre el pastor i una oreneta que empren el viatge vers països més calents. Sovint, en la seva exaltació, s’acomiadava amb una frase premonitòria: “Quan en Manel morirà, la muntanya plorarà!”. Efectivament, quant la mort el va venir a buscar als noranta anys, una violenta tempesta de neu es va abatre sobre l’Albera, mentre un vent desencadenat corria pels pedrissos de la serra. La muntanya plorava. Plorava a la vegada el seu pastor i el seu amant i cridava el seu desconsol entre els arbres despullats, testimonis muts d’una vida i d’un destí excepcional.
Després de les fotos sota el monument comencem a baixar i buscar un recés per menjar una mica. Passarem pel coll de la Vaca Vella, amb unes vistes espectaculars del Rosselló i de la tristament famosa platja d’Argelers i més endavant ens trobem amb el dolmen de la Balma el Moro, que segons els estudis semblen indicar, es va edificar a la segona part del període megalític al voltant del III mil·lenni abans de Crist. Continuem la ruta i engrescats en las discussions profundes (hem acordat no parlar de política, ni futbol) sobre l’únic tema que queda: “la influencia de la biomassa en el desenvolupament del cant de la cigala de les Gavarres”, ens passem per alt el trencant de tornada i anem a parar a La Roca de les Alberes i d’aquí hem de tornar fins a la Vall Heureuse on tenim el cotxe. En total 9 hores, però amb la satisfacció de haver fet una ruta molt bonica i amb agraïments als guies. Per cert: a Sureda es fabriquen fuets de manera artesanal, amb fusta de lledoner. Hom anomena aquests fuets “perpinyans”. No és per res. Podem dir que a La Manere, NO HI HA MANERA. Però hi anirem. Segur!
Vallée Heureuse (173m) – Carga troncs 3:05h.(680m) – Font de l’Orri 3:45h(920m) – Coll del Faig 4:07h (1007m) – Puig Neulós 5:05h (1257m) – Coll de la Vaca Vella 6:20h (880m)– Balma del Moro 7:04h (584m)- La Roca de l’Albera 8:13 (111m) – Vallée Heureuse 8:54h.- Efectives caminant 8:15h..
Track a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?&id=2830001
Sortida a les Baumes d’Uja.
Mentre ens dirigim cap a Sadernes anem pensant que avui farem una caminada que ens endinsarà a l’Alta Garrotxa en estat pur: Cingleres, boscos atapeïts, fagedes, camins poc transitats, torrenteres… En resum, un t
erreny molt mes exigent del que pot semblar per la seva alçada. Es fàcil pensar en llegendes i bandolers, mentre camines per aquest terreny de “ mala petja” però alhora encisador.
Aparcats els cotxes i ben equipats (fot una fred que pela) comencem el camí, tot seguint la ruta per anar a Sant Aniol, fins arribar al Gomarell, petita presa en la que es recull gran part de l’aigua de la riera i la canalitza de forma subterrània per a subministrar als pobles veïns. Deixem aquest camí i agafem un corriol que surt cap a l’esquerra i puja cap el Mal pas de la Quera o Salt de la Núvia, lloc on la llegenda situa una bonica i tràgica historia d’amor. Una donzella, filla de un masover de Sant Aniol, la volien maridar amb l’hereu del ferrer de Talaixà, naturalment contra la seva voluntat. De bon matí el masover arranja les cavalleries i emprenent el viarany de pujada cap a Talaixà. La núvia no vol maridar-se amb l’hereu, però el pare no està per raons i abraona el cavall perquè emprengui el camí. La núvia endolada per dins, plora el desconsol. De cop li ve la imatge esfereïdora. Una imatge que pot posar fi al seu sofriment. Un revolt de la cinglerada, el mes enlairat, el que s’acosta mes al cel. De dalt del cavall es deixa caure, es llença al buit. No haurà de casar-se amb l’hereu, no serà de ningú, però tampoc del hereu. El darrer esglai es una mirada perduda damunt la Vall del Llierca i desprès…. el son etern. Aquesta es la llegenda mes recollida pels lletraferits, però l’estigma del suïcidi, sempre condemnat per la moral religiosa, probablement originà una altra versió: La que explica que la mula de la noia es girà, espantada pels arcabussos disparats en senyal de gala i rodolà al fons del cingle amb la noia.
