Sadernes – Coll de Jou – Mare de Déu d’Escales – Bauma del Corneta – Riera d’Escales – Coll Roig – Sadernes. – 22 febrer 2015.
Anem fins a Sadernes, punt de sortida de moltes caminades per l’Alta Garrotxa. Deixem el cotxe a la zona habilitada com aparcament, situada després de l’església, al costat de la barrera que priva el pas de vehicles cap a Castell Sespasa i la vall de Riu. Al final de l’aparcament hi ha un plafó informatiu i comença la senyalització del sender. Des d’aquest punt baixem cap a la carretera per un camí arranjat amb baranes de fusta i alguns esgraons. Travessem la pista i agafem el camí que baixa cap al riu seguint una tanca metàl·lica del Molí d’en Galceran. En deu minuts arribem a la llera del Llierca que travessem en diagonal. A l’altra banda, en surt el camí que s’enfila per damunt d’unes roques. Es tracta d’un sender ben fressat, sense pèrdua i amb marques de pintura de color groc. Vint minuts més i arribem al torrent de Palomeres; el travessem i continuem amunt fins arribar al Coll de Jou. Després de la casa, el camí gira a l’esquerra i arriba a una bifurcació. El camí de l’esquerra ens portaria al Pujol. Nosaltres seguim cap a la dreta.
A partir del Coll de Jou, el camí passa pel bac i ens trobem amb un sotabosc humit amb molses i algun galleran. Malgrat la densa vegetació, a mà dreta s’endevinen els cingles de la Manllada, el Maranyó i Ferran. Abans d’arribar al Coll Sitrelles deixem aquest camí i agafem un corriol que surt per la nostra dreta. Comença amb una pujada, però tot seguit va planejant i oferint-nos unes extraordinàries vistes del Martanyà, els cingles de la Manllada, els cingles de Freixenet, els cingles de Bistoltes, La Calma, Guitarriu, el Trau Petit etc.. És una de les millors vistes que he tingut d’aquesta Alta Garrotxa. Aprofitem aquest magnífic lloc per esmorzar i gaudir del paisatge. Des d’aquí veiem la Bauma del Corneta a davant nostre. Continuem camí i deixem un primer trencant que ens portaria a Santa Bàrbara de Pruneres i un segon que va fins a la Sala, que és una masia propera a Sta. Bàrbara.
Passem pel Camp del Bac i travessem la riera que no us podria dir si és la d’Oix o la d’Escales, ja que no sé on acaba una i comença l’altra. Es curiós que una mateixa riera canviï de nom en el seu curs. Un cop a l’altre costat amb pocs minuts ja som a l’ermita refugi de la Mare de Deu d’Escales. Es conserva una bonica església d’una sola nau amb dovelles als laterals i un campanar quadrat poc habitual. L’edifici té un porxo sobre el qual hi ha una habitació que és oberta i que és un refugi lliure que alguns excursionistes aprofiten en cas de mal temps. En un racó hi ha una llar. L’edifici principal de l’ermita està en bon estat de conservació, en canvi la resta de construccions de l’entorn estan pràcticament ensorrades. És un lloc bonic i auster, enmig d’un entorn natural i amb l’únic accés possible caminant. Els orígens d’aquest temple els trobem a principis del segle X, tot i que la primera notícia documentada no la trobem fins l’any 977 on sense citar l’església, es parla ja de la “Villa Scalis”. Fins l’any 1910 el vicari d’Oix anava fins a Escales per dir missa i per ensenyar catecisme a la casa de Ca l’Ermità, situada just al davant, casa que també havia fet d’hostal en altres èpoques. Costa de creure un hostal amb gent amunt i avall en aquest insòlit paratge. En els dies foscos del genocidi contra Catalunya, Santa Maria de les Escales, va ser saquejada i profanada, com gran part dels temples de la zona. Fou en aquest moment quan va desaparèixer la talla de la Mare de Déu.
Ara ens dirigirem cap el Maranyó. Tot seguint el corriol i ara de pujada, passem davant de un parell de tanques i arribem a la casa, en molt mal estat de conservació. Allà té estada un noi que cuida de un ramat de cabres i sobreviu com pot. En 25 minuts arribem a un dels llocs més amables de l’Alta Garrotxa: el Coll de la Bassa, que de fet és una magnífica planúria herbada al capdamunt dels Espàrrecs, uns cingles que flanquegen la riera d’Escales. D’aquest lloc es tenen unes vistes impressionants de la Cresta de Gall i el Bestracà, el Ferran, Santa Bàrbara de Pruneres, la riera d’Escales i el Pirineu. Aquí trobem dos camins i agafem el de la dreta que baixa cap a la Balma del Corneta. Al cap d’uns 8 minuts de ziga-zagues, poc després de travessar una zona oberta i just en una corba cap a l’esquerra marcada amb dues taques vermelles sobre dues petites roques del camí, si ens hi fixem bé i mirem cap a la dreta, resseguint la paret, podrem intuir, a tan sols uns 30 metres, la Balma del Corneta. És una balma força profunda, amb parets i sostre de bonics contrastos negres i blancs, i amb una petita construcció humana al fons, probablement un antic dipòsit d’aigua o un forn. És una de les grutes més grans de la comarca i també té història. S’hi va trobar el cadàver d’un corneta de l’exercit lliberal manat pel General Nouvilas, derrotat a la Serra del Toix a la tercera guerra carlina (1874) quan anaven a auxiliar la capital de la Garrotxa assetjada pels Carlins. Aquest corneta, fugitiu com tant d’altres soldats, ferit i segurament sense ajuda de cap classe, va morir a la mateixa cova que li va servir de refugi.
Baixem pel Coll de la Beta des d’on tenim una bona vista de la Bauma del Celler de la Manllada. Amb breus ziga-zagues per un alzinar i després de passar la vegetació arbustiva de la riba anem a parar a un sorral al llit de la riera d’Escales. A partir d’aquí l’itinerari segueix el llit de la riera, per tant, només es pot fer si la riera baixa seca, cosa que passa la major part de l’any. Caminem per aquí sense més dificultats que haver de buscar els millors passos entre les roques. Els cingles ens contemplen a banda i banda. Estem envoltats d’un silenci absolut, tan sols interromput per les evolucions de les cabres a dalt dels cingles. Aquí ens parem a dinar i asseguts sobre les roques arribem a pensar que potser ens assemblem una mica a les cabres que dominen aquests paratges. Un cop refets, seguim el llit de la riera i en un gir cap a la dreta trobem una enorme obertura a la roca, a la qual ens podem enfilar fàcilment. És la Cova de Coll Roig.
