Cassà de la Selva al Santuari de la Mare de Déu dels Àngels. 02-març-2014.-
Avui hem canviat el lloc de sortida, ja que marxem a peu des de Cassà. Ens trobem al davant del Institut i passant per davant del Parc d’Art i els eucaliptus, agafem la pista que passa per Can Palaí. El dia es presenta molt clar , sense cap núvol i amb una temperatura molt bona. Deixem a la dreta el Puig Rodó i un cop hem passat a prop de la casa de Can Roca de Llebrers deixem la pista per la que transitàvem i agafem el corriol que ens portarà al Bugantó. Això sí, abans hem de parar a veure la Roca de les Trenta Creus. Aquesta roca, que és un bloc de gneis, està situada entre la Font de Sant Cristòfol i Llambilles, amagada al bosc en un indret pendent i inhòspit. És una pedra de mitjanes dimensions i que té gravades un nombre indeterminat de creus. N’hi ha que estan molt ben esculpides, n’hi ha de senzilles, de girades, de totes formes i grandària, amb semblança a les creus de Malta…. Els líquens han colonitzat la roca però les creus segueixen esculpides allà on algú les va esculpir. Alguns investigadors han conclòs que el significat de les creus podria tenir relació amb alguns fets ocorreguts durant les guerres dels Remences.
A partir d’aquí i per un corriol emboscat accedim a la conca del Bugantó. En arribar a la riera hi ha un plàtan molt curiós, ja que d’una base molt ampla en surten vuit troncs. Seguim per la vora del riu, ens parem a veure un cau prefabricat per conills de bosc i passant per Can Tarragona del Clot arribem a Can Tolosa del Clot, on travessem el riu i ens endinsem per una pista al costat d’uns grans camps de pomeres. Passem per la Casa Nova d’en Sitges, on ens hi acostem per veure els vedells que estan al engreix i seguim fins el final dels camps on ja entrem al bosc. Arribem al primer pas on hem de creuar el riu i en aquest encara hi ha una mica de pont i un cop passat seguim recte, deixant una pista que surt cap a la nostra esquerra. Anem seguint el camí, que passa per la vora dreta del riu fins arribar a una clariana on s’ajunta amb la pista que ve de Can Merla. Aquí agafem cap a l’esquerra, segurament aquest és el tram de pujada més forta, i passant per Cal Barrombo, arribem a l’Ermita de Sant Mateu de Montnegre on aprofitem per esmorzar. L’ermita conserva les restes d’un primer edifici d’una sola nau construït a inicis del segle XI. A migdia de l’església es troba el cementiri separat per una tanca. A la fi del segle X dos testaments esmenten béns situats al terme de Montenigro, nom derivat del color fosc de les fulles dels arbres mes corrents, suros i alzines.
Seguim la carretera asfaltada fins a trobar la que puja des de Quart i anem uns metres en direcció a Montnegre fins a trobar a la nostra esquerra la pista que va als Àngels. Després d’uns 15 minuts trobem el camí que ens porta a Ca n’Estivalca. Estivalca, segons antigues mencions del mas com “Tibalga” “Artibalca”, podria ser un derivat d’”artiga”, tros de bosc cremat per ser conreat. Ara tot és baixada fins arribar a la casa, que està en molt bones condicions i a la que deuen visitar en freqüència els seus propietaris en vista de la pila de llenya que hi ha al davant. Des de aquí es pot veure el Santuari dels Àngels. Vista la casa, ens dirigim a Can Salgueda per uns camins molt frondosos i que en alguns trams ens fan recordar una mica les sortides per la Garrotxa. Passem per la casa vella de Can Salgueda i després comencem a pujar fins a passar per Can Salgueda Nou. Salgueda pot ser una variant de “auleda”, bosc d’alzines amb article salat aglutinat. Seguim el camí que ens apropa molt a la pista però abans d’arribar-hi trenquem a la dreta per un de força dissimulat que seguim una estona i que també, mes endavant, ens porta a la pista. La seguim durant uns metres i al primer camí que trobem que baixa per la nostra dreta ens endinsem pel bosc fins que ens porta a Can Bertran.
Curiós el que trobem aquí: Una casa grandiosa, en estat de restauració, tota de pedra i que la obra està completament aturada i ja comença el seu desmantellament. Les primeres notícies sobre el mas Bertran el situen en el possible veïnat de Preses el 1341. Can Bertran està dotada de torre de defensa. Ens els anys de màxima esplendor va lluir finestrals gòtics. Quan va ser abandonada els van espoliar i, recentment, en la seva restauració, s’hi han posat un altre cop unes finestres que imiten les gòtiques d’antany. La casa disposava de tres cuines, dos forns de pa, estables… En la seva millor època hi van viure una vintena de persones, entre criats, mossos, masovers i amos. Prop del mas hi passa el límit del terme municipal de Quart, que ve del camp dels Vents i es dirigeix al Rissec. Des del 1991 la casa era desocupada.
De Can Bertran sortim de pujada fins arribar a la Casa Nova on tornem a trobar la pista que ens acaba de portar a la carretera dels Àngels. La travessem i ja som al Surolí, on hi havia un suro molt gros del que ja no en queda res, però si la llegenda que diu: La creença ens parla d’un romeu solter, si aconseguia que una pedreta llençada a la surera restés penjada, es casaria aquell any, a la segona, al cap de dos anys i així successivament. El desengany venia quan no se n’hi quedava cap! Una altre versió deia que si quedaven penjades tres pedres seguides al Surolí, aquell any esdevenia un any de bona sort.
Ara ja amb una petita empenta i passant per la Font dels Quatre Màrtirs arribem al Santuari de la Mare de Déu dels Àngels. Ofereix unes magnifiques vistes de totes les comarques gironines: el massís de les Gavarres, la Costa Brava, la plana del Baix Empordà, l’Alt Empordà, la serra de Roda, les Alberes, la Garrotxa i la plana de la Selva, tot emmarcat pel mar, els Pirineus, el Montseny i les Guilleries. La tradició afirma que a l’antiguitat havia estat un indret de culte de la gran mare Cibele, que hauria donat nom al veí poble de Madremanya. Matre Magna en llatí. Durant la guerra del francès el Santuari va patir la seva destrucció més important. Va ser incendiat pels francesos després de una cruenta batalla amb el sometent local. Durant la guerra civil la imatge va ser destruïda i el santuari va esdevenir un centre de recuperació de ferits. El 8 d’agost de 1958 hi va tenir lloc el casament de la Gala i en Dalí.
Després de dinar ben còmodes en un dels bancs i taula preparats per el pic-nic tornem agafar la marxa i ara sí que tornarem fins Sant Mateu per la pista, fins a trobar un trencant en pujada, assenyalat amb dos barres metàl·liques i un senyal vermell, que ens portarà a Can Vinyoles Vell , altrament dit Can Vinyoles d’Amont, que és una de les masies més antigues d’aquesta zona. Ara només en queda la runa i algun tros de paret. La seva història no sabem on es remunta, però a l’any 1448 va passar a ser de la família Vinyoles. La porta d’entrada era feta d’unes dovelles petites que feien forma d’arc de mig punt. Ara fa uns deu anys però, els van espoliar, perdent així, l’única mostra que la diferenciava de les altres runes del poble. A la porta d’entrada hi va haver penjada la pota de l’últim llop que es va caçar a les Gavarres. D’això també ja fa molt de temps…
Passem per la Colònia Vinyoles i sortim a Can Torras i al davant ja tenim la pista que agafem de baixada, que passant per mas Gelats , el Pou del Llop ens deixarà a Can Morell, després de travessar el Bugantó pel Pas de les Roques. En aquest mas encara es conserva un placa molt curiosa en el seu escrit: “VEINNAT DE SANT CRISTOBAL” (catanyol, potser?). D’aquí ens anem a Cal Nino i després a la carretera de Sant Cristòfol a Santa Pellaia i baixem per un corriol fins la Casa Nova d’en Frigola. Pugem als camps de Matamala, que deixem al final de la recta i ens tornem a posar a bosc per travessar la riera de Can Matabous. Ara de pujada, anem a sortir a sobre Can Vall Llovera i tot seguit a la urbanització del Vi Novell que és on hem començat aquesta caminada.
josep fortià tor
Fitxa tècnica:
Sortida de Cassà 7:50h.- Can Palaí – Roca de les Trenta Creus (174m) 0.57h – Can Tolosà del Clot (123m) 1.22h – Casa Nova d’en Sitjes – Pas de les Roques – Cal Barrombo (280m) 2.25h – Ermita de Sant Mateu de Montnegre (361m) 2:46h – (esmorzar 20 min) – Ca n’Estivalca (342m) 3:38h – Can Salgueda Nou (353m) 4.25h – Can Bertran (341m) 5:07h – (a la casa 26min) – Casa Nova – Els Àngels (485m) 6:12h – (dinar 54 min)- Can Vinyoles Vell – Can Torras (369m) 8:26h – Mas Gelats – Mas Morell (154m) 9:29h – Cal Nino (177m) 9:54h – Casa Nova d’en Frigola (153m) 10:20h – Can Biosca – Can Vall-llovera (164m) 10:44h- Final a Vi Novell (143m) 10:48h.
Real caminat 9h. – Moltes parades tècniques pel camí – Distancia recorreguda 37,10 Km – Ascensió acumulada 850m –
 sortida per st.Pere despuig el diumenge dia 02 de febrer guiada per Josep Figuls
Sant Pere Despuig – La Serrota – L’Espunya – Coll de Coubet – Gimferrers – Molí d’en Solà – 02 febrer 2014.-
Avui la caminada la farem circular amb sortida i arribada a Sant Pere Despuig. A la Vall de Bianya, venint d’Olot i passat l’Hostalnou de Bianya, a l’esquerra, hi ha una carretera que va a Sant Pere Despuig.
El nom Bianya, prové de la via romana que travessava la vall, la Via Annia (Via Romana del Capsacosta), una ramificació de la Via Augusta. Que des de Figueres entrava cap a la zona de muntanya i després de travessar la vall s’enfilava pel Capsacosta cap al coll d’Ares. El nom Via Annia és d’època preromana i prové probablement del nom de lloc cèltic Vianna. Està documentat al segle XV com Biannia.