Continuem pujant fins arribar al Coll Joell (848m), situat en el Cingle de les Manrades, petit replà on quasi no hi cabem i desprès d’admirar els penya-segats que tenim al costat, ens disposem a recuperar forces amb un petit esmorzar. Seguim la ruta, ara quasi planera i de baixada pel Bac de Can Barrufa fins arribar a les Jaces Velles. El camí es ple d’arbres caiguts que ens obliguen a fer de contorsionistes. Bé, però no hi ha dificultats extres. Suaument tornem a pujar fins arribar al Escaler del Joc. Aquí el camí presenta una mena d’escalons fets amb pedra que ens ajuda a passar un desnivell realment important. Es bonic de veure i de passar-lo. Al cap de poc arribem a Les Baumes d’Uja, un petit tresor d’aquests que resten amagats a l’Alta Garrotxa. El paratge es feréstec i la font que l’acompanya ( l’aigua surt de la roca) li dona un aspecte encara mes bucòlic. Desprès de reposar i gaudir del lloc, continuem cap el Coll de la Balmeta passant per sota les muralles del Pic de Sant Marc, enmig de una fageda espectacular on el sender passa prop del caire, amb uns penya-segats que val mes no acostar-s’hi gaire, però l’espectacle de la natura es impressionant.
Arribem al Coll de la Balmeta (1088m) i aquí la vegetació canvia radicalment ja que fem un tomb a la muntanya i ara seguim per la cara S. Els faigs i el bosc ombrívol i humit es torna en un bosc d’alzines. Ja s’ha acabat la pujada , hem arribat al punt mes alt i ara tot es avall, amb una parada a Talaixà, on arribem per darrera de l’ermita, que està en procés de restauració. Talaixà es troba situat a cavall entre les valls d’Hormoier i Sant Aniol. Les cròniques daten el nucli de Talaixà i la seva església de Sant Martí a la segona meitat del segle IX quan els monjos benedictins de Sant Aniol d’Aguja fundaren la cellam vocabulo Talexana. La historia ens parla d’anys d’esplendor quan a la zona (any 1918) hi habitaven fins a 130 persones. El coll de Talaixà fou un punt estratègic per al control del contraban atesa la seva proximitat amb la frontera francesa. D’aquí edificacions com la Casilla, on hi havia la caserna dels carrabiners, o la Canova, que es convertí en un hostal donada l’afluència de viatgers de l’època. Als anys 60 amb l’arribada del gas butà a les llars, desapareix la principal font d’ingressos dels garrotxins de la zona: el carbó d’alzina. El despoblament massiu fou inevitable.
Als anys 80 apareix un personatge clau en la historia moderna de Talaixà, en “Rodri”. Nascut a Huelva, ell i un seu amic adquireixen dues ruïnoses edificacions amb la intenció de reconstruir-les per habitar-les i fer una cantina. Al 1988 una empresa privada adquireix la totalitat de la Vall d’Hormoier per convertir-la en un vedat de cacera. Ràpidament centenars de metres de tanques de filferro cinegètic bloquegen el pas a veïns i excursionistes. Neix llavors un moviment de defensa popular per aturar la privatització de la zona, encara que malauradament sense gaire èxit. A principis dels 90 la lluita continua i en “Rodri” aquell ermità nouvingut, ara tot sol, doncs el seu soci abandona la idea de instal·lar-se a Talaixà, es qui resisteix, fins i tot sota greus amenaces per part de caçadors i del terratinent propietari de la Vall. La seva fermesa i les gestions del grup de defensa de la Vall comencen a fer efecte i l’Ajuntament de Montagut declara l’ús públic de tots els seus camins. Un bon dia les tanques desapareixen. Així, mercès a la tenacitat i generositat d’aquell bon home ara nosaltres podem passejar-nos lliurament per aquests paratges. Els darrers anys del segle XX la idea de fer un refugi comença a prendre forma i varies entitats hi dediquen esforços i diners, i poc a poc el refugi d’en Rodri va prenent forma definitiva. Però a mida que el seu somni es realitza, les forces li minven, la seva avançada edat i una malaltia li comencen a passar factura. Fins que finalment un dia del mes de novembre del 2000 en Rodri amb 86 anys, abandona per sempre la seva lluita personal.