A partir d’aquí i seguint la riera en direcció E, arribem al punt de sortida de la llera de la riera per la nostra esquerra que és molt difícil de veure, tret que hi hagin algunes fites que ho indiquin, a sota el Castell Sespasa i pugem fins el Coll Roig. Ara ja sols ens queda arribar a la pista i seguir fins l’aparcament després de passar pel Passant d’en Roca i el Pont del Pas de les Aures.
Aquí us deixo un bonic poema que he trobat del Gerard Carrión i Masgrau, dedicat a la Garrotxa.
A tu, Garrotxa, terra aspra
que ofereixes al vianant
els més bells contrastos:
des dels cims alterosos
a les pregones fondalades,
dels cingles impressionants
als tranquils plans de pastures,
de les melodioses cascades
a les gorgues fondes i serenes,
de les aigües tumultuoses dels torrents
a les remoroses aigües dels rierols,
de les assolellades masies
–ara la majoria agonitzant silencioses–
a les ombrívoles boscúries
plenes de música i de vida,
de les solitàries ermites
a les poblades valls;
a tu, Garrotxa,
que t’ofereixes generosa
als nostres cinc sentits,
amb tota plenitud,
et guardi Déu,
i als humans ens il·lumini
per a conservar-te intacta
perquè et puguin gaudir
les generacions futures.
Gerard Carrión i Masgrau
Fitxa tècnica: guia Josep Figuls
Sortida aparcament : 9:36h (303m) – Coll de Jou (495m) 0:56h – (esmorzar) – Camp del Bac (364m)2:45h –Mare de Deu d’Escales (366m)2:57h – Coll de la Bassa (627m)3:45h – Bauma del Corneta (598m)4:10h – Riera d’Escales (340m)5:05h – (dinar) – Cova de Coll Roig (295m)6:10h – Passant d’en Roca – Pont del Pas dels Aures – Aparcament 17:09 h.7:32h. – Recorregut 17,098km. – Ascensió acumulada 862m.
Amelie-les-bains-Palalda – Roc de la Campana.
El Pertús- Salt del Fitó.- 15-febrer-2015.
Sortim de Cassà amb el temps una mica rúfol i nosaltres encara enteranyinats per la ressaca del Carnestoltes. Sense pensar en res, anem cap a Figueres on ens hem de trobar amb la resta de companys. La sorpresa és que en arribar allà ens diuen que hem deixat a un participant a l’excursió esperant a la estació. Sort que amb els mòbils ho arreglem i al cap de poc arriba el company deixat i naturalment li demanem totes les excuses possibles. Un cop reunits ens en anem cap Amelie les Bains. Al arribar està plovent, però tot i així comencem la marxa. Encara dins la vila ens atura un vilatà que ens diu que avui no anem gaire bé per caminar ja que plourà tot el dia. Ens preocupa aquesta previsió però ja som allà i decidim fer el que sigui possible. Agafem el camí i tot i la pluja anem pujant fins el Puig del Roc de la Campana, passant pel Mas del Pastor i l’Escalador. Un cop dalt tenim una vista esplèndida sobre la vila i el seu fortí. Estem a sobre les Gorgues del Mondony i la Cascada de Annibal, encara que no les podem veure ja que estan a sota nostra i la espessa vegetació ens tapa.
Amelie-les–bains-Palalda (que és tal com es diu) és una localitat d’uns 3500 habitants situada a la vall del Tech, al Vallespir. La denominació antiga era “Els Banys”, ressenyada des de 832 per designar el monestir (monasterium as ipsos Bagniles). El nom d’Amélie és del 1840, en homenatge a la reina Maria Amèlia de Borbó-Dues Sicílies, esposa de Lluís Felip I que feia allí nombroses estades. Antigament ja hi havia unes termes romanes, però va ser amb el regnat de Lluís Felip que va adquirir notorietat en privatitzar els banys. També podem contemplar el fortí de les Bains.
Aquest fortí està sobre un vell castell de l’edat mitjana. La seva ubicació no és casual tenint en compte la seva magnífica vista. El 1670 va ser reconstruït i modificat en profunditat per donar-li l’aspecte que encara es pot veure. El fortí és de petita talla, de forma aproximadament quadrada. Actualment és una propietat privada i no es pot visitar. S’acompanya d’un hospital militar, però no va ser un element estratègic en el dispositiu de defensa de la frontera espanyola.
El temps continua plujós i decidim no fer la ruta prevista per Montalbà i Paracolls i tornar a baixar i anar cap el Pertús ja que sembla que allà els núvols són més prims i potser no hi plou. No l’endevinem i en arribar al Pertús continua plovent, però com sembla poca cosa tornem a carregar els trastos i agafem el camí per anar al Salt del Fitó i si podem a Sant Pere del Pla de l’Arca.
Aquesta ruta de mitjana-baixa dificultat ens porta per l’Albera des del Pertús fins al Salt del Fitó. Un salt d’aigua sobre el riu Llobregat de l’Empordà de 59m d’alçada. La ruta surt del pàrquing dels Límits que s’accedeix agafant el carril a la dreta de les cabines de la duana, passant pel túnel sota l’autopista. La major part de l’itinerari transcorre per camins fàcils amb pendents suaus. L’únic tram de gran dificultat és un tram relativament curt però molt empinat just passat el salt. L’associació excursionista però ha posat unes cadenes per facilitar la pujada per les roques.
Entre el Salt del Fitó i el pont de l’autopista (zones les Ferreries, a prop del pont d’Espanya) el riu passa encaixonat per un congost granític amb parets laterals que en dificulten l’accés i la sortida, tant per l’aigua que hi ha esculpit un congost molt ben polit, com per les persones.
És un tram de riu engorjat que té en el Salt del Fitó (59 metres) i el Fitonell (20 metres) els dos punts de màxima espectacularitat. Visitar aquests salts i les gorgues des de dins el llit del riu, sobretot quan el riu baixa ple, és tant impressionant com perillós i caldria sortir-ne amb celeritat en cas de pluja torrencial, a més que el granit és molt ben polit i rellisca molt quan es mulla.