Capsec (antigament, Capsech) era l’antic cap del municipi la Vall de Bianya, però durant la segona dècada del s. XX, va ser traslladat a L’Hostal nou de Bianya i el municipi es reanomenà la Vall de Bianya. La població d’aquestes valls està repartida per masies pairals de dos o tres pisos. En aquestes cases destaquen les arcades a la façana principal (un tret típic de mitjan segle XIX que dóna un aspecte noble).
Seguint l’estreta carretera i coronant un petit turó veiem Sant Pere Espuig, que es la segona església més antiga de la Vall. Es té constància de la consagració d’un nou temple parroquial pel bisbe Arnulf de Girona l’any 964. Les cròniques del segle XV esmenten que l’església va ser derruïda pels terratrèmols. Al segle XVIII es va reformar tot l’interior de l’església. De les primitives construccions únicament se’n conserva un tros de campanar, una finestra, i algunes restes de murs de l’absis. L’edifici romànic, situat a redós de l’església parroquial, era l’antiga residència dels Bianya i dels Soler.
Al costat de l’església hi ha un petit prat on deixem els cotxes i comencem la caminada. Baixem uns 50m fins arribar a la carretera i girem cap a la dreta. Seguim la carretera, amb compte de no patinar ja que està glaçada, i just al final de la recta que va seguint la riera de Sta. Llúcia de Puigmal, hi ha una petita resclosa on s’hi forma una gorga, que a l’estiu deu ser fantàstica per una refrescada. Hom suposa que és del Molí de la Bossa. Després de 1,5 km de seguir la carretera agafem un camí que surt a la nostra esquerra. Poc a poc anem pujant, tot i passant prop de Cal Valent. Primer per un bosc de roures i tot seguit per una magnífica fageda, fins arribar a la Serrota de Dalt just a la carretera de Olot a Ripoll per Vallfogona. La vista des d’aquí és molt bona. Per un costat, cap el SO, tenim en el fons de la vall el poble de Ridaura i, darrere, el Puigsacalm amb el Puig Corneli ben nevat. Per l’altre costat, cap al NE, el Pirineu colgat de neu, des de el Canigó fins el Pic de la Dona. El dia és seré i la visibilitat bona, però l’aire una mica fred. Busquem una mica de recés solejat i aprofitem per fer un mos, que ja l’hem guanyat.
Deixem aquest lloc i de baixada anem cap a l’Espunya. L’Espunya es un grup d’un parell o tres cases juntes. Està situada en un indret molt assolellat, des d’on es veu una bonica vista panoràmica sobre la plana bianyenca i al darrera l’Alta Garrotxa, des del Comanegre, avui una mica enfarinat, Puig de les Bruixes, Talló, el Ferran, el significatiu Bassegoda, cingles de Freixenet, etc.. En algunes obertures hi ha llindes que tenen gravat el nom del membre de la família que hi féu fer obres. En una hi consta la data de 1636 i en la de la porta del corral hi ha gravat l’any 1789. La tradició popular diu que l’Espunya és la casa més vella de Bianya. Els Spunya ja hi vivien en l’època medieval.
Deixem aquest lloc i ara ens dirigim, de pujada, cap al Coll de Coubet, al antic Hostal de La Cantina. Passem per una fageda amb exemplars dignes de ser catalogats, a més de poder veure algunes curiositats, com un de petit estrangulat per alguna heura en època de creixement i que sembla un cargol mecànic i en un altre lloc una arrel de faig plana d’uns 60cm d’alçada i molt poc gruix i d’altres. Tot pujant arribem al Coll, que és on es separen les carreteres que antiguament ens portaven: a la dreta a Sant Joan de les Abadeses per Santigosa i a l’esquerra a Ripoll per Vallfogona. Naturalment la vista del Pirineu no pot faltar. Ara que hem arribat al punt més alt de la sortida d’avui comencem a baixar en direcció a Gimferrers. És una masia en procés de restauració que ara està aturat. El lloc és fabulós i animaria a algú amb disponibilitat econòmica a fer-hi una casa rural. Aquí fem la foto de grup i continuem la marxa, ara pel mig de un prat ja que el camí, que sembla el bo, està molt enfangat. Ja anem tots quasi amb fang fins a sota genoll.
D’aquí anem baixant, sempre per camins amb molt de fang, per paratges obacs, freds, però molt verds, tot i ser a l’hivern. Travessem un parell de rierols i després de passar pel pont de la Rovira, que és un pont romànic quasi amagat per la vegetació ens parem prop del Molí d’en Solà, per dinar. La casa és a l’inici de la planúria que queda entre el bac de Planagem i el vessant sud del puig d’Amunt, per on s’escorren les aigües de la riera de Santa Llúcia de Puigmal. Hi ha documents del segle XIV que parlen del casal dels Solà. En el segle XVIII van efectuar-s’hi obres. En el segle XIX, es va ampliar i reformar, construint-se la galeria porxada, amb set arcades sostingudes per pilars de pedra, que ha esdevingut l’element arquitectònic més característic de la pairalia. Hi ha pedres que tenen gravada la data de 1834 i al rellotge de sol hi consta l¡any 1855. Actualment la casa és utilitzada com a residència-casa de pagès. El graner, amb porxos i destinat ara a altres usos, és al pis superior. A la planta baixa es troba instal·lat l’inactiu vell molí fariner i hi ha les antigues quadres.
Hem de separar-nos de la carretera, que és tota ombradissa i ens apropem a la casa pel camí d’entrada i quan hem superat l’ombra ens decidim a parar per dinar. Aquí estem be, encara que abrigats i acompanyats per un parell de cavalls que ens guaiten des de dins el seu tancat. A mesura que passa l’estona el sol es va amagant i el fred s’accentua. Això fa que la parada sigui curta i ja tornem cap a la carretera que amb pocs minuts ens portarà fins a Sant Pere Despuig on tenim els cotxes. De tornada anem cap a Sant Martí de Solamal per Cal Cisteller i Cal Marquès i pel Molí de Pladebeia i sortim a la carretera davant del restaurant de Ca L’Enric. Un cop a la carretera per l’Hostalnou cap a casa. No ens parem a la Fira del Farro. Ja és tard i ho deixem per a millor ocasió.
josep fortià tor
Organitza . Colla Excursionista Cassanenca
Fitxa tècnica:
Sant Pere Despuig ( 439m) 9.01h – Can Volant (703m) 1:08h – La Serrota (798m) 1:49h – (esmorzar 30 min) – L’Espunya (770m) 2:35h – Coll de Coubet (973m) 3:40h – Gimferrers (799m) 4:18h – Molí d’en Solà (441m) 5:13h – (dinar 30min) – St. Pere Despuig (440m) 6:53h.
Recorregut 19 km. – Ascensió acumulada 600m. – Guia: Josep Figuls.
Hostalets d’en Bas – Sant Miquel de Castelló – Serra del Llancers – Coll de Bracons – Font Tornadissa – Coll de Joanetes – Les Olletes – Sant Privat d’en Bas. 6 octubre 2013
Després de deixar un cotxe a la Plana d’en Xurri, a Sant Privat, anem cap a Hostalets de’n Bas, que és on començarem la sortida d’avui. Una de les imatges més belles i conegudes del poble, que pintors i fotògrafs han immortalitzat al llarg de la història, és el carrer Teixeda. Destaca per les cases amb les corresponents eres al davant, ben restaurades i arrenglerades l’una al costat de l’altra i les llargues balconades de fusta mostrant centenars de testos amb geranis i altres flors, conformant així una mena de jardí urbà de notable impacte visual. Fets meritoris que han permès al poble d’Hostalets ser catalogat com a conjunt històric-artístic. Aixecant la mirada a les muntanyes del davant, criden l’atenció les cingleres de Falgars, presidides per la silueta de l’ermita de Sant Miquel de Falgars o Castelló.
Deixem els cotxes en un aparcament en una de les entrades del poble i desprès de travessar-lo en direcció al veïnat de Bigorra arribem a una cruïlla on hi ha diversos indicadors de rutes. Nosaltres prenem el trencall que va a buscar la falda de la muntanya i on un rètol ens indica la direcció de Sant Miquel. Aquest camí asfaltat ens acosta al cementiri i passem per diversos masos que deixem a banda i banda per enfilar-nos a la part més alta del carrer. D’allà surt el sender de Sant Miquel a la dreta (hi ha un indicador). El camí està perfectament senyalitzat. Seguint l’indicador entrem al bosc que a aquesta alçada és majoritàriament d’alzina tot passant pel costat del filat dels Vinyets. Haurem de superar una forta pujada que en pocs metres ja ens deixa al camí que ens porta al cingle. Ens sobta que el terra sembla una catifa feta de fulles i no ens expliquem el seu origen fins que en un lloc ens trobem amb una pila de calamarsa que té mes de un pam de gruix. Aquí està la causa de la catifa. La calamarsada que va fer abans d’ahir. Seguim la pujada en ziga-zaga i poc a poc veiem com, a mida que pugem, les espècies caducifòlies guanyen terreny a l’alzina fins trobar una bonica fageda poc abans d’arribar al cingle. Pugem amb decisió pel camí marcat, sense visió pràcticament ja que el bosc és molt espès. A pocs metres per sota de la capella trobem un rètol que ens indica el camí cap a Joanetes, nosaltres hem d’anar en direcció contrària. Després d’una hora de pujar i pujar creuem el Portell de Sant Miquel, un pas estret entre la roca molt característic just abans de trobar el camí que pocs metres més a l’esquerra ens deixa a l’esplanada on hi ha el mirador i l’església de Sant Miquel. Tot i la seva modesta alçada, 953 metres, la vista cap a la plana garrotxina és sensacional. Bonica esplanada i excel·lent mirador del Bassegoda, el Puigsacalm, el pla d’Aiats, el Canigó i la vall d’en Bas i la Garrotxa en general. L’ermita de Sant Miquel de Castelló, d’origen romànic, s’enlaira sobre l’impressionant contrafort del Serrat de Sant Miquel. Des del 1974 l’edifici està habilitat com a refugi de muntanya pel Grup Excursionista i Esportiu Gironí. Després de llegir amb atenció la interessant història de l’ermita escrita sobre una placa metàl·lica en la porta, ens reunim junt a la tanca de fusta al llindar del penya-segat on esmorzem. Aquí us reprodueixo l’escrit de la placa:
AMIC VISITANT
ET TROBES EN UN LLOC QUE A TRAVÉS DELS SEGLES HA ESTAT UN POBLAT
REDUCTE IBERIC AUSOCERETÀ. MÉS TARD POSSIBLEMENT UN TEMPLE ROMÀ
DEDICAT A MERCURI. DESPRÉS “ORATORIUM” VISIGOTIC SOTA L’ADVOCACIÓ
DE SANT MIQUEL. DURANT LA MARCA HISPANICA LLOC FORTIFICAT DE
REDUIDES DIMENSIONS PER DEFENSAR LA FRONTERA. MÉS TARD FOU
POSSESSIÓ DELS VESCOMTES DE BESALÚ AMB EL NOM DE “CASTRO CASTILIONIS”
QUE FOREN ANOMENATS TAMBÉ VESCOMTES DE BAS ÉSSENT LLUR RESIDENCIA
FINS QUE S’ALÇAREN AL CASTELL DE PALAU DE MALLOL. DES D’ALESHORES
FOU OCUPAT PER UN “CASTLÀ” QUE EL TENIA PELS VESCOMTES. EN EL SEGLE XV
FOU CONCEDIT PEL REI JOAN II A FRANCESC DE VERNTALLAT CABDILL
DELS REMENCES ANOMENANT-SE CASTELLÓ DE BAS.