Aquí si que fem una bona parada i asseguts en un marge del prat de cara al Bessagoda ens disposem a dinar tot gaudim del extraordinari paisatge. Molt a prop i a un nivell inferior veiem les restes de La Quera, que es una de les edificacions mes interessants de Talaixà, amb aires de fortalesa i amb ermita incorporada que es troba en un estat ruïnós molt avançat. Un cop acabat “l’àpat” i impregnats de natura per tots costats ens disposem a anar baixant fins el Pont d’en Valentí. Pont romà de pedra i de dos arcs. Diuen que el va fer construir el senyor de La Quera, per poder creuar el riu quan baixava enfurismat per les pluges i ell anava a gaudir del dret de cuixa que sembla que s’havia atorgat. Serà també llegenda? Finalment enfilem la pista fins l’aparcament i després d’un recés a l’hostal donem per acabada aquesta sortida amb el propòsit de preparar-ne un altra.
Guia: Josep Fígols
Aparcament – El Gomarell (0:46h) – Salt de la Nuvia(1:18h) – Coll Joell(2:03h) – Jaces Velles(2:55h) – Escaler de Joc(3:35) – Baumes d’Uja(4:00h) – Coll de la Balmeta(5:31h) – Talaixà(5:31h) – Pont d’en Valentí(7:21h) – Aparcament(7:42h). Reals caminades 6:30h.
gener 2012
Les Salines, Coll del pou de glaç, Montalbà dels banys , Molí d’en Serrador, Coll Cerdà, Coll de Sant Martí, Les Salines.
15 abril 2012. – Guia Josep Figuls
Malgrat les previsions del temps que ahir ens donaren -amb vent, pluja i neu- ens trobem aviat i iniciem l’anada cap a Figueres on ens reunim amb la resta de companys. En apropar-nos a la capital de l’Alt Empordà ja notem les fortes ratxes de tramuntana i també veiem el Pirineu molt nevat. A la trobada, decidim canviar la ruta que teníem prevista i anar per un lloc més arrecerat i on no hi trobem neu. Es decideix anar a Les Salines i fer un recorregut pel seus voltants. Cap aquí anem, però el primer problema és que avui viatgem amb el turisme de la Cristina i la pista forestal des de Massanet de Cabrenys fins Les Salines, uns 13 km., està en males condicions per les pluges de la tardor i a la falta de manteniment. Això dificulta la marxa i ens retarda l’arribada al Santuari, desprès de haver tocat algun cop a terra amb el ventre del cotxe. En arribar, la tramuntana bufa molt fort i la sensació de fred és forta. Per això ens anem a equipar al recés del refugi lliure des de on començarem la marxa.