El Salt del Fitó ja va ser descrit l’any 1887 per l’escriptor vinculat a la Jonquera Carles Bosch de la Trinxeria en el seu llibre “Records d’un excursionista”. El descrivia així:
“He recorregut bastant nostra terra catalana i en cap lloc he vist un terreno primari tan ben caracteritzat com en la comarca de l’alt Llobregat. Aquest riu corre encaixonat entre dues muralles de granit de 150 a 200 metres d’altura, en mig de rocam i cascades. A mesura que es puja riu amunt, aquestes muralles es van estrenyent fins arribar a una gran cascada de 30 metres d’elevació; és coneguda per lo Salt d’en Fitó. És imponent i causa espant al mirar de dalt a baix. En temps de pluges que lo riu porta molta aigua, d’ una hora lluny se senten los brams de l’aigua que cau d’aquella altura en mig d’un caos de grans penyes granítiques rodolades del cim de la muntanya. Al contemplar aquell sublim horror des de lo alt del cingle, un pensa en los inmensos cataclismes de la època primitiva, en les primeres i misterioses convulsions del globo…“
També feia referència als veïns del Mas Rius, que vivien a tocar dels salts, als qual descrivia així:
“un senyor molt obsequiós i amable, se fa un plaer de fer visitar lo Salt del Fitó als excursionistes”.
Com segueix el mal temps no passem del Salt del Fitó i tornem cap el cotxe. Pel camí trobem el trencant que baixa al Salt del Fitonell i que està equipat amb cadenes i escalons metàl·lics, però com esta tot moll i les roques són molt perilloses per patinar, només enceten una mica la baixada i ens retirem deixant aquesta baixada per un altre dia amb millors condicions meteorològiques.
Arribem al aparcament molt aviat i ens parem a dinar, ben entaulats, a La Jonquera. No és normal poder dinar tan còmodes en una excursió. Després de dinar i arreglar tots els problemes mundials i amb la ràbia al veure que arriba la tramuntana i el cel va quedant seré, agafem el camí de tornada cap a Cassà, amb l’esperança de tenir millor sort en la propera sortida a muntanya.
Josep fortià.
Fitxa tecnica: Guia: Josep Figuls
Amelie-Roc de la Campana (anar i tornar) 4,9km. — El Pertús – Salt del Fitó (anar i tornar) 3,6km.
Coll de Canes – Plafalgars – Sta. Magdalena de Cambrils – Baga Amunt – Can Puigvasall – La Bauma – Font de la Ciutadilla – Vallfogona del Ripollés – Coll de les Fonts de l’Orri – Serra de Puig Estela – Coll d’en Roca – Coll de Canes. 11 gener 2015.
El Coll de Canes es una depressió de la Serralada Transversal, entre el Puig Estela i el Pla de Falgars, entre les valls de les rieres de Vallfogona (Ripollès) i Ridaura (Garrotxa). Hi passa la vella carretera de Ripoll a Olot. Una llegenda originada al s. XIII afirma l’existència d’un drac en una cova propera. De les moltes versions d’aquesta llegenda una d’elles diu:
En el costat Est del Coll de Canes, mirant cap a Riudaura, hi ha una cova anomenada el Forat del Drac. De fet la cova està conformada per diverses cavitats, però segons expliquen el drac s’apareixia en l’inferior. El Forat comunicava amb Ripoll o amb Riudaura segons qui ho expliqués. I sembla ser que en temps molt remots varen fer un presoner de guerra. Aquest per salvar la vida, ja que estava condemnat a mort, va proposar-los que mataria el drac a canvi de la seva llibertat. Va demanar un gran mirall, una llança i un cavall. Va col·locar el mirall davant la sortida de la cova, i la bèstia en veure’s reflectida en el mirall va creure que es tractava d’un altre drac i va envestir el mirall. Aleshores el soldat va clavar la llança al coll del drac i el va matar. Segons diuen l’esquelet del drac es troba a Ripoll i la seva pell en l’ermita de Sant Eudald.
Aquí comencem la ruta i ens posem en marxa començant a pujar per uns prats ben herbats i que en altres mesos estan plens de bestiar. Poc a poc anem pujant i després de passar diverses tanques elèctriques deixem els prats i entrem a bosc. Al cap de poc arribem a Plafalgars on trobem uns prats molt extensos on també hi sol haver vaques pasturant i no gaire amigues del personal (ho dic per experiència). Arribem a una construcció força recent que és una casa-refugi amb una gran habitació, amb una taula d’obra i una magnífica llar de foc. Aquí trobem una persona, veí d’aquestes contrades, que ens explica que allà prop hi havia una cabana que es feia servir de refugi i que el propietari, en vista del seu mal estat, fa uns tres anys va voler fer aquesta obra. Sempre roman oberta ja que pensen que és la millor manera que no els facin malbé la porta i finestres. Aquí fem un repòs i esmorzem.
Sobre aquests plans: “diu una antiga llegenda que al avui desaparegut mas vallfogoní de Plafalgars, hi habitava un jove masover. Era gran com un gegant i tenia una força prodigiosa. Només cal dir que menjava en un plat que mesurava sis pams d’amplada i dos de fondària. Per aquell temps, s’havia acabat de construir l’església de Sant Julià i, com que la del castell de Milany es trobava quasi derruïda, varen decidir traslladar una campana molt grossa que hi havia cap a Sant Julià.
En Plafalgars era tan valent, que van encomanar-li la feina. Ell, carregà la campana com si res i emprengué la tornada al poble. A mig camí, uns pagesos que batien el blat a la masia de les Artigues, bromejaren dient-li que ja se li devien estar acabant les forces. Això va picar l’amor propi del xicot, que els va desafiar a que li omplissin la campana amb gra i es va comprometre a transportar-la així fins la vila, amb la condició de quedar-se el contingut si ho aconseguia. Acceptada la juguesca i una volta capgirada i plena de set quarteres de blat, se la posà a l’esquena valent-se d’un buscall de faig i va arribar a Vallfogona amb gran alegria de tota la gent. A la vila de Vallfogona es repeteix una dita: «A l’església de Sant Julià no hi entraràs, sense que trepitgis la tomba d’en Plafalgars», recordant que a l’entrada de l’antic temple parroquial hi havia una llosa amb una campana gravada. També és conegut el plat en que menjava en Plafalgars que ara és la pica baptismal que hi ha a l’entrada de l’església de la Salut”.