FOU ASSETJAT I CONQUERIT PELS FRANCESOS I MES TARD ALLIBERAT
PELS PAGESOS PATRIOTES A LA GUERRA DE LA INDEPENDÈNCIA.
CANVIA DE MANS DURANT LA GUERRA CARLISTA I SOFREIX LES CONSEQUENCIES DELS FETS DE 1936. FINALMENT RECONSTRUIT PEL GRUP EXCURSIONISTA I ESPORTIU GIRONI L’ANY 1972.
LA CAPELLA ACTUAL DE SANT MIQUEL ES LA ROMANALLA DE L’ANTIGA CAPELLA DEL CASTELL LA QUAL FOU RESTAURADA EN EL INTERIOR
PER MOSSÉN LLUIS GASSÓ L’ANY 1947.
Tornem al collet i continuem pel GR en direcció a Falgars. Passem per una porta/tanca de ferro i al cap de poc trobem un sender que surt a la nostra dreta en direcció al coll de Bracons. Prenem aquest sender que torna a pujar suaument cap als Rasos de Pibernat. Anem seguint senyals i creuem la zona oberta dels Rasos, dirigint-nos ja cap a la base de la Serra de Llancers. El camí recorre el vessant nord de la serra, a mitja alçada. Es tracta d’un camí força planer, ja que bàsicament va flanquejant. És un terreny molt obac i humit. Cap a la nostra dreta tenim, sempre que els arbres ens ho permeten, una bona visió lateral del Puigsacalm i la seva serra, a l’altra banda de la fonda riera de Joanetes. Anirem seguint aquest camí obac d’est cap a oest, gaudint d’un paisatge de inici de tardor ben bonic en una gran fageda. Passem per la font del Llancers que avui ens ofereix un doll abundós. Anem avançant fins arribar al Pla de Llancers, una inflexió al mig de la Serra que la parteix en dos. Aquí el camí canvia de vessant, i ara continuarem cap a l’oest però per la banda de solell. El vessant sud és molt diferent, creuarem una gran fageda, i anem avançant pràcticament de pla. El caire de la serra ens queda poc més amunt a la nostra dreta.
Al cap d’una bona estona de caminar ens situem gairebé a l’extrem occidental, sota el Pla de la Grevolosa, un petit promontori al final de la serra que queda a la nostra dreta. Uns metres més endavant el camí desemboca en una pista que desprès de passar una tanca ens porta en pocs minuts al Coll de Bracons. Aquí travessem la carretera i a l’altre banda els senyals ens indiquen que hem de grimpar pel terreny rocós que frega la carretera. Es tracta simplement de pujar uns cinc metres de zona rocosa. En pujar la roca veiem un rètol que ens indica el camí per anar a la Font Tornadissa i al Puigsacalm. El camí però, és evident en ser un corriol molt fressat que puja lleugerament tot endinsant-se per una fageda. Quan portem poc menys de 20 minuts caminant veiem el Tossell Gros en front nostre, el camí el deixa a la dreta i en pocs minuts ens trobem amb dos grans faigs. El camí gira en aquest punt a la dreta i guanya alçada ràpidament. En arribar al cap d’amunt de la pujada (la Collada de Sant Bartomeu) trobem un camí que gira a la nostra esquerra. Unes aspes grogues pintades a un arbre ens indiquen clarament que no és aquest el camí que hem de seguir. El que hem de fer es seguir els senyals grocs i blaus i vermells i travessar el petit cordill que fa de tanca. En travessar la collada el camí gira a la dreta i s’endinsa per una zona ja molt més humida.
El camí segueix sense guanyar alçada. Poc després veiem l’ermita de Sant Bartomeu de Covildases. Seguim tranquil·lament pel corriol sense cap dificultat fins arribar a un punt on el camí puja fent ziga-zagues. En arribar a dalt el corriol davalla lleugerament i podem veure, entre els arbres, Vidrà a la nostra esquerra. També destaca ja el Coll Manter.
El camí arriba a una bifurcació on un rètol ens indica dos possibles camins. El de l’esquerra (que davalla lleugerament) ens portaria a Vidrà passant per la ja esmentada ermita de Sant Bartomeu de Covildases, el de la dreta ens porta en menys de 5 minuts a la Font Tornadissa. Aquest és un bon lloc on aturar-nos una estona. El paratge que envolta la font ens permet gaudir de tota la bellesa de la fageda.
El camí segueix pel prat que s’estén darrera la font amb un pendent una mica fort, però sense dificultats. En arribar a la part superior del prat ja som als Rasos del Manter. Sabrem quan hi hem arribat pel filat que els ressegueixen. En arribar al filat que delimita els rasos hem de seguir cap a la dreta tot guanyant vistes sobre el Santuari de Bellmunt i la població de Vidrà (situats ara a la nostra dreta). El camí guanya alçada de forma suau fins arribar a una porta de fusta que ens permet creuar el filat. En travessar-lo arribem en 5 minuts al Collet de Clivillers. Ara fem una parada per dinar i quan tornem a reprendre la marxa i sota el rètol que ens indica el camí del Pas dels Burros a la dreta, hem de decidir quina ruta seguim. Aquí ens separem en dos grups, un que passa per aquest camí i l’altre pel camí normal. Portem dos gossos i amb les roques tan humides es una mica perillós passar per aquests penya-segats. Quedem que ens trobem al Coll de Joanetes.
El camí continua un altre cop per una fageda. Arribem a un rètol indicatiu (uns metres més enllà hi ha una farmaciola). El camí de la dreta ens porta directament al cim del Puigsacalm que es a tocar. Només caldria fer la darrera pujada per tal d’arribar-hi, però com tothom ja hi ha estat i la pluja la tenim cada cop més a prop anem directament per anar baixant. La nostra baixada es fa una mica complicada per els gossos i per les condicions del terreny. Tot i així arribem els dos grups alhora al coll i sense dedicar temps als comentaris, doncs comença a ploure, ens dirigim cap les Olletes. Ens equipem amb les capelines i paravents, ja que aquí quan plou ho fa de debò, i anem baixant. La pluja ja no ens deixarà fins poc tros abans d’arribar a baix. Passem per Les Olletes, encara amb pluja, i com ja anem força molls no ens parem per gaudir d’aquest indret.
Les Olletes és un santuari que es troba dins una cova al vessant nord del massís del Puigsacalm, just sota Santa Magdalena del Mont. En aquest punt hi ha un caminet que baixa fins a la font de les Olletes. El nom de les “Olletes” prové, segons la llegenda, al fet que la imatge fou trobada dins una de les moltes cavitats en forma d’olla que es troben pels voltants. La tradició diu que el segle XVI, els monjos de Sant Corneli (Santa Magdalena), en abandonar el priorat, van amagar la imatge de la Verge en un petit forat a la muntanya. El 1855 es va decidir perforar la roca i fer-hi una petita capella. Cal dir que un primer projecte preveia que l’altar i les ornamentacions fossin treballades a la mateixa roca, però un accident va fer abandonar aquest projecte. La reixa també és la original de l’època. La imatge original que va inaugurar el santuari el 1895 es troba a la parròquia de Sant Privat d’en Bas. Curiosament és una Verge invocada per guarir els mals del bestiar.
En poc temps i ben molls arribem al Pla d’en Xurri, sort que ha parat de ploure . Aquí tenim el cotxe que ha de servir per portar els conductors a buscar els que hem deixat a Hostalets. Un cop tots reunits ens posem roba seca i fem el camí de tornada ja pensant en quina serà la pròxima sortida.
Salut.
josep fortià tor
Fitxa tècnica:
Hostalets (437m) 9:20h – Sant Miquel (933m) 1:13h – (esmorzar 27 min) – Font dels Llancers (1082m) 2:15h – Pla de Llancers (1177m) 2.51h – Collet de Rabadans – La Grevolosa (1205m) 3:33h – Coll de Bracons (1148m) 3:50h – Collada Sant Bartomeu (1257m) 4:17h – Font Tornadissa (1302m) 4:50h – Coll del Ferrer (1389m) 5:00h – Collet de Clivillers (1431m) 5:43h – (dinar 38min) – Coll de Joanetes (1308m) 6:40h – Les Olletes (1067m) 7:16h – Pla d’en Xurri (634m) 8:17h.
Distancia recorreguda 18,63km – Ascensió acumulada 1172m. – Descens acumulat 965m.