El Santuari de Les Salines està emplaçat en un pla a 1090 m. d’altitud, al nord de la vila de Massanet de Cabrenys. El nom de Les Salines prové de la sal que es repartia al bestiar. Abans d’edificar la capella, en aquest pla hi havia “les saleres” salines que eren lloses damunt les quals els pastors hi posaven la sal que consumien les vaques i ovelles que hi pujaven al pasturatge. Era el “ camp de les salines”. Desprès de la construcció del santuari, tota la muntanya fou batejada amb aquest nom. Es va acabar de construir el 1275 i, conjuntament amb unes terres de cultiu, pastures i la facultat de construir un molí al salt de Monars, va ser una donació de Mascarò d’Ortal i la seva esposa Ermessenda. El Santuari és un conjunt de construccions adossades, format per la capella, l’hostatgeria, el refugi i el pati. L’antiga casa del ermità i l’hostatgeria, son disposades en angle recte, de forma que tanquen i arreceren la plaça dels vents del nord. L’església, de petites dimensions, és d’una nau de volta apuntada, amb absis semicircular. Darrere l’absis se n’hi afegí un altre, que fa la funció de sagristia. A sobre la façana s’alça el petit campanar d’un sol arc. Es va fer una reforma important el segle XVII i també de bona part de l’hostatgeria. A uns 100m del Santuari, al costat de la carretera hi ha la cova, on la llegenda vol que la verge fos trobada per un toro. El 1967 s’inaugura el refugi i a partir dels anys 70 s’han realitzat moltes millores en tot el conjunt. A Les Salines s’hi celebren dos aplecs. El de Sant Isidre des del segle XVII i el de la Mare de Deu d’Agost des del segle XIII. De totes maneres el més típic és el de Sant Isidre (patró dels pagesos) on s’hi reparteix l’arròs i una berena, que és un pa rodó de 300g, a tots els assistents. L’origen d’aquest repartiment tenia com a finalitat l’oferiment dels productes de la terra en caritat pels pobres.
Just abans de la cova de la verge, prenem el corriol que va de pujada. Arribem al Coll dels Pous i passem a l’altre costat d’una vella tanca per entrar a França pel Vallespir. Immediatament per l’esquerra seguim el corriol de pujada, dins d’una magnífica fageda. Arribem al Coll del roc del Pou de Neu. Aquí esmorzem i tot seguit agafem el camí que baixa per la cara O i ens portarà al Cortal de la Garriga. El camí passa per boscos de castanyers. En arribar a La Garriga, ens trobem amb un mas antic amb el teulat en bon estat però però força enrunat per dins. De totes maneres podria servir de refugi en cas de mal temps. Podem admirar els arcs de pedra que hi havia a l’interior. Aquí trobem una bifurcació de camins. Cap a la dreta baixarem en direcció a Montalbà i cap a l’esquerra anirem al Molí d’en Serrador. El primer camí és una forta baixada que després haurem de tornar a pujar. L’altre és més planer. Nosaltres, no escoltant gaire les explicacions d’en Fíguls, veient que les condicions del temps ens ho permeten i trobant-nos forts i fortes decidim fer la ruta llarga i anar a Montalbà i després pujar cap el Molí. Al final del dia crec que algú es va penedir d’aquesta decisió.
Tot baixant arribem a Can Fèlix, que és una gran masia, amb capella inclosa i amb uns bonics prats al voltant. Després de Can Fèlix i al caire de la muntanya trobem una bifurcació i anem en direcció NO pel corriol que ens portarà a trobar la pista que puja a la masia. La creuarem diverses vegades i sortirem a la carretera de Montalbà. Després de passar un pont amb una alçada molt considerable, des del que podem veure per sota l’antic pont romà de Mitja Val, arribem a Montalbà de l’Església. És un poble del municipi dels Banys d’Arles, situat en un coster a l’esquerra del riu Montdony, sota el Roc de Sant Salvador. Està format per l’església i quatre cases al seu voltant. Dominava el poble el Castell de Montalbà, arruïnat, situat al Roc de Sant Salvador i esmentat ja el 1020. Sortim del poble i agafem el camí cap el Molí. En arribar ens trobem un cobert on encara hi ha la serra mecànica que feien servir per tallar els troncs en cairats o bigues i baixar-los així. En Fíguls, que havia estat comercial de maquinaria per la fusta i aquest lloc el té molt apamat, ens fa una completa explicació del seu funcionament, fins fa uns 50 anys. Un cop il·lustrats i en aquest lloc que fa una mica de recés ens parem a dinar.