Deixem el refugi i tornem a la ruta seguint la serra de Santa Magdalena i un cop hem passat el Collet del Bosc amb algun tram una mica dret, arribem a l’ermita de Santa Magdalena de Cambrils. És originària del segle XIV i al XVII s’amplià amb un atri que es conserva en part, igual que el campanar de cadireta. Tot i que al segle XVII havia tingut hostatgeria, ara només se’n conserva la minúscula capella amb una petita espadanya. Es troba situada en un replà a 1.547 m d’alçada i envoltada d’una frondosa fageda.
Parem una mica per visitar l’interior i tornem a emprendre el camí, ara amb una forta baixada pel mig del bosc fins a trobar els prats de la Baga Amunt, on un ramat de cavalls ens observa amb certa curiositat. El paisatge és per recordar. Tot seguit arribem a Can Puigsavall, que és una casa encara en relatives bones condicions, però abandonada i que ara solament serveix de refugi per les vaques. Al voltant de la casa hi ha uns magnífics freixes que em fan pensar amb la Freixeneda. Agafem el camí de baixada fins arribar al càmping (sembla ara que abandonat) de la Bauma. Anem a parar a l’asfalt de la petita carretera que porta a aquest càmping. Baixem un tram per la carretera i aviat la deixem i tot creuant la riera de la Bauma per un curiós pont de fusta i cordes l’anem seguint fins arribar al Pont Medieval de Vallfogona.
Aquest pont sembla que va ser construït al segle XIV pels senyors de Milany, que precisament en l’època de l’edificació van traslladar la seva residència del castell de Milany al de Vallfogona. La seva funció era per travessar la riera de Vallfogona en el camí que unia el poble amb el castell de Milany i Vidrà. El pont és del tipus de llom de mula amb dues pendents. Té un sol ull de mig punt.
Passat el pont ja entrem a la vila de Vallfogona del Ripollès. En temps d’Oliba, el territori de Valle Fecunda, d’on deriva el topònim Vallfogona, estava supeditat al monestir de sant Joan les Abadesses. La tranquil·litat i un entorn natural magnífic són els trets diferenciats d’aquesta població. El municipi té un nucli medieval molt ben conservat. Antigament aquest nucli estava emmurallat i el seu interior només era accessible mitjançant tres antics portals. Consta d’una plaça central, al voltant de la qual i de forma circular s’hi construïren les antigues vivendes. Els carrers estan enllosats i les cases del segle XVII-XVIII, en bona part restaurades, conserven llindars i balcons centenaris. Més amunt hi ha el castell, anomenat la Sala, de planta rectangular i una torre de set pisos d’alçada. En un extrem de la població podem observar l’església de Sant Julià de Vallfogona.
Sortim de Vallfogona per l’entrada de la població, en una cruïlla de camins. La ruta que seguim es dirigeix cap al nord, en direcció a Sant Joan de les Abadesses, un cop creuada la carretera, agafem un corriol que ens porta fins la casa i granja de Can Costa. El camí passa per sobre de la casa i s’endinsa al bosc de pins i roures tot pujant de forma constant en direcció nord. Just quan el bosc comença a obrir-se i entrem en uns prats, passem pel costat de les Fonts de l’Orri. Una mica més amunt arribem al Collet de les Fonts de l’Orri, on ens parem per dinar.
Un cop hem recuperat les forces ens dirigim cap a l’est, en direcció Riudaura, per una pista ample que deixem poc després per agafar un corriol que a trams en pujada i a trams planejant ens condueix fins al Coll de la Creu de Can Sibat. En aquest pas important entre Vallfogona de Ripollès i el cantó de Sant Joan de les Abadesses, gaudim tant cap al nord com cap al sud d’esplèndides vistes de les muntanyes de la zona. A partir d’aquest punt seguim tot pujant a diferents cims boscosos que es troben en aquesta serra. Arribem al Coll de Comaformosa o de Cal Pollastre, on trobem una pista forestal que creua el coll. Agafem aquesta pista cap a l’esquerra i pocs metres més enllà continuem carenant la serra per corriols que s’endinsen al bosc. El camí es fa més ample i passem pel costat d’una bassa, just en el punt on puja una pista forestal. Seguim aquesta nova pista tot rodejant el turó de Puig Alegre per l’obaga, enmig de la Fageda i arribant al Collet d’en Roca o de la Ramada. Es tracta d’una cruïlla de camins on, si tenim temps, tenim l’opció de pujar fins al cim del Puig d’Estela (1.361m), o bé baixar directament per la pista, que surt just davant a la dreta i que en suau baixada per enmig de la fageda ens portarà al Coll de Canes.
Com veieu, avui ha anat de llegendes i una mica d’història.
josep fortià
Fitxa técnica. Guía Josep Figuls.
Sortida a Coll de Canes (1120m) 9:10h – Plafalgars (1365m)1.25h – (esmorzar 25min) – Sta Magdalena de Cambrils (1543m) 2:45h – Baga Amunt (1286m) 3:25h – Vallfogona del Ripollés (945m) 5:10h – Coll de les Fonts de l’Orri (1114m) 6h – (dinar 45 min) – Coll de Canes 8:12h.
Distancia recorreguda 20,6 km. – Ascensió acumulada 939m.
Com cada any per aquestes dates “La Colla” organitza una sortida per anar a posar un pessebre en algun lloc emblemàtic de les nostres contrades. Aquest any hem anat a posar-lo al cim del Golany, al massís de Rocacorba. … El Golany és una muntanya de 864 metres que es troba entre els municipis de Sant Martí de Llémena a la comarca del Gironès i de Sant Miquel de Campmajor a la comarca del Pla de l’Estany.
Aquest massís te un relleu abrupte i escarpat. S’ha originat per l’erosió diferencial dels materials eocènics, on es dóna una alternança de gresos i margues. Els gresos són més resistents als agents erosius i donen lloc a les parets verticals de les cingleres; mentre les margues, més toves, són modelades en vessants de perfil còncau i constitueixen els talussos dels peus dels cingles. La distribució de la vegetació està condicionada per la disponibilitat de recursos hídrics i l’orientació. Als solells dominen els alzinars mediterranis. A les obagues i indrets especialment humits, dominen les comunitats pròpies de climes centreeuropeus: fagedes , bosquets de caducifolis de fondal i el bosc de ribera.