PUIG DE LES BORREGUES I PASTUIRA – (#esteladesalcim) – 08/09/2013
Després de conèixer la iniciativa portada a terme pel Col·lectiu “#esteladesalcim.cat” que consisteix en realitzar una ascensió simultània a tots els cims de Catalunya el diumenge 8 de setembre a les 12 del migdia per tal de cobrir d’estelades els punts més alts i emblemàtics del nostre país, La Colla vol participar-hi encara que fent un cim senzill i modest, com es el tarannà de la entitat i ha decidit anar al Puig de Pastuira, tot pujant per la Coma de Orri. La nostra col·laboració, encara que petita, no hi pot faltar i així ho fem.
Al llarg de la setmana hem estat mirant el recorregut i pendents del temps i de les prediccions meteorològiques, que després del mal temps de dissabte ens han pronosticat boires, vent i pluges a partir de migdia. De totes maneres la causa ens convida a no defallir i a fer la sortida per intentar complir el compromís que hem adquirit amb aquests organitzadors.
Sortim a les sis de Cassà i amb cel serè arribem al aparcament del refugi d’Ull de Ter. Hem decidit pujar per aquí, ja que sembla més curt i això ens donaria més seguretat de fer el cim abans no es posi a ploure. Comencem a caminar amb bon temps i amb mostres de la il·lusió del dia ja que algú ja es penja l’estelada a la motxilla. Al LLamp també li hem posat un mocador amb l’estelada i ho assumeix amb molta paciència, encara que quan arribem a la riera, el Ter, ja es dona un bany. Anem pujant, passem pel Refugi i, poc a poc per començar a escalfar motors, anem pujant cap el Coll de la Marrana, tot i sentint de tant en tant els crits d’alguna marmota que dóna el senyal de perill a les seves parentes. Arribem al Coll i aquí ja fa un vent molt fort que ens obliga a abrigar-nos amb quasi tota la roba que portem. Fa fred i el vent es molt emprenyador.
orri = lloc on es munyen les ovelles) i tot carenant i fent els cims que l’envolten arribem al Puig de les Borregues, enmig d’una boira força espessa. En aquest cim, clavat enmig de un piló de pedres, hi ha la reproducció en gros d’un piolet. Els seus 2694 m. d’altura conformen un mirador excepcional, tant de la coma del Freser com; principalment, de la coma d’Orri i els Grans de Fajol. Avui amb la boira que hi ha no podem gaudir d’aquestes vistes i fins i tot en alguns trams costa veure el camí. Aquest puig va lligat a una “polèmica” de nomenclatura: hi ha gent que l’anomena Pastuira, mentre que altres, seguint el mapa de l’Ed. Alpina, l’anomenem Puig de les Borregues, i el de l’est, Pastuira. Tingui el nom que tingui, el lloc paga la pena. En aquest lloc la carena es bifurca. Deixem la branca que es dirigeix decididament al sud , cap a Fontlletera i el Balandrau, i ens dirigim cap a llevant seguint una carena que perdent alçada ens portarà al puig de Pastuira.
Durant el que queda de caminada no cal dir que el tema que dóna més comentaris i diferents opinions es la de conèixer la veritable identitat del cim. Jo, després de tota la setmana d’estudiar el mapa de l’Alpina amb recorreguts i noms dic que es el “Puig de les Borregues”. La resta em diuen que es el Pastuira, ja que és el més alt. Jo solament hi havia estat una vegada i recordava el piolet, però ara la meva referència era el mapa actual de l’Alpina. Davant el raonable dubte i amb el repte de fer el” Puig de Pastuira” fem un descans i emparats sota unes roques, una mica arrecerats del vent i amb l’acompanyament musical de les esquelles de un ramat de vaques que tenim allà amb nosaltres, decidim aprofitar per esmorzar. La parada és curta, ja que amb aquest temps i boira si hi volem arribar i tornar amb la esperança de no agafar una bona pluja ens hem d’espavilar. Cap l’Est, o sia cap on hem d’anar, de tant en tant s’obre una mica de clariana que ens permet anar veient cap on hem d’anar i si encara és gaire lluny o hi han gaires diferencies de nivell. El fet és que d’un cim a un altre hem de passar per un parell de colls fins arribar al coll de Pastuira que amb una suau pujada final ens porta dalt del cim. És un cim arrodonit i amb prat, el que en dèiem al meu temps un cim de vaques, però avui s’ha fet llarg des de l’altre cim. Aquí només hi ha un munt de pedres com indicador i el fem servir per recalcar la maquina per la foto amb estelades. Ha quedat prou bé. Com no podia ser d’altre manera ara tornen les amigables discussions sobre els cims i quin és quin. Jo continuo amb la meva teoria. La resta en contra i ja m’amenacen de fer un article sobre la meva ineficiència, al Llumiguia. El temps va aguantant, però no ens podem encantar i sense gaire entreteniment agafem el mateix camí de tornada. A la Vall de la Coma de l’Orri veiem un ramat important d’isards que al sentir-nos corren per la tartera. Un, quan els veu amb aquells salts, li entra una mica l’enveja, per no poder tenir la seva agilitat.
Poc a poc tornem a passar pel Puig de les Borregues. Ara només ens parem per fer un petit bufet, la pujada és forta i les hores comencen a fer patir els genolls. La boira cada vegada és mes espessa i ara comença a ser negra, pel que sembla pot començar a ploure en qualsevol moment. Passem pel coll de la Coma de Orri i anem cap el Coll de la Marrana i ja tot baixant passem pel refugi i arribem al cotxe quan comença a fer un plugim molt fi. Ens canviem, i abans de tenir-ho tot endreçat ens fot un ruixat que hem d’entrar ràpidament al cotxe. Hem pogut fer els dos cims. Ara intentarem saber com es tot això dels noms.
En arribar a casa confirmo amb el mapa actual de l’Alpina que jo no estava errat, però la sorpresa es meva quan agafo un mapa de l’Alpina de fa 40 anys, quan jo anava per aquest cims i en el lloc on ara posa el Puig de les Borregues en aquell posa Puig de Pastuira. Em poso en contacte amb els editors del mapa i em contesta el coordinador de camp que em diu “ vam tenir la sort d’entrevistar l’antic masover del Catllar, que havia pasturat per tota la coma del Catllar. Ens va assegurar amb contundència que el cim mes alt d’aquella vall és el Puig de les Borregues. I que el cim de Pastuira era carena avall, cap a l’E, encapçalant la regió de Pastuira, que és la costa de prats i bosc que s’obre damunt Setcases, tot just per sobre dels camps més alts”. Tot aclarit. O no??
Bé, com hem fet fotos a tots dos cims, enviarem una de cada . (Les podeu veure entrant a esteladesalcim.cat/galeria i buscant: Puig de Pastuira i Les Borregues.)
Josep Fortià Tor
Fitxa tecnica:
Comencem a caminar a les 8h.- Sortida aparcament (2105) – Coll de la Marrana (2536) 1:09h – Coll de la Coma de Orri (2419) 1:32h – Puig de les Borregues (2695) 2:33h – (esmorzar 18 min) – Puig de Pastuira (2420) 3:45h – Puig de les Borregues (2695) 5:00h – Coll de la Coma de Orri (2419) 5:50h – Coll de la Marrana (2536) 6:07h – Aparcament (2105) 7:05h .
Recorregut total 15,02 km. – Ascensió acumulada 1060 m.
El Montcau i la Mola, al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac
A les terres del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres, massa terra.
Com el Vallès no hi ha res.
Pere Quart, fragment de “Corrandes d’exili”, Saló de tardor (1947)
El Marquet de les Roques, casa d’estiueig de la família de Joan Oliver (Pere Quart), ara propietat de la Diputació de Barcelona, al fons de la Vall d’Horta, al municipi de Sant Llorenç Savall (Vallès Occidental), va ser el punt de sortida d’aquesta excursió de la Colla Excursionista Cassanenca aplegada de desconeixedors d’aquestes contrades vallesanes. Per descobrir aquest paratges ens vam deixar guiar per en Josep Fíguls, sabadellenc d’origen i gran coneixedor de la zona, des de jovenet atret per l’escalada a les roques vermelloses de conglomerat de Roca Mur (la màquina de tren) entre d’altres.
Comencem l’itinerari seguint el torrent de la font del Llor, que coincideix amb el GR- 5. Tot el recorregut discorre per entre alzines i boixos, romaní i farigola, en un terreny sedimentari de codines, caus, coves, avencs, balmes…, que li donen un semblant a la muntanya montserratina ben propera. Aquesta orografia ha atret l’home des de l’edat del bronze fins als nostres dies per diferents raons, deixant senyals de la seva presència a les balmes, a les places carboneres, als forns de calç i als de pega, a les parets de roca, als camins, i al cim de la Mola amb el monestir romànic. Monjos, carboners, emboscats, pastors, escaladors, excursionistes i turistes, han sigut i són els seus hostes.
Gràcies a un estiu que sembla que no vol acabar d’arribar, vam gaudir d’un dia no massa calorós, una mica emboirat, que impedia adornar-nos de l’extraordinària centralitat territorial del país des del cims del Montcau i de la Mola. I aquesta boira també ens va impedir veure la realitat més propera al massís, farcida d’urbanitzacions i línies elèctriques que travessen el territori i posen en qüestió el que el poeta va escriure: Com el Vallès no hi ha res.
Recorregut:
Vall d’Horta. Marquet de les Roques (550 m).
Carena dels Emprius i Cau de l’Emboscat.
Cova Simanya (galeria d’uns 400 m de longitud), antiga surgència d’aigua. Coll d’Eres.
Montcau (1.056 m).
Coll d’Eres. Morral del Drac.
La Mola (1.102 m) Morral del Drac Els Òbits.
Canal de la Revetlla. Roca Mur.
El Marquet de les Roques.
Desnivell:…………………………….985 m.
Recorregut………………………….17.2 km.
Temps efectiu en Moviment…5:22 h.
Temps total…………………………8:21 h.
Dificultat: Mitjana
Dolors Rubirola
Plansesilles – Cingle de les Gralles – Sant Marc – Talaixà – Palanca del Samsó.
09 juny 2013.