Emprenem de nou la marxa per anar a Coll Cerdà. En arribar-hi ens trobem amb unes eugues molt pacífiques que encara ajuden a fer més bucòlic el paisatge. A la nostra dreta el roc de Sant Salvador puja desafiant i dóna la sensació d’un pic alpí. Ara continuem cap a l’esquerra per anar al Coll de Sant Martí tot passant per una bonica fageda i per la font de l’Avet. Aquesta cara obaga en el 1880 encara conservava un gran bosc d’avets centenaris (l’Avetosa). Aquesta pujada és fa una mica llarga fins arribar al Coll , que és el punt més alt per on passarem avui. A mesura que anem pujant ens anem abrigant i si algú arribava a anar en màniga curta ara tota la roba la portem posada inclosos gorros, guants i forros. Un cop passat el Coll i deixant les antenes del Moixer a la dreta, tornem al Coll del Pou del glaç. Però ara sí que l’anem a veure. Solament queden les parets, però dona una idea de la seva grandària i de la feinada que tenien per poder disposar d’una mica de gel per l’estiu. Els pous de neu o glaç són construccions de pedra de grans dimensions però poc visibles, ja que excepte la part més alta, tot està sota terra per conservar la fredor. Tenen forma cilíndrica i estan coberts amb cúpula semiesfèrica. La profunditat és entre 9 i 11m i el diàmetre de 6 a 9m. Han estat realitzats amb el propòsit d’omplir-los de neu després de les nevades, per tal de disposar-ne durant la resta de l’any. La seva activitat és coneguda des de temps dels romans. A la primavera s’omplia de neu que es tallava amb pales i es portava als pous on la premsaven per convertir-la en gel. Després es cobria amb terra, fulles o branques. Ja a l’estiu es tallaven blocs de gel que eren transportats de nit, per evitar que es fonguessin, fins als nuclis urbans.
D’aquí a Les Salines tornem a fer el mateix recorregut que al matí i en arribar al Santuari anem a veure la Font dels tres raigs, envoltada d’arbres centenaris i que fins i tot en temps de sequera ens podrà sadollar la set. Ràpidament ens posem dins els cotxes, ja que el vent és molt fort i fa molta fred, i tornem cap a casa.
Les Salines (1090m) – Coll del Pou de Glaç (1319m) 1:00h – La Garrigue (892m) 2:29h – Mas Felix (774m) 3:05h – Montalbà (541m) 3:57h – Molí Serrador (821m) 5:17h – Coll Cerdà (1051m) 6:30h – Coll de Sant Martí (1397m) 7:22h – Pou del Glaç (1323m) 7:35h – Les Salines (1090m) 8:35h. . Pujada acumulada: 1752m. Recorregut: 19,92km. Temps real caminant: 7:15h.
Cingles de Bistoltes, Cingles de Freixenet i Treu Petit.
25 de març 2012 – Guia: Josep Fíguls
Aparcament de Sadernes (304m) – Cingles de Bistoltes 1:40h (759m) – Font de la Teula 2:25h (838m) – El Serradell 2:51h (923m) – Coll de Faig 3:49h (1110m) – Cingles de Freixenet, Canal Fonda 4:09h (1105m) – Treu Petit 5:03h (972m) – El Serradal (836m) – El Queret 6:30h (536m) – Pista 6:50h (367m) – Sadernes 7:30h. Caminant 6:30h.
Avui ens tornarem endinsar en aquest terreny de mala petja que ens té el cor robat, que ens ajuda a descobrir i gaudir d’algunes de les meravelles del nostre país i aprendre una mica de la seva historia. El seu relleu de tipus calcari amb una marcada abruptesa, amb un predomini de les valls profundes, voltades de cingleres i parets de roca, i la seva geografia salvatge amb les formacions càrstiques son un gran al·licient. Tenim previst pujar als Cingles de Freixenet i al Treu petit.