Deixem la plana banyolina pel sud de l’estany i agafem la carretera que porta a Rocacorba, i ens aturem al Pla de Sant Nicolau, que es un pla herbat força extens, amb una ermita romànica i una casa. L’ermita de Sant Nicolau de Pujarnol és una petita construcció romànica, segurament del segle XIII, però amb bona part de l’edifici renovat. Té una sola nau, molt curta, tallada per un absis semicircular, i amb la volta lleugerament apuntada. A més hi trobem una font, del mateix nom, que limita amb les primeres fagedes. Bonic i humit paratge ombrat per grans fajos, arran de la carretera. La font, antany força concorreguda i estimada, actualment raja poquet…
Des del prat ens enfilem per una pista que surt del costat de la font direcció a la Pedra dels Tres Senyors, un punt on conflueixen diferents municipis i camins. L’ indret porta aquest nom per una pedra triangular de cantons arrodonits que indica la partió dels termes de Granollers de Rocacorba, Biert i Falgons. Nosaltres agafem el camí indicat cap al nord (l’únic que puja) que ens portarà fins al cim de Golany per sobre la carena.
Abans d’arribar al cim trobem la Roca Plana de Golany, situada uns deu metres abans del cim i que és un esplèndid mirador sobre la vall de Sant Miquel de Campmajor i sobre els Pirineus. De SW a E tenim El Far, Puig Capell, Puigsacalm, Puigsallança, el santuari i el castell de Finestres, Sant Julià del Mont, Mieres, les vall de San Miquel de Campmajor i al seu fons les serres de Bestrecà, Comanegra, Basssegoda i el Mont. També es pot veure el golf de Roses. Enfilats a la Roca Plana de Golany, entenem el perquè d’aquest mot, que segons l’extint filòleg Joan Coromines, vol dir “lloc d’àligues”. És necessari atansar-s’hi amb precaució, ja que la roca sobresurt del cingle i això ens permet descobrir a vol d’ocell una panoràmica extensa i recòndita. Per arribar al cim de Golany hem de pujar una mica, i sense massa vista perquè hi ha vegetació, sobretot alzines. A sota el cim queda la fageda de Portelles, i és fàcil observar-hi alguns rapinyaires com el falcons i les àligues.
Entretant que uns gaudim de les vistes,” l’Eloi i la Rubi” munten el pessebre que han preparat dies abans. Un cop feta la feina i davant les mirades curioses de tots, aprofitem per fer una queixalada abans de seguir el camí. Ara agafem una forta baixada pel mig dels faigs fins el Collet de les Portelles on trobem ja un camí marcat que ens porta fins al Coll Saposa. D’aquí tornem a pujar fins dalt del Turó d’Espinassors i després de passar prop de Can Mitja i Can Vives i passant per la cova Arcova (te uns 30m de fondària i encara que hagis d’entrar agenollat tot seguit et pots posar dret per fer la resta del recorregut) arribem al Santuari de Rocacorba.
El Santuari de Rocacorba està situat a uns 929 metres d’altitud, just al costat del Puig Sou, (992 m). En aquest racó de món és on s’hi erigeix solemne, just al cim d’una roca amb forma de proa de vaixell, i on en dies clars permet veure des del Cap de Creus, al Puigmal. Existeix a pocs metres les runes de l’antic poble de Rocacorba, avui dia deshabitat. Segons un veí de Canet d’Adri va llegir del llibre Canet d’Adri. Història dels pobles del municipi, de Mossèn Jaume Marquès que l’antic poble…
…“D’ençà de temps molt reculats havia estat poblat; així el foratge més antic, confeccionat entre 1365 i 1370 hi posava dos focs o habitatges d’església i el 1553 tres focs de laics i un de capellans. El poble va créixer en nombre d’habitants fins arribar, segons algun cens molt posterior, als 53 habitants però més tard va tornar a decréixer i així l’estadística eclesiàstica de l’any 1950 només li atribuïa 20 ànimes. Pel que fa a les cases, són record dels més grans noms com Replans, Can Vives, Serralta i Can Mitjà aquestes dues darreres ja esmentades en un fogatjament fet el 1553, que constava de quatre albergs, tres de laics i un de capellans…
Inicialment, el Santuari de Rocacorba fou l’església d’un antic castell, construït allí pel seu lloc estratègic. Esmentat des del 1065 els terratrèmols de 1427-1431 (l’església va ser destruïda en els terratrèmols del 1428), les guerres remences i la guerra civil catalana de 1462-1472, afectaren al progressiu deteriorament d’aquest. Precisament, pel fet d’haver involucrat als pagesos remences amb el castell, els jurats de Girona demanaren al rei que el castell fos demolit perquè estava vist que no era més que una cova de lladres. Òbviament no es va dur a terme aquesta petició, però així va ser com el castell va perdre utilitat com a tal. Anys més tard s’inicià la construcció d’una nova edificació, molt més petita, per a poder venerar la imatge de la Verge Maria, una talla gòtica del segle XIV, de la Mare de Déu de la Pera. Així es va transformar el castell en un santuari completament marià. Diu la tradició, que la imatge de la Mare de Déu de Rocacorba fou trobada en una cova a 300 m del santuari. Inicialment alla es volia edificar la capella, però es veu que tots els matins, quan els operaris anaven a iniciar els treballs, les seves eines desapareixien i després les trobaven sempre en un altra indret més alt. Així que interpretaren que era en aquest indret on la Verge desitjava que es construís la seva capella. I així ho feren.
En el segle XVIII s’hi va adaptar una hostatgeria adossada al temple, gestionada pels ermitans que cuidaven el Santuari. Va passar uns anys tancat però als anys vuitanta, decidiren mantenir-lo com a refugi. La Marededéu de Rocacorba, com popularment se la coneix, és una de les imatges més conegudes de la vall, venerada per la seva gent per sol·licitar protecció contra les pedregades.
Avui tenim la sort de poder entrar dins del Santuari, que regularment es tancat, ja que una colla han decidit fer-hi cagar el tió i d’altres es queden a dinar, després de netejar corriols mig emboscats. Tot seguit i sota la “quilla del vaixell” ens parem a dinar. Encara que fa una mica de fred, estem molt be, però cada cop tenim la boira mes aprop, fins que ens envolta i llavors ja decidim tancar la paradeta i tornem a agafar el camí de tornada. Anem baixant seguint un corriol que passant pel Pla i el Collet de Sant Marti i molt proper a la carretera ens porta a la font i prat des de on hem començat aquesta sortida. Al arribar ens trobem amb la desagradable sorpresa de que a un dels cotxes li han trencat un vidre posterior i han agafat una cartera amb coses personals. Te nassos la cosa!!!!….