L’Alta Garrotxa és terra aspre i feréstega on nombroses espècies vegetals arrelen amb força als indrets més insospitats i enclotats. Però no tot són cingles paorosos, clots escarpats i congostos en aquesta contrada. Entre les poblacions de Beget i Oix, els cingles donen pas a un bonic pla entre muntanyes i la riera de Beget; és el Pla de Plansesilles. Es on començarem la caminada d’avui. Per arribar-hi (amb TT) passem per Oix cap el Grau d’Escales i ens endinsem a la Vall d’Hortmoier. Abans d’acabar la pista, que està tancada amb un cadenat, ens disposem a començar la excursió. El primer que ens trobem es amb la necessitat de creuar la riera, i com aquest maig ha estat molt plujós hem hagut de fer una variada sort de possibilitats per creuar. Des de els que han passat asseguts sobre el tronc d’un arbre caigut, als que saltant sobre les branques han arribat a l’altra riba, fins els mes tranquils que han optat per descalçar-se i fer la travessa el més segura possible. Tot seguit entrem al pla herbat de Plansesilles ornat amb roures centenaris. En aquest pla és on hi ha dos dels exemplars de roure pènol (Quercus robur) més importants del país: els roures d’Hortmoier. Podem dir que les seves colossals dimensions són 27 m i 30 m d’alçària respectivament i de capçada mitjana 28,6 m i 31 m. La seva antiguitat es calcula com a mínim en 450 anys. Realment són una de les joies del parc de l’Alta Garrotxa.
L’expansió de la població cap a zones de muntanya al segle XVIII, amb el consegüent augment del consum de fusta, va fer necessària la promulgació d’una reial ordre que regulés l’explotació, la conservació i la repoblació dels boscos. L’ordre del 31 de gener de 1748 disposava que els intendents de Marina fossin els encarregats de dur a terme aquesta ordre que establia que totes les muntanyes situades a menys de «25 leguas» (uns 138 km) de les nostres costes i dels rius navegables dependrien d’aquests intendents. Segons aquesta ordre, els propietaris de boscos no podien talar aquells arbres que la Marina marcava per ser idonis per a la construcció de vaixells. Els roures d’Hortmoier, coneguts també com els roures del Rei, van ser marcats per la Marina entre els anys 1748 i 1751. És possible que aquesta ordre salvés la vida d’aquests roures que, no havent estat utilitzats per a la construcció naval, van quedar, diguem-ho així, indemnes en aquest remot indret de la Garrotxa. Posteriors disposicions, ja al segle XX, sobre els arbres que, per la seva grandària o singularitat, han estat qualificats de monumentals, han fet arribar fins als nostres dies aquests exemplars tan admirats.
En un extrem del pla hi ha l’esglesiola de Sant Miquel d’Hortmoier. És esmentada ja el 977 ( horto Moderi horto Modario), en un document en què Miró, comte de Besalú i bisbe de Girona, la deixà en testament al monestir de Cuixà, si bé hem d’esperar fins el segle XII per trobar una referència al temple parroquial d’Hortmoier. És un petit edifici del segle XI, mostra senzilla del romànic rural, amb un absis rodó i un campanar d’espadanya. El temple està format per una sola nau rectangular, força estreta, coberta amb una volta de canó lleugerament apuntada.
Ara el camí s’enfila per darrera de l’església i comença a pujar de valent. Es un itinerari preciós amb diversos desnivells per tal de superar diversos graus i cingleres. De primer puja de manera continuada, per després baixar i tornar a pujar fortament. En un punt cal travessar una torrentera i cal estar alerta d’anar seguint els senyals. La pujada és dura, però la vista és magnífica, i és que l’Alta Garrotxa ja ho té això. Sempre dic que aquesta zona es un regal pels ulls. Seguim fins arribar a sota el Cingle de les Gralles, on ens parem a esmorzar. D’aquí teníem previst anar a la Font del Soms, però una distracció ens ha fet passar el trencant i ja hem decidit seguir pel Torrent del Toll i el Clot de Cal Belitre fins el Pujant de la Soca que tot passant al Pla de la Vaca ens portarà a sota el Puig de les Bruixes. Aquí trobem el camí que ve de la Bassa de Monars, sota el Comanegre, i agafem cap el Sant Marc. El temps esta molt insegur i amenaça de fotre’ns un ruixat. És per això que decidim anar lleugers i no parar per fer els cims de Les Bruixes i el de Sant Marc. Un altre dia ja vindrem a fer-los. Anem de dret cap el Coll de l’Arç on ens parem a dinar. Algú aprofita el temps per recollir cama-secs. La parada és curta perquè ens comença a ploure i ja anem tirant cap a la tornada. Anem baixant pels diferents Plans, el Pla Llarg, el Pla Magre,i el Pla de la Quera i pel pujant del Llop, que ara es baixant, i desprès de les ruïnes de el Cortal, pel Pas del Cavall arribem a Talaixà. Aquí fem una cura d’urgència al genoll d’en Figuls que ha patinat amb unes roques molles per la pluja i ja agafem el camí que passant per el Vaquer ens portarà a la Palanca del Samsó i d’aquí al final de la ruta en un prat on si troba un cobert amb taules i bancs, bastant ben conservat. La pluja ens ha respectat molt i al arribar torna a lluir el sol per deixar-nos tornar a gaudir, abans de marxar, d’aquest magnífic paisatge.
Agafem els cotxes i en tornar a passar per Oix ens fixem en el seu Castell. És un edifici del segle xv, construït damunt una antiga fortalesa militar. Té planta quadrada i s’organitza al voltant d’un pati central gòtic. Sorprenen les nombroses espitlleres obertes en els seus murs. Potser responen a la por dels Baturell a tornar a patir un atac com el que va provocar el seu trasllat fins aquesta fortalesa. Destaca el gran finestral gòtic trilobulat del mur sud.
S’explica que l’any 1462 el Castell de Bestracà va ser atacat pels remences – curiosament la crònica està en llengua castellana – : “no habiendo querido Berenguer de Barutell soltar a un remensa que tenia preso por no haber querido pagar las tasas, los remensas lo sitian en su castillo de Bestracà, lo toman a fuerza de armas u ponen en la prisión del castillo en lugar del remensa a Berenguer de Barutell con una cadena al cuello y, penetrando en el dormitorio de su senyora, la amenazan y la hacen salir del castillo junto con sus hijos, saqueándolo y llevándose ropa y otros objetos”. Es creu que després, la família Barutell decidí traslladar a Oix la seva residència, tant per qüestions de seguretat , com perquè les condicions de vida no eren tan feixugues.
No gaire lluny del castell hi ha el pont romànic, que es creu que el va fer construir el senyor del castell perquè un dia que havia d’anar a exercir el dret de cuixa no va poder creuar la riera i, enutjat, va fer edificar aquest pas. Això mateix he llegit del Pont d’en Valenti, fet construir pel Senyor de La Quera. Si és veritat, devien anar molt eixarreïts els senyors de l’època!!.
Salut i muntanya!!
josep fortià
Fitxa Tecnica – Guia: Josep Figuls.
Plansesilles (395m) – Roures del Rei (407m) 0:28h – Sant Miquel d’Hortmoier (432m) 0:36h – Cingle de les Gralles (717m) 1:45h – (esmorzar 0:20h) – Pujant de la Soca (1011m) 3:11h – Pla de la Vaca (1114m) 3:38h – Coll de l’Arç (1272m) 4:35h – (dinar 0:35h) – Pla Magre (1249m) 5:23h – Pas de Cavall (970m) 6:00h – Talaixà (783m) 6:30h – El Vaquer (627m) 7:04h – Palanca del Samsó (390m) 7:45h – Final (395m) 8:03h.
Distancia recorreguda: 17,9km. – Ascensió acumulada: 1103m.
Sant Pau de Segúries – Via Romana de Capsacosta – Pas dels Traginers – Sant Martí del Clot – Hostal de la Vall del Bac – Mare de Deu del Àngels de Llongarriu – Serra de Malforat – Sant Pau Vell. – 21 d’abril 2013
Al fons de la serra de Malforat, on la Vall de Bianya tanca les seves portes per deixar pas a les valls del Ripollès, s’hi ubica en mig del bosc una bonica reminiscència del passat; La Via Annia. Antiga via romana, que era un ramal de la famosa Via Augusta, que naixia a Figueres, entrava cap a la zona de muntanya, i després de travessar la plana de Bianya s’enfilava pel Capsacosta i seguia cap al coll d’Ares, per tornar a enllaçar després, ja dins la Gàl·lia, amb l’esmentada via principal. La Via romana del Capsacosta és una autèntica obra d’enginyeria d’importància monumental i un testimoni excepcional d’un període històric de gran transcendència pel nostre país.
Històricament aquesta Via ha estat de gran utilitat per a la zona, tant socialment (per comunicar-la amb la resta del país) com econòmicament. De fet, permetia el transport dels minerals extrets a les mines dels Pirineus, els quals anaven directes al port mediterrani d’Emporion i al mercat de Gerunda. El seu traçat serpentejant i sobre sòlides plataformes, per salvar el gran pendent del terreny, els murs, guarda-rodes, desguassos d’aigua i tota la resta d’altres elements de la Via romana del Capsacosta posen de manifest l’extraordinari treball de construcció realitzat uns dos-mil anys enrere.
Avui ens convertirem en manaies per una estona. Anirem per aquesta Via Romana des de Sant Pau de Segúries fins el pas dels Traginers i completarem amb un recorregut fins a l’Hostal de la Vall del Bac i amb retorn a Sant Pau per Llongarriu i per la Serra de Malforat. Un barret de clergue i una calavera. I una inscripció: “Jo era com tu i tu seràs com jo.” Una mica tètric, de fet, però ben real. És la làpida mortuòria d’un capellà, transformada ara en un pilar de l’entrada del cementiri de Sant Pau Vell, al costat de l’església des de on comencem la caminada. Després de travessar la carretera de Capsacosta trobem la primera fita indicadora. Anem seguint el camí que és ample i en molt bon estat. Passem per la Font de l’Arç, per Cap Sacosta i tot seguit trobem una roda de molí a mig tallar al costat de la via. Molt a prop arribem a una corba on hi ha una plataforma de pedra, anomenada la Trona. Sembla feta per posar-hi un urbano tal i com estaven en els anys 50 a les cruïlles de carrers.