Ens trobem a l’aparcament de Sadernes on després d’equipar-nos i sentir algú rondinant -ja que la comunicació no ha funcionat del tot correctament i alguns esperaven a Argelaguer- comencem la caminada sortint per un petit corriol a la part oposada a l’entrada. No està indicat, però es molt visible. Ens dirigim cap el Pla de Ferriols i durant un bon tros pel costat del camí apareix un tub de goma que en algun moment devia servir pel subministrament d’aigua a l’hostal. Ara és tallada en diversos llocs.
Travessem la carretera asfaltada que va a Guitarriu i seguim la marxa fins arribar al Torren dels Llorers. En algun lloc on s’aclareix la vegetació podem veure, al davant nostre a l’altra costat de la vall, les runes de Can Cufi. Seguim la direcció del torrent fins arribar al Clot de Bistoltes on el camí fa un gir de 180º i es dirigeix al SE per anar a buscar la cara posterior dels Cingles. En travessar el torrent tenim una pujada amb uns escalons de roca amb força alçada. El camí a partir d’ara va pujant fins arribar al caire de la cinglera on la vista es molt bona i allí esmorzem.
Tornem a iniciar la marxa i passant per la font de la Teula arribem molt aviat al Serradell. És una masia casa rural amb dos edificis restaurats i és totalment sostenible. Es pot llogar per caps de setmana. Des d’aquí tenim una esplèndida vista dels Cingles de Bistoltes en tota la seva magnitud. Uns 200m darrera nostre i seguint la pista es troba l’ermita de Sant Andreu de Guitarriu (920m). Construcció del segle XI, romànica amb absis semicircular d’una sola nau i campanar d’espadanya amb dues finestres. El topònim té arrel germànica.
Ens parem una mica per agrupar el personal i seguim fins la font que hi ha allà mateix amb abeurador pels animals i protegida per l’ombra d’un roure centenari. Cal agafar aigua, doncs ja no en trobarem més. Seguim el camí com si anéssim al Treu Petit però no agafem el trencant que ens hi portaria directament, sinó que seguim un camí ample fins que s’acaba, en arribar a una petita clariana dins el bosc. És un bosc de pins i seguim la ruta cap a l’esquerra seguint unes marques vermelles. Això ens porta fins al Coll de Faig. A la nostra dreta queda el cim de Freixenet.
Seguim fins la Canal Fonda o el caire dels Cingles de Freixenet i a mesura que anem pujant els últims metres va sortint imponent davant nostre el Bassegoda. No cal que us digui que durant tota aquesta part, a la que anem caminant pel caire, el paisatge es espectacular. Si mirem cap avall, al fons hi tenim la Vall de Riu, enclavada entre les muntanyes del puig de Bassegoda, el Treu i Martanya, que ofereix la bellesa feréstega que la natura imprimeix a la Alta Garrotxa. Podem veure la masia de Ca n’Agustí que es una edificació forta i ferma típica de les grans pairalies de muntanya. Antigament fou pas obligat i cruïlla dels camins que connectaven l’Alta Garrotxa i l’Empordà, però també constituí un punt estratègic pel contraban, els trabucaires i les topades entre carlins i liberals. També veiem l’ermita de la Mare de Deu d’Agulles que rep aquest nom perquè era costum que les dones del país canviessin les agulles que portaven en els seus vestits per les que hi havia a la vestimenta de la Verge. El fet, segons era creença, proporcionava sort. Si aixequem una mica la vista admirem tots els cims de l’Alta garrotxa i finalment tot el Pirineu des de el Canigó fins el Puigmal amb la seva immensitat i coberts per la neu que ha caigut fa tres dies. És un mirador privilegiat.
Ara per arribar al Treu Petit no hi ha camí fet ni marcat i seguirem les fites que durant dos jornades varen anar a posar en Fíguls, en Met i el Barber. Per això primer baixem uns 400m, per salvar una mica de paret i després els tornem a pujar fins a trobar el caire que ja no deixarem fins arribar al Treu Petit. Es aquí on podem veure un dels efectes de l’aigua de pluja a les roques calcàries. L’aigua en combinació amb el diòxid de carboni (de l’aire o del sòl) fa la pluja més àcida i produeix la dissolució química del carbonat calci de la roca formant a la superfície estries o solcs anomenats en conjunt “rascler”.