Abans de marxar no deixem d’anar a veure el castanyer del prat de Sant Nicolau. Es un espectacular castanyer de una alçada de 18 m. i un tronc de uns 3 m. de diàmetre que, malgrat estar força tocat per les inclemències meteorològiques, haver perdut diverses branques i tenir el tronc buit per dins, gaudeix de bona vitalitat i segueix produint unes boníssimes castanyes any rere any. Just al seu davant hi ha un altre castanyer també de bones dimensions, però que queda minimitzat davant la presència d’aquest gegant.
josep fortià
Fitxa tècnica: Guia Josep Figuls
Sortida: Prat de Sant Nicolau (720m) 9:05h – Golany (pessebre) (857m) 1:15h – (esmorzar i pessebre 42min) – Roca del Barret – Cami i rec de l’Escaleta – Cova de l’Arcova – Santuari de la Mare de Deu de Rocacorba (918m) 5:00h – (dinar 60 min) –Camí dels morts – Pla i collet de Martí – Font i ermita de St. Nicolau 7:11h. – (real de caminar 5:00h). Distancia recorreguda 11,10km. – Ascensió acumulada 571m.
Núria – Pic d’Eina – Torre d’Eina – Noufonts – Núria.
La sortida de avui, complementa el fet de gaudir de la caminada, el paisatge i la companyia amb el molt important de anar a posar l’estelada a un parell de cims, fotografiar el moment i penjar-ho a la web per col·laborar en la campanya “estelades al cim” que com l’any passat ha organitzat un col·lectiu de gent. Els cims que nosaltres hem triat son el Pic d’Eina i la Torre d’Eina.
Agafem el primer cremallera del dia que ens porta des de Queralbs a Núria. Arribats a Núria sortim des de la Casa de Sant Ignasi, una caseta de fusta de color marró situada a l’extrem de la via del cremallera. Antigament, aquest edifici havia estat un molí draper. Al llarg dels anys, ha desenvolupat diverses funcions, com, per exemple, de caserna de la Guàrdia Civil en plena època franquista o de control de l’estació, a principis dels anys noranta. Ara acull el control de neu artificial.
Agafem el camí que surt pel darrera de la casa i puja pel costat esquerra de la Ribera d’Eina. Es un camí molt fresat i la Vall es esplèndida on les aigües baixen tranquil·les, en un incomparable marc d’alta muntanya, on hi conviuen cavalls, vaques, isards, marmotes,… i amb uns petits racons de prat en la seva vora. Al fons de la vall els Entreforcs d’Eina i a l’esquerra el Pla de la Camamilla. Pels que van a Nuria tan sols venir fins aquí, es poc tros, i fugir de la voràgine humana que hi ha al voltant del Santuari, es mes que recomanable.
Absolutament badocs amb el paisatge, anem seguin el camí que ens puja fins la Jaça de Coma d’Eina (pal indicatiu). Aquí creuem la riera i comencem a gaudir de la natura en el seu estat mes pur i salvatge. El camí puja, primer un petit tros al nord i desprès gira en direcció al sud-oest. Pugem en llaçades per el camí que s’enfila pel vessant herbós. Mes amunt passarem un barranquet amb unes roques rovellades per on degota l’aigua. Es la font de la Trinitat on brolla de terra en un racó a la dreta del camí i sota les pedres. Continuem pujant pel camí, no gaire fresat, que fa llaçades, cap un replà, i mes amunt a la carena. Seguim pujant tot resseguint la carena de la muntanya i passant pel costat de les restes de la Barraca dels Soldats, de la Jaça d’en Raula i del Pla de les Barraques. Les barraques dels soldats son les ruïnes de unes barraques de planta quadrada adossades al cim de la carena rocosa. No es te un coneixement clar dels seus orígens. Bon mirador sobre la coma d’Eina, el pic de Noufonts i la coma de Finestrelles. Tanmateix, la vista millor es cap a la coma de l’Embut i el Puigmal, que des d’aquí es veu esplèndidament. Continuem carena amunt pel camí estret però ben marcat. Passarem per la vora d’una esllavissada que cau al fons de la coma d’Eina i planejant per un terreny pelat i amb pedra esmicolada, arribem al coll. El coll es molt ample i suau, cobert de pedruscall menut de llicorella, amb roques fosques en la vessant N. Es tracta d’un important pas de muntanya, que uneix la Vall de Núria amb la d’Eina, o el que és el mateix el Ripollès amb la Cerdanya Nord. Hi veurem un pal indicador i en aquest punt girem a la dreta i seguim el camí que va al Noucreus. Un tros mes amunt trobem una cruïlla i seguim el que s’enfila recta amunt al Pic d’Eina.
Arribem al cim que esta indicat solament per una fita de pedres que aguanten un vell i rovellat pal de ferro. Aquest es el primer dels dos cims que varem indicar que volíem fer. Trèiem totes les estelades i fem les primeres fotos conjuntes per enviar a la web del col·lectiu. Desprès de les fotos, contemplem la Torre d’Eina amb la seva vertical paret al E, que es el nostre proper objectiu. Per anar fins a la Torre, abandonem el cordal de l’anomenada olla de Núria i ens dirigim cap al nord. La carena entre el Pic d’Eina i la Torre d’Eina presenta la forma de coll (coll de la Torre d’Eina). Per tant, primer davallem i després remuntem fins a arribar al cim de la Torre d’Eina. Els últims passos son el més delicats, atès que el vessant est del cim és força escarpat. No presenta, tanmateix, cap dificultat.
Una creu marca el cim. La carena segueix en direcció nord fins al pic de Cambredase (2.711 m). Magnífica vista a l’agulla de l’Hereuet i Serrat dels Llosers al nord est.