A totes les corbes molt pronunciades hi ha un a placeta que era per facilitar la girada dels carros. En el paviment de vegades es tallaven unes roderes, per facilitar el rodament dels carros i altres vehicles perquè així no sortissin del camí. Arribem a la carretera de Capsacosta, la travessem i trobem tot seguit les ruïnes de Cal Ferrer. Aquesta construcció possiblement va funcionar durant temps com hostal i a finals del segle XVIII es convertí en ferreria. Ara estem molt a prop de Sant Salvador de Vianya. Anem seguint i tornem a travessar la carretera per Hostalets de Capsacosta i arribem a l’Oratori de Sant Josep. Seguint la via, després de travessar la riera de Sant Salvador arribem a La Pineda, una casa en molt bon estat amb una magnifica era al davant i aquí esmorzem. Continuem el camí fins arribar al Pas dels Traginers on s’acaba, o comença, aquest tram conegut de la via romana. Travessem la carretera per darrera el Mas La Coromina que és una masia de principis del segle XX. A les façanes, podem veure-hi una barreja d’estils arquitectònics, àrab, rus, xinès, així com una porta d’estil típicament gaudinià.
Tot seguit arribem l’ermita de Sant Martí del Clot que està situada damunt un petit turó d’un dels estreps de la muntanya. El nom antic d’aquesta església parroquial és Sant Martí de Tornadissa. Se’n tenen notícies des del segle XIII i se sap que va quedar greument malmesa pels terratrèmols del segle XV. A la porta d’entrada hi ha gravada una inscripció que parla de la reconstrucció que calgué fer de l’edifici. L’any 1936 l’església va ser incendiada. Després de 1939, per tapar les pedres ennegrides, tot l’interior del temple va ser enlluït.
A partir d’aquí i fins arribar al Coll de Barcadura la pujada és forta i ens fa treure una mica la mandra que hem agafat en un camí tan plàcid com ha sigut fins ara. Arribats al Coll comencem a baixar fins arribar a l’Hostal de la Vall del Bac. Aquest centenari edifici, és segons es diu, un dels hostals més antics de Catalunya. El seu emplaçament era idoni perquè està al bell mig de la ruta habitual de començaments de segle XX per anar d’Olot a Camprodon i a l’inrevés. Davant de l’Hostal hi ha una font que aprofitem per omplir les cantimplores i mullar una mica el ganyot. Ara anem cap a Llongarriu i ens parem a dinar a l’ermita de la Mare de Deu dels Àngels de Llongarriu. És una església romànica del segle XII, d’una sola nau i campanar d’espadanya de dos ulls damunt la porta d’accés. La primera notícia de l’església és de l’any 1066, sota el nom de Santa Maria de la Cod. Havia tingut a l’altar major un retaule representant la mare de Déu dels Àngels que, segons la família Llongarriu, va ser cremat l’any 1936. Els terratrèmols del segle XV la van malmetre força, fent necessària una restauració que va durar anys.
Seguim pel GR 1, rodejant el Gra de Fajol i passant pel Clot de l’Home, fins arribar prop del trencant de St. Feliu del Bac on el deixem i agafem el camí que va per l’esquerra i que passant per el Diumal ens tornarà a Sant Pau. Aquest tram de camí es fa una mica pesat, quasi tot és per pista, encara que avui podem gaudir de les diferents tonalitats de verds que tenen les fulles dels faigs que ara estan brotant. Abans d’arribar-hi podem contemplar l’impressionant mas de Cal Mariner. Aquest mas té una llegenda de la qual va ser transmissor Mossèn Cinto Verdaguer. Suposo que molts ja la coneixeu, però amb ve de gust recordar-la:
“Fa molts i molts anys, un mariner vivia a l’Empordà i feia viatges mar enllà fins a Mallorca. La seva família l’esperava impacient quan tornava de la mar per gaudir les hores de lleure tots plegats. Però un dia, tot es va capgirar. Quan era mar endins, el cel s’enfosquí com les entranyes d’una balena i un vent huracanat començà a sacsejar amb fúria la nau. Tot invocant a la verge del Carme va aconseguir salvar-se mentre veia com la nau se li feia miques. Quan arribà a port, veié desesperat com la mar havia arrasat la seva casa i s’havia endut tots aquells que estimava. Sol i trist, va agafar l’únic objecte que li quedava: un rem, i decidí allunyar-se del mar fins a un lloc on ningú no conegués què era el rem que duia amb ell. Era la tardor i les fulles dels arbres començaven a caure quan va arribar a Banyoles. Les noies filaven vora el llac, però quan va veure l’aigua del llac, va recordar-li massa la seva antiga llar i va decidir marxar. Tot caminant i buscant un lloc on quedar-se, ja era prop de Nadal i va decidir parar-se a Besalú. Però quan preguntà a una noia si sabia què era l’objecte que portava i li va dir que era un rem, va decidir seguir el seu camí.
Mirant les serralades, va travessar boscos i prats i arribà a Olot. Ja era dilluns de Pasqua i quan va veure un grup de gent reunida en un dels barris d’Olot es va parar. Celebraven la Pasqua i ballaven el ball del triai. Tot i que els va trobar bona gent i acollidors, quan va demanar a diverses persones què era l’objecte que portava i una li va respondre: un rem. Va pensar que calia continuar el seu camí. I va arribar a Sant Pau de Segúries. Des del primer moment s’hi sentí com a casa. Allà també estaven de festa, en una ermita a prop del poble. Ells si que van prendre el seu rem per una pala de forner, que és un pala per treure i posar el pa del forn. I allí es va quedar, va refer la seva vida, va tornar a formar una família, va fer de pagès i va construir una masia que avui encara podem veure. La masia s’anomena: El mariner de Sant Pau.”
Josep Fortià
Fitxa tècnica:
Guia Josep Fíguls
Sant Pau Vell (894m) – Cal Ferrrer (741m) 1:06h – Oratori Sant Josep (556m) – 1:49h – La Pineda (439m) 2:13h – esmorzar (0:27h) – Pas dels Traginers (418m) 2.54h – Sant Martí del Clot (459m) 3:12h – Coll de Barcadura (882m) 4:20h – Hostal de la Vall del Bac (579m) 5:20h – Mare de Deu dels Àngels de Llongarriu (686m) 5:50h – dinar (0.30h) – El Diumal (832m) 7:59h – San Pau 8.21h.
Distancia recorreguda 24,5 km – Ascensió acumulada 825 m.
Comanegra des de Beget per la Bassa de Monars i tornada pel Coll de Malrem. 17 de març 2013. Guia Josep Figuls.
Arribem a Beget per la estreta i sinuosa carretera que surt d’Oix. Tot i això, aconsello fer-la per gaudir de les magnífiques vistes que ofereix de l’Alta Garrotxa i el Pirineu. Val la pena i si l’acompanyeu d’un bon dinar a Beget, encara millor. El poble es conserva tal com era, talment com si no haguessin passat els anys. Amb els carrers empedrats i les típiques balconades de fusta de les seves cases. L’edificació mes representativa és la seva església romànica (S.XII) dedicada a Sant Cristòfol. Es tracta d’un dels millors temples romànics del nostre país. Hi podem trobar a l’interior la famosa Majestat, una pica baptismal romànica, un retaule gòtic d’alabastre , que representa diverses escenes del cicle nadalenc i de la vida de la Verge, a més d’un conjunt de retaules barrocs.
La famosa Majestat de Beget, és una de les talles romàniques més importants del país, no només per la seva gran qualitat artística i excel·lent estat de conservació, sinó perquè és de les poques que es troba al seu lloc original. La llegendadiu que originàriament la Majestat estava en un convent de monges situat al cim del Bestracà. Un dia les monges van ofendre la Majestat i aquesta va decidir marxar del convent. Un matí la varen trobar a la porta de l’ermita del Remei, però des d’allà, la Majestat encara podia veure el convent de Bestracà i va tornar a marxar fins arribar al riu de Beget. Un traginer de Beget que passava per allí, la va trobar i va decidir carregar-la sobre el seu burro i tornar-la a Bestracà. El burro no volia caminar, i el traginer li digué: “Tira o rebenta!” i el burro va quedar rebentat. Aquest fet va fer pensar al traginer que la Majestat no volia marxar de Beget i des de llavors es troba a l’església de Sant Cristòfol.
Impregnats de romànic, comencem la ruta, i passat el pont sobre la riera de Beget, agafem el primer carrer que surt cap a l’esquerra. Travessem la riera de Can França i anem en direcció a la Ferreria on agafem la pista que, passant pel Sunyer, el Collet del Sunyer i prop de el Bac, ens porta fins el Pla dels Claus. Aquí agafen un camí que surt cap a l’esquerra i ens porta a la Figuera. És una casa totalment en ruïnes. Ens parem al recés d’unes roques que fan una mica de sopluig, doncs comencen a caure gotes i aquí esmorzem. Acabada la feina tornem a emprendre la marxa, ara si, amb una forta pujada que passant per sota el Puig del Morro i pel Coll de Terrers ens porta al Puig Ferriol. A l’altre costat ja trobem la Bassa de Monars. És des de aquesta bassa que comencem la pujada del tram final del Comanegra. El desnivell és de més de 300 metres i els pendents son, en alguns punts, realment forts. En arribar a la carena trobem tot el camí cobert per la neu que ha apilat el vent, en alguns llocs fins a més de dos pams. Això encara fa més difícil la pujada i ens obliga a anar amb compte de no patinar. Tot i això, l’esforç paga la pena: un cop arribats al cim la vista és impressionant, tenim una panoràmica excel·lent del Pirineu gironí, i pel sud veiem fins i tot l’inconfusible silueta de la cinglera del Far situat al Collsacabra.