Un cop arribats al Treu Petit i envoltats de tela metàl·lica, suposem que per protecció, fem la aturada per dinar i agafar delit per la baixada. Baixem per la cara nord cap el Serradal. Si fins ara hem pujat per boscs d’alzines i roures, ara sortim enmig de fageda, i seguidament es converteix en una immensa castanyeda. Ull !! a la tardor és prohibit recollir les castanyes. Deixem el camí agafant un trencant que ens portaria a Sant Feliu de Riu, però abans trenquem a l’esquerra cap el Queret i d’aquí a la pista. Anem a sortir a l’últim aparcament vell, que ara esta tancat amb una cadena. Baixem la pista fins l’aparcament. No trobem cap cotxe i es que ara és prohibit. Informeu-se’n si hi voleu anar..
Finalment arribem a Sadernes, que com sabeu, és un petit veïnat format per la casa de Can Galceran -actual hostal de Sadernes-, el Vilarot, les dependencies d’un càmping, l’església romànica de Santa Cecilia del segle XIII i la rectoria. La seva situació plàcida i arrecerada va fer que durant la tercera guerra carlina, per cap d’Any de 1872, s’hi hostatgessin i amaguessin Alfons de Borbó i Maria de les Neus de Braganza. És el punt d’accés als cingles i barrancs de l’Alta Garrotxa. Abans d’agafar el camí de tornada a casa, entrem a fer un toc a l’hostal i de passada els guies i la Cristina ja programen la propera sortida.
Salut
;
PilódeBellmaig(Vallespir)– 12febrer2012-Guia:JosepFiguls
Arles sur Tec (263m) – Esmorzar 1:56h(963m) – Piló de Bellmaig 2:55h (1283m) – Coll de Paracolls 3:51h(902m) – Dinar 4:11h (794m) – Arles sur Tec 6:11h (263m).
Sortim aviat de Cassà una mica arronsats per la fred (-5º C). Desprès de parar a Figueres, on ens trobem amb la resta de companys, ens dirigim cap a la Catalunya Nord, ja que avui ens endinsarem en una comarca força desconeguda per la majoria de nosaltres: El Vallespir. Aquesta comarca està vertebrada pel riu Tec, que la travessa d’Oest a Est, des del seu naixement al vessant oriental del cim de Roca Colom. Dominat al Nord pel Pla Guillem i pel Canigó, al sud s’enfila pel Comanegre i el roc de Frausa. El Vallespir mitjà, que es el nostre destí, es un conjunt de valls de vessants rosts i boscats, dominades per alzines al solell i roures i castanyers a l’obaga. La roureda primitiva ha estat substituïda en gran part per castanyedes artificials que han trobat uns mercats interessants en la industria de construcció de botes, relacionada amb la vinicultura. Ens dirigim a Arles sur Tec on començarem la nostra caminada cap el Piló de Bellmaig (1283m).
En arribar a Arles i passant per pel Barri d‘Amunt travessem el riu i aparquem els cotxes en una esplanada just al costat del que devia ser un espai per a festes a l’aire lliure. Esperem a veure la cara del primer a sortir dels cotxes doncs estem a -7ºC . Un cop comprovat que es pot aguantar, ens equipem, i ben abrigats comencem a caminar. Passem pel que queda del cobert -sembla que va patir un incendi- i de seguida agafem un corriol cap a la dreta que amb un fort pendent (ja no trobarem cap planer fins dalt) ens portarà al cim. Al principi, com estem a redós del vent, l’esforç ens ajuda a entrar una mica en calor, però a mesura que anem guanyant alçada el vent es més fort i ens hem de tornar a abrigar. De totes maneres la magnífica vista del Canigó, que cada cop es va fent mes imponent, ens compensa l’esforç i la fred.