Aquí també hem de fer la foto per la seva inclusió a la galeria de la web, però també volem deixar-hi una estelada en aquest cim de la Catalunya Nord. No volem envair res, ans el contrari, volem agermanar. Fem algun invent perquè s’aguanti en la creu metàl·lica que hi ha i al final ho aconseguim, davant la estranyesa del fet que ens mostren uns excursionistes francesos, que sembla que això no els hi agrada gaire. Un cop l’Anna Maria els hi explica, sembla que son una mica mes comprensius, però no del tot. Per si de cas a mesura que anem marxant anem controlant que encara segueixi al seu lloc fins que ja la perdem de vista. Mentre tant anem desfent el recorregut fet, fins a arribar de nou al Pic d’Eina.
Des de aquí agafem el camí que passant per un petit coll enfila la pujada que ens porta al cim del Noufonts. A mitja pujada comencem a sentir alguns trons i això ens fa alleugerar el pas. En arribar al cim, primer hi ha un pal amb una placa que marca el cim, però una mica més amunt hi ha una fita. No estic segur de quin punt és el cim, suposo que és la fita. Aquí gaudim de la meravellosa vista en tots els 360º , del Puigmal fins al Canigó, i del camí que ens queda per arribar a Nuria. Des de aquest cim podem contemplar tres trencalòs que volen per sota nostra. Es impressionant veure volar aquestes aus des de sobre. Naturalment,encara que aquest cim no estava previst, també fem la foto per la nostra col·laboració.
Baixem cap el Coll de Noufonts on es troba la Barraca de Noufonts, que es una construcció en pedra seca que es conserva en bon estat i que pot ser-nos d’ajuda per a aixoplugar-nos en cas de mal temps. Baixem per la tartera i al començar els prats ens quedem a dinar una mica. Després continuem i arribem al pont de l’Escudé, una palanca de fusta que creua el torrent de Noucreus. És un indret on hi sol haver bestiar pasturant i on podem observar l’antic emplaçament d’una barraca de pastors.. Passem pel bosc de la Verge i arribem al Santuari. Tot seguit d’arribar ja tenim un cremallera de baixada i ja donem per acabada aquesta sortida.
Això si al acabar, avui mes fort que mai, cal cridar: ¡¡¡¡¡ INDEPENDENCIA JA !!!!!!!
Salut
josep fortià
Fitxa tècnica.
Nuria (1980m) sortida 8:20h – Riera d’Eina – Font de la Trinitat – Barraca dels soldats – Pla de les Barraques – (esmorzar 20min)– Coll d’Eina – Pic d’Eina (2789m) 2:45h – Coll de Torre d’Eina – Torre d’Eina (2828m) 3:54h – Pic d’Eina – Pic de Noufonts (2862m) 5:35h – Coma fonda – (dinar 23min) – Pont de l’Escudé – Bosc de la Verge – Nuria 7:37h.(llargues parades als cims per posar i fotografiar les estelades – uns 50min)
Distància recorreguda 15,17km. – Ascensió acumulada 1271m.
Vallter2000 – Coll de la Geganta – Coma de Bacivers- Ref. Ras de Carançà – Estanys de Carançà – Coll de Carançà – Coll de Tirapits – Coll de la Marrana – Vallter. 31 agost 2014.
Aquesta és una sortida imprescindible per tal de conèixer com són les valls pirinenques, unes valls sovint feréstegues i salvatges, però d’una bellesa impressionant. Avui anirem a conèixer la vall de Carançà, una vall mítica del Pirineu Oriental, amb els seus estanys que són reclam d’excursionistes durant tot l’any, i també la Coma de Bacivers, potser no tan coneguda però que ens descobreix també un dels indrets més bells d’aquest sector del Pirineu. La sortida és llarga, amb un desnivell acumulat d’uns 1500 metres aproximadament; i potser és per això que cal estar un xic avesat a fer travesses pirinenques. Això sí, de dificultats tècniques no n’hi han, sempre que es faci en temporada d’estiu.
Sortim de l’aparcament de les pistes de Vallter i ens dirigim cap al remuntador que puja a Xemeneies. Anem pujant tot seguint el remuntador fins el seu final on el travessem i ens enfilem fins a sota la Xemeneia on girem cap a l’esquerra i travessant el pla de la Regalíssia, per sobre la Font de la Perdiu arribem al Coll de la Geganta. Es un coll molt planer que pròpiament es una depressió de l’ampla carena. Des de aquí amb una vista esplèndida, a la nostra esquerra (O) el Bastiments i per la dreta el Pic de la Dona, mirant cap el Nord podem entendre el que es una vall glacial. És el Circ i la Coma de Bacivers, flanquejat a la dreta per la Serra Gallinera. Ens dirigim cap a l’esquerra fins a trobar el camí que ve del estany de Bacivers. Poc a poc anem baixant sota els vessants estimbats del Coll per un paratge cobert de prat i pedres i abans d’entrar al bosc i a sota del pic de Prats de Bacivers ens parem a esmorzar.
Continuem el camí que ara ja és tot pel costat del riu de Bacivers i entre aiguamolls, roques i petis salts ens portarà fins el Refugi del Ras de Carançà. Al davant nostra veiem el Coll Mitjà flanquejat pel pic Rodó (esq) i el Gallinàs (dr). En aquest camí els més avesats ja comencen a trobar alguns bolets: pinetells, ceps, rossinyols… Tot i l’afició que dóna aquesta troballa, hem de ser conscients que la sortida és molt llarga i que si ens entretenim amb aquesta activitat es farà fosc abans de arribar al cotxe, ja que hem sortit una mica tard. Estem a la jaça dels Bourros.
Arribem a una Cabana de Plàstic molt ben situada en una mica de clariana, amb el riu al costat i uns magnífics pins al voltant. En aquesta cabana, de fusta i plàstic de color blau, que està en bones condicions, hi trobem un bon refugi per si ens cal. Té dues plantes, llar de foc…Va ser construïda per una família per tal de passar-hi tot un hivern (no fa gaire anys). Després de la inspecció continuem el camí. Ens falta poc per arribar al Refugi del ras de Carançà. Passem pel pla de Bacivers, que és un indret d’alta muntanya una mica salvatge, i per una mena de replà en una carena i prenem un camí ample que, després de travessar un pont de fusta sobre el riu Carançà, ens deixa al davant del refugi. El refugi del Ras de Carançà està situat estratègicament al mig de la vall, en un pla cobert de pastures on la vall s’eixampla i en una cruïlla de camins per on hi passa també el GR 10.