El Pic de Comanegra (1557 m) és el punt més alt de la comarca de la Garrotxa i fa de frontera amb el país veí. Separa les valls del Fluvià i del Tec. El cim està format per dos turons, a un d’ells, el més alt, hi ha un vèrtex geodèsic. Estan separats per un petit collet. El cim, en general, és allargassat i amb uns vessants molt drets. Gaudeix per una banda d’un vessant arbrat i atapeït, com són les fresques fagedes del seu vessant nord, i per l’altre, de cara a migdia, dominen els prats i els alzinars a la seva feréstega falda, al llarg d’un desnivell més que apreciable. Observem les esplèndides vistes que té aquest lloc. I com no, cap a l’horitzó també veiem el Canigó.
Per la tornada seguim per la carena i passant per la Collada Fonda, lloc triat pel nostre guia per fer una marrada (sense això no seria una sortida complerta) i passant pel Cim del Bordellat ens parem a dinar en una mica de recés. A traves dels arbres podem veure al fons el poble de La Menera. Està núvol i sembla que ens plourà. Seguim per la carena i passant per un altra collada fonda, on bufa un vent molt fort, arribem al Coll de Malrem quan es posa a ploure. No es un ruixat fort però mulla. Hem de treure paravents i algun paraigua. Passem el filat cap a Catalunya i amb aquestes incidències ja no gosem acostar-nos fins on hi ha el terme que marca la frontera amb França.
Aquest Coll té un simbolisme històric per l’exili republicà al final de la guerra civil, que va tenir lloc els mesos de gener i febrer de 1939. Més de 5.000 refugiats varen passar a peu per aquí, en aquell duríssim hivern, camí cap a França en unes condicions humanes terribles. Son esfereïdors els records dels reculls escrits dels fets… la descripció dels rostres amb senyals de patiment i fatiga, el fred i la fam. Es notori constatar la duresa del camí per on varen passar centenars de persones horroritzades per la terrorífica guerra fugint esglaiats d’una possible mort. Persones plenes d’angoixa, de por i de pànic, records que ens omplen de tristor i d’incomprensió, per uns fets que no es poden repetir mai mes. Son els horrors de la guerra i les seves conseqüències. Molts no tornarien a veure les estimades terres catalanes.
Del Coll de Malrem baixem cap el Coll de Golofreu on hi ha l’Oratori de Sant Antoni de Can França i després de passar per La Maçana arribem a Beget on donem per acabada aquesta sortida.
Josep Fortià
Fitxa tècnica:
Beget (575m) – Coll del Sunyer (678m) 0.40h – La Figuera (918m) 1:35h – (esmorzar 0:26h) – Coll de Terrers (594m) 2:27h – Coll Ferriol (1196m) 2:54h – Bassa de Monars (1282m) 3:17h – Comanegre (1565m) 4:11h – Collada Fonda (1326m) 4:49h – Cim de Bordellat (1393m) 5:28h – (dinar 0:30h) – Coll de Malrem (1134m) 7:04h – Coll de Golofreu – Oratori St. Antoni (973m) 7:32h – Beget (549m) 8:28h. – Efectives 7:30h. Distancia recorreguda 19,800 km. Ascensió acumulada 1350m.
Ca n’Agusti de Riu – Placeta Blanca – Baumes del Canem – Corral de Principi – Can Principi – Creu de Principi – Puig Salarsa – Sant Vicenç de Principi – Coll Roig – Torrent de Tumany – El Tumany – Pujant d’en Guies – Mare de Deu d’Agulles – Ca n ‘Agusti. 03 de Febrer de 2013.
Tot i els avisos del temporal de tramuntana que ens anuncien per avui, decidim fer aquesta sortida. Amb aquesta ventada potser ens alliberem una mica dels nostres maldecaps i dels problemes en que diàriament ens foten alguns d’aquests polítics i banquers que tenim.
Passant per Sadernes arribem a la Vall de Riu, enclavada entre les muntanyes del Puig de Bassegoda i Martanyà, i que és un més dels atractius d’aquesta feréstega Alta Garrotxa. Deixem els vehicles a la castanyeda de Ca n’Agustí i ens dirigim cap a la masia, que és una edificació forta i ferma, típica de les grans pairalies de muntanya. Antigament tenia un oratori per a celebrar-hi les cerimònies religioses de caire familiar. Es varen fer importants reformes al segle XVIII. En una biga de grans dimensions hi consta la data de 1712, a l’escon de la cuina la de 1762 i a la llinda de la porta interior del vestíbul, la de 1780. Hi ha constància d’una antiga mina de ferro prop de la casa.
Voregem la masia i passant a prop del Roure de Ca n’Agusti enfilem cap a la Placeta Blanca i anem pujant fins a passar per les Baumes del Cànem tot passant per sota el Caire de Comadells al Bassegoda. Aquestes balmes són força llargues però de poca profunditat. Tot seguin pel Bac de Principi arribem al Corral de Principi, i pel Clos de Principi, tot fent una mica de marrada, arribem a Can Principi. A causa de l’extensió de terreny en la que trobem aquest topònim és possible que aquesta casa (ja totalment en ruïnes) fos important en el seu temps, malgrat això no he trobat cap referència a ella… Aquí estem a solell i a recés de la tramuntana i encara que en algun lloc, on no toca el sol, queda una mica de neu sobre l’herba, ens parem a esmorzar.
Acabada aquesta tasca, passem per darrera la casa on en Josep (el barber) ens fa veure una planta de vesc, agafada en un arbre. Es una planta semiparàsita que creix sobre les branques d’alguns arbres. Des de l’antiguitat sempre ha estat considerada com una planta amb uns certs poders, per donar bona sort, salut i prosperitat. El senzill fet que tingui tot l’any el color verd és símbol de vida i segons els antics celtes, que tenien el ritual de collir-lo pels vols de Nadal havien de fer-ho amb una falç d’or, perquè creien que d’aquesta manera el donava riquesa i ho convertia tot en diners pel fet que, en assecar-se, la planta adquireix un color daurat. Segons la tradició, el vesc s’ha de regalar, i un cop a casa s’ha de col·locar prop de la porta d’entrada per no donar pas a als mals esperits. A l’any següent aquest s’ha de cremar i substituir-lo per un de nou que també ha d’ésser regalat i així cada any. També diu la tradició que si sota una branca de vesc al bosc una parella es fa un petó, tindran la felicitat assegurada tota la vida. Totes aquestes tradicions i teòriques virtuts esotèriques son degudes a la creença d’una doble vida de la planta, ja que serveix d’aliment als ocells i després servirà de parany per caçar ocells cantaires. L’ocellaire unta amb vesc vímets, joncs… disposats en forma de creu i els col·loca entre les branques d’un arbret perquè s’hi enganxin els ocells que hi acudeixen en sentir el cant d’un reclam convenientment amagat.
Per aquest camí i vorejant Can Peroi, ara en ruïnes, gaudim d’uns roures centenaris i magnífics, i desprès d’una pineda arribem a uns prats on s’ubica la Creu de Principi. El més important d’aquest lloc és l’existència d’una cista.Una cista és una petita tomba megalítica que no supera el metre quadrat. Quan és mes grossa ja se l’anomena dolmen. La cista de la Creu de Principi va ser descoberta el 1986 perquè se’n fa esment a l’acta de consagració de Sant Julià de Ribelles de l’any 947. La tomba, que és de forma pentagonal (d’una mida aproximada de 110x85x75cm) estava formada per 5 lloses calcàries. D’aquestes, tres estaven ancorades en ranures practicades a la roca natural. Aquest sepulcre, per la seva arquitectura, pot datar-se des del neolític mitjà (3.500-2.700 a. de C.), malgrat haver-hi trobat poc material ceràmic. Sembla ser que la població que va construir la cista de la Creu de Principi coneixia i practicava l’agricultura i la ramaderia i fa pensar als investigadors que hi hauria hagut una presència perllongada de grups humans a la zona durant els períodes estacionals.
Un cop inspeccionada la cista i encara que fa molt de vent decidim pujar al cim del Puig Salarsa. Al pujar, les ratxes de vent ens fan parar i posar falca amb els bastons doncs en tiraria a terra, però queda compensat aquest esforç per la vista espectacular que tenim al arribar dalt el cim. Amb l’Alta Garrotxa de primer terme i el Pirineu nevat al fons. Fem les fotos corresponents i ja tot seguit anem baixant cap a la Creu i agafant un camí que surt cap a la nostra dreta passant pels abeuradors i molt a prop de la cova d’en Massot anem cap a Girants de Dalt. Aquí hi habita un personatge pintoresc, crec que malalt i molt, molt agressiu. L’anomenen el “hippy”. Ara ha tancat el camí amb una tanca de bastons. Com hauríem d’obrir una porta i entrar per continuar i ens volem estalviar problemes, es decideix tornar enrere fins l’encreuament des d’on hem sortit per fer aquesta baixada i agafem cap a la dreta el corriol que ens portarà cap a Sant Vicenç de Principi.
Abans de arribar-hi ens parem a dinar, que la gana ja és feta. Passem prop de l’ermita i anem baixant fins agafar el GR11 on girem per anar a Coll Roig. Un cop aquí baixem al Torrent del Tumany, on decidirem si acabem baixant per la llera del torrent o seguim el camí cap el Tumany, la Placeta Blanca, Mare de Deu de les Agulles, Collet de Vinardell i finalment Ca n’Agustí. Com està fosquejant, al fondal es decideix aquesta ultima opció. Abans d’arribar al Tumany, al costat del camí, hi ha una creu i en una llosa una inscripció, mig català i castellà en record d’un capella que en una de les seves rutes per anar a les cases i ermites d’aquells indrets va quedar colgat per la neu. Em sembla recordar que diu que va ser l’any 1906, però el que si recordo que diu es que va quedar colgat per “un metro 60 de niebe”.
Sincerament us diré que sí que hem quedat molt esventats i a zones, enfredorits, però la sortida ha valgut la pena. Hem gaudit de l’Alta Garrotxa amb tots els seus al·licients. Un consell abans d’acabar: L’Alta Garrotxa (terra de mala petxa) es feréstega, es orgullosa, es imponent, però es traïdora. Aneu molt en compte de no perdre-us pel seus camins i corriols.