Després de reclamar unes quantes vegades al guia que teníem gana, aquest busca un recés per posar combustible a les màquines i poder continuar amb la pujada. Reprenem la marxa i cada cop el bosc es fa més clar fins a donar pas a un espai amb matolls i ginesta. Aquí trobem un trencant del camí i l’indicador que ens guia cap a l’esquerra per anar a Bellmaig. Abans d’arribar a dalt trobem un petit tros on hi ha instal·lades unes cordes per ajudar i en pocs minuts ja som al cim. Amb el vent que bufa, el cel es d’un serè impressionant i et porta el Canigó que sembli que quasi el puguis tocar, amb les Gorges de la Fou i el poble de Cortsaví al seus peus. El Puig de Bellmaig és el cim culminant de la serra de Montner (1280m) i termenal dels municipis d’Arles i dels Banys d’Arles. Es un mirador privilegiat sobre el Vallespir, el Rosselló i del Pirineu Oriental i també sobre l’Alta Garrotxa i l’Alt Empordà.
Baixem tot seguint la carena fins arribar al Coll de Paracolls (902m). Sota el Coll hi havia una masia i antic castell del municipi de Banys d’Arles. Aquí trobem el GR-10 i un camí que es dirigeix a la Bateria de Santa Engràcia. Nosaltres baixem pel GR-10 i buscant un petit recer ens parem per dinar. El vent cada cop es més intens i fa que aquesta aturada sigui curta, sense opció a la sobretaula. Tornem al camí que va baixant lentament amb moltes esses i en algunes girades ens trobem amb un gruix de fulles, apilades pel vent, que ens arriben a genoll. Poc a poc ens anem acostant a la Vila i tenim els teulats de les cases mes a prop. Passem prop de Can Valent travessant uns prats i arribem a la Batllia d’Avall on encara es conserven, en molt malt estat, les restes d’una Farga Catalana, que fonia el mineral que li arribava amb vagonetes de la mina d’Aveter, a Cortsaví. Després de passar un pont entrem en el nucli d’Arles.
Arles sur Tec és una vila que es va desenvolupar al voltant de l’abadia benedictina de Santa Maria. L’abadia fou fundada poc desprès del 778 per un monjo vingut de terres ocupades pels sarraïns i és un dels més interessants edificis romànics d’aquesta època. També conserva un magnífic claustre gòtic del segle XIII. A prop de l’entrada es troba la Santa Tomba que és un sarcòfag del segle IV. Una llegenda ens diu que contenia els cossos dels sants Abdó i Senen i que miraculosament del seu interior brolla aigua de manera ininterrompuda. Segons la tradició popular, a finals del segle X, l’abat Arnulf va portar els cossos a l’abadia de Santa Maria d’Arles des de Roma per lliurar les contrades de una plaga de simiots. D’aquesta abadia s’estengué el culte als sants sota la denominació popular de sant Nin i sant Non com a patrons dels pagesos. A partir dels segles XVI – XVII varen ser substituïts per sant Isidre.
Amb molta fred encara, en tot el dia no hem passat de -1ºC, i amb la sensació de més fred que dóna el vent fort que hem tingut, anem cap els cotxes. En passar per davant la Casa de la Vila, ens parem i entrem a veure el seus jardins i el monument al caiguts a les dues guerres mundials (quasi tots el noms són catalans, comenta algú). Per fi arribem a l’aparcament enfredorits i pensant que ja comentarem la jugada en un lloc més a recés. Pugem als cotxes i sense entretenir-nos comencem la tornada. A mig camí ens parem, continua bufant molt forta la tramuntana, i entrem en un lloc una mica calent. Tothom demana coses calentes, cafès, infusions… Sols un valent es pren una cervesa fresca. Quedem que aviat ens tornarem a trobar a una altra sortida que ja s’està preparant i que segurament serà a l’Alta Garrotxa. Salut i bon retrobament.
|
|
|