Josep Fortià
Fitxa tècnica:
Guia: Josep Figuls
Ca n’Agustí 610m – Baumes del Cànem(930m) 1:06h – Corral de Principi(928m) 1:33h – Can Principi(926m) 1:58h – (esmorzar0:30h) – Creu de Principi(1046m) 2:51h – Puig Salarsa(1161m) 3:05h – Giants de Dalt(957m) 4:01h – (dinar 0:38h) – Sant Vicenç de Principi(920m) 5:45h – Coll Roig(821m) 6:11h – (Torrent del Tumany 0:43h) – El Tumany(838m) 7:21h – Mare de Deu d’Agulles (854m) 8:10h – Ca n’Agusti 8:43h. – Efectives 7h.
Distància recorreguda 19,25km – Ascensió acumulada 1461m.
Serra de Finestres: Santa Pau – Santa Maria de Finestres – Puigsallança – Font de Fontpobra – Santa Pau. – 23 Desembre 2012.-
A la sortida d’avui ens quedem a la zona de la Garrotxa mes volcànica. Farem un recorregut per la Serra de Finestres. He llegit que el nom de finestres deriva de finis (fita, terme) i del sufix –ter, que evoluciona a finister – finestres. (?)
La Serra de Finestres es pot considerar un clar exemple de Garrotxa en estat pur. Bosc frondós, masies aïllades i quilòmetres de terra salvatge són alguns dels trets principals d’aquest sector situat al sud de la comarca de la Garrotxa, a la zona volcànica de Santa Pau. Enllaça, a ponent, amb la del Corb per la capçalera de la vall de Llémena i, a llevant, amb la serra de Rocacorba pel llindar excavat per la capçalera del riu Tort. Malgrat que supera de 40 a 100m tots els relleus circumdants, la serra de Finestres no és cap fita neta en el paisatge. L’altitud mitjana es manté entre 800 i 950 m. El relleu més representatiu de la serra és el cim del Puigsallança (1.041 m), un mirador que sobresurt entre les muntanyes i que permet contemplar una excel·lent panoràmica de tota la vall. La coberta del bosc és de gran interès per la seva diversitat d’espècies: l’alzinar muntanyenc és molt abundant als solells, les rouredes humides i els boscos mixtos de roure pènol, freixe, auró blanc i til·ler als sectors obacs, i sobre substrats més aviat secs, es desenvolupen les fagedes amb boix.
Iniciem la ruta a la vila de Santa Pau, endinsant-nos al Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, el millor exponent de paisatge volcànic de la península Ibèrica, tot seguint una pista que passant per Can Polier, Can Mel-i-trau, la Ginebreda, ens porta fins el Cargol o Mas Escolls (no sé realment el nom). Es a partir d’aquí que deixem la pista i comencem a caminar per corriols del Sot de la Salguera, i passant pel naixement de la Riera dels Arcs i la Fageda de Finestres, anem guanyant alçada fins arribar a l’Oratori de Finestres o de Sant Antoni. Gran part del sender transcorre per una magnífica fageda, cosa que fa especialment atractiu aquest itinerari a la tardor. Al arribar a aquest punt canviem de vessant, i veiem al davant els cingles de Costabella a la Serra dels Segalers amb el Puigsallança al punt mes alt. Els faigs han canviat per aulines i roures. Ara anem pel solell i per un bon camí i mantenint direcció llevant, arribem al Santuari de Santa Maria de Finestres.
Es tracta d’un petit nucli aixecat al damunt d’una cinglera al qual hi trobem un refugi lliure, la casa de l’ermità, la rectoria i en destaca l’església, que va ser consagrada l’any 947. El lloc posseeix un encant especial que convida a gaudir-lo amb calma. Al campanar es conserva una campana de 1840 apadrinada pels Rocafiguera. Els terratrèmols del segle XV van malmetre la seva estructura. El santuari conserva el ressò de les guerres carlines. No queda quasi res de l’església i la verge que hi ha és una copia. Una placa recorda una dona, Lliberada Ferrarons, morta a Olot, que en morir el 1842, la campana va tocar 27 batallades, en relació a la Sta. Trinitat, de qui era molt devota. Això es el que hom ha llegit.
Aquí, esperant gaudir d’aquesta calma ens parem a esmorzar. Ràpidament va arribant gent, uns coneguts i d’altres no, però això de la calma ho deixarem per un altre dia i ara el que farem es carregar les bateries per la resta de camí que ens queda. Abans de marxar es fa una foto de grup , però tant jo com el meu soci no hi sortim, doncs érem a fer unes fotos de l’ermita per aquesta ressenya. Quan varem arribar ja començaven a desfilar. Serà en un altre ocasió, que també aprofitarem per anar al Castell de Finestres que es troba en el cim del turó proper, fortalesa que va passar diverses vegades de les mans del comtat de Besalú al de Barcelona i a la inversa. Durant la guerra de remences constituí, junt amb d’altres, la línia de defensa més ferma dels pagesos revoltats.
Reculem pel camí per on hem vingut fins arribar a l’Oratori i passant pel caire de la Serra i desprès de baixar per un pas amb un parell de ganxos, ens posem dins de un bosc d’aulines. Deixem un trencant a l’esquerra que ens indica “La Lleixa del Favar – Costabella” i seguim el camí que anant al Puigsallança ens porta fins un magnífic mirador en un penya-segat, abans de arribar-hi. Te millor vista, doncs dona a dos vessants. Podem contemplar en primer terme el Santuari i el turó del Castell de Finestres i al fons des de el Massís de Cadiretes, les Gavarres, el Pla de l’Estany, l’Alta Garrotxa, amb tots el seus cims, la badia de Roses i el Pirineu. A sota, la vila de Santa Pau. Algú amb una mica de vertigen, s’estira a la roca per mirar cap el fons de la vall seguint el caire de les roques. Es una vista espectacular i el temps ens ajuda a poder gaudir-ne. Cel serè i sense calitja. Com diguem els vulgars “de co…ns”. Caminen una mica més i tot seguit guanyem el cim del Puigsallança que està format per dos blocs de roca, un amb les restes d’un pessebre, l’altre amb el fitó que marca el vèrtex geodèsic.
D’aquí i passant pel Faig rodó agafem en direcció a la collada del Grau, el Grau, i pel Collet de Sant Jordi a Can Barranc de Dalt. Habitatge molt ben situat però en estat ruïnós. La Gemma ens fa unes postures de ioga al arribar-hi. La levitació encara no es lo seu. Seguint i deixant el Volcà de Can Tià a l’esquerra i passant pel collet de Fontpobra, arribem a la font de Fontpobra.
Dinem i tornem a agafar la marxa per acabar la ruta d’avui. Baixem per la Fageda de la Bernadella i passant per la Castanyeda, el Cros, Collellmir, la Cambrafosca , arribem a Santa Pau. Deixem les motxilles al cotxe, ens posem una mica còmodes i ens dirigim al centre de la vila a fer el comiat.
Santa Pau fou, als seus bons temps històrics, una vila tancada dintre d’uns murs i unes fortificacions que envoltaven tot el seu recinte amb només dues portes: la de Vilavella, a un indret del castell, i la de Sant Antoni situada a la part diametralment oposada. El primitiu recinte comprengué solament el castell, la vila vella, el firal i l’església. En el segle XV s’eixamplà per la part de la vila nova. El castell es troba situat al bell mig de la vila, perfectament integrat dins del seu cas urbà. La vila nasqué gairebé adossada a les seves parets. Hom suposa que tingué com antecedents el Castell veí de Finestres i el llinatge dels Porqueres. És molt versemblant que els senyors del Castell de Finestres, després de fer construir el Castell de Santa Pau adoptessin com a propi el nom locatiu, o cognom, de Santa Pau, preferint-lo al de Porqueres. El topònim «Sancta Pace» apareix consignat per primera vegada l’any 878 com nom de lloc.
Pel portal de la Vila Nova o de Sant Antoni, s’accedeix a la plaça gòtica que forma una mena de triangle on les construccions, presidides per l’església parroquial s’adapten als canvis de nivell. La majoria de les cases estan adossades a l’antiga muralla. Com moltes places d’aquella època és envoltada d’un porxo a sobre del qual hi ha un primer pis destinat a estada, amb una sola obertura i una golfa a sota teulat que s’obre al llarg d’una balconada per facilitar la ventilació de la palla i el gra. A les llindes hi figuren escuts nobiliaris i emblemes artesanals dels antics habitants de la vila.
L’origen d’aquesta plaça cal buscar-lo en la concessió del privilegi per celebrar un mercat al poble, atorgat l’any 1297. Juntament amb aquest privilegi va sorgir la necessitat de disposar d’un espai a cobert, on es pogués aixoplugar la gent en cas de pluja o neu. A més de la plaça porticada, Santa Pau ens ofereix un patrimoni històric de gran valor que podem admirar, badant sense presses, pels carrerons del seu magnífic conjunt medieval. També té una magnifica gastronomia.
Envoltats de tanta història, acabem la ruta amb una xerrada a les taules de un bar sota els pòrtics. Comença a fer fred i decidim aixecar el vol i fer el camí de tornada. Per la carretera de Santa Pau a Banyoles ha caigut un ciclista al davant del cotxe. Hem parat i hem ajudat el que hem pogut, fins que s’ha recuperat una mica i ha decidit continuar pedalant fins a Banyoles.
Ciclistes aneu amb molt de compte amb les carreteres amb corbes i humides!!! Nosaltres continuarem anant a peu.
Salut i bones companyies.
j.c.p.
Fitxa tècnica. Guia Josep Figuls.
Inici Santa Pau 474m.- El Cargol (552m)0:53h – Oratori de Finestres(857m)1:40h. – Santa Maria de Finestres(854m)1:55h. – (esmorzar 0.40h) – Puigsallança(1018m) 3.19h. – El Barranc(902m) 4:39h. – Fontpobra(826m)4:57h. – (dinar 0:55h.) – Santa Pau(493m) 7:03h. – Hores reals caminades: 5:25h. – Recorregut 17,55km.- Ascensió acumulada 749m. – Temps total 7:03hores.
|
|
|