El riu de Carançà, tributari del marge dret de la Tet, neix als peus dels pics de la Vaca, on hi ha el bonic i feréstec circ lacustre dels estanys de Carançà. A partir d’ara fins el Coll de Carançà tot el camí és de pujada
Comencem el camí després de proveir-nos d’una mica d’aigua, doncs el dia es força calorós i ens tornem a posar al bosc, però ara per seguir al costat del riu Carançà. El camí es va enfilant pel bosc fins arribar al Planell de la Bassa on ens trobem amb uns petits prats amb aiguamolls i unes basses d’aigua. Ara el camí que ens queda fins al coll es qüestió de planer i forta pujada, planer i….. Després d’una pujada que sembla que mai s’acaba sortim l’Estany de les Truites que és l’estany natural més gran d’aquestes muntanyes. El camí creua el torrent a la part del desguàs, situat al marge nord de les aigües i el voreja pel costat esquerra (E). Té molt bones vistes sobre la vall i és lloc de repòs ideal. És temps de fer fotos i de posar-se a badar. L’indret s’ho val. És el mes gran i com tots amb unes aigües completament transparents. Aquí i després de refrescar-nos una mica, aprofitem per dinar. La gana ja està feta, ja son dos quarts de quatre de la tarda. Un cop hem recuperat una mica de forces, aixequem el vol tot vorejant el llac i després pels Planells de l’estany que es zona de prats situada al sud del estany Gran.
Passem per davant d’una cabana de pastors de murs de pedres (semblant a la de Tirapits) que ens pot servir d’aixopluc si això fos necessari i arribem a l’Estany Negre. És preciós, amb unes aigües molt nítides que conviden a fer-hi una parada. És un lloc idíl·lic amb molt bones vistes sobre el Pic de l’Infern i el pic de la Fossa del Gegant. El flanquegem pel costat esquerre (E) i el camí continua pujant per passar per sota dels contraforts inferiors del vessant nord de la Pica del Gegant
Ara ens queda una pujada curta però molt forta fins arribar al estany Blau. És el primer d’un sistema d’estanys on el primer (estany Blau) alimenta a l’estany Negre i aquest al de les Truites. Diuen que l’aigua del primer estany no es gaire freda en aquesta època però sí que ho son les aigües de la resta d’estanys. No ho hem comprovat. El que si podem comprovar es l’origen del nom d’aquest dos estanys, doncs i per causa de la seva profunditat, en un les aigües es veuen de color negre i a l’altre de color blau.
Ara ens enfilem fins el Coll de Carançà des d’on sembla que els estanys es troben tots a una alçada similar, però en el mapa de desnivell podem apreciar la diferent alçada a la que es troben i les nostres cames en poden donar fe. Aquí ja comença a fer fred, ens abriguem amb quasi tota la roba que portem i després d’admirar el paisatge als 360º i amb una marxa una mica viva seguim el GR11 passant pel Coll de la Vaca, Coll de Tirapits, Barraca de Tirapits, Aigols Podrits. Travessant les primeres passes del Freser enfilem l’última pujada que ens queda per avui, que és per arribar al Coll de la Marrana. Baixem del Coll i agafem el camí que passant per les restes que queden del Xalet Vell va cap a les Conques d’en Serradell.
Aquest refugi es va emplaçar als peus del coll de la Marrana, entre el coll i el Gra de Fajol i es va inaugurar el 25 de juliol de 1909. És un lloc completament inhòspit, amb vents huracanats a vegades de 200 km/h i amb temperatures mínimes que fàcilment arriben a -25ºC. Hi ha l’aigua del naixement del Ter, però no hi ha llenya. La construcció era d’estil modernista, amb voltes gòtiques. El resultat va ser la ruïna en pocs anys. La coberta exterior no era prou impermeable per evitar l’entrada d’aigua i evitar l’efecte del glaç que obria les parets. Es va anar degradant fins quedar destruït. Mala fi pel primer refugi de muntanya de la Península Ibèrica i segon dels Pirineus després del de Cortalets al Canigó. Finalment arribem a l’aparcament on tenim el cotxe. Ja és fosc. Potser hem apurat una mica massa. En previsió, un altre dia portarem el frontal, per si de cas.
Salut
josep fortià
Fitxa tècnica: Guia Josep Figuls
Sortida Vallter 2000 (2107m) 9:30h – Coll de la Geganta (2527m) 1:18h – (esmorzar 25min) – Jaça dels Bourros – Coma de Bacivers – Refugi lliure (2038m) 3:30h – Pla de Bassibes – Refugi Ras de Carançà (1882m) 4:00h – Torrent de Carançà – Planell de la Basse – Estany de Carançà o de les Truites (2257m) 6:00h – (dinar 30min) – Estany Negre (2491m) 7:30h – Estany Blau (2565m) 8:03h – Coll de Carançà (2715m) 8:33h – Coll de Tirapits (2780m) 9:03h – Coll de la Marrana (2527m) 10:23h – Vallter 2000 11:10h.
Distancia recorreguda: 24,70 km- Ascensió acumulada: 1450m.
Vallter 2000 – Portella de Mentet – Pic de la Dona – Serra Gallinera – Coll de la serra de Caret – Refugi de l’Alemany – Jaça del Xai – Portella de Mentet – Vallter. 13 juliol 2014.
Comencem la ruta a l’aparcament de la estació d’esquí de Vallter 2000. No hi ha gaire cotxes, tot i el fet que el mes de pluges quasi diàries que portem pugui fer que la gent s’animi a caminar quan les previsions meteorològiques són favorables…
El que fem és enfilar cap a la Portella de Mentet i per això agafem el camí que surt de darrera del restaurant i que segueix el curs del torrent. Als pocs minuts, el camí travessa el torrent i un rètol ens indica que a la nostra dreta el camí segueix cap el Roc Colom, el Costabona.… però nosaltres seguim les indicacions pintades a una gran pedra que ens indiquen que hem de seguir pujant per tal d’arribar a la Portella de Mentet, tot passant per la font d’en Xavier (que després de les pluges raja aigua amb ganes). Anem pujant tot seguint el torrent i en una mitja hora i sense dificultat arribem a la Portella de Mentet. Un coll amb la fita fronterera 511 on tenim una bona vista del, el Gra de Fajol, el Coll de la Marrana i Bastiments….
Girem cap a l’oest (cap a la nostra esquerra) i comencem a ascendir fent llargues ziga-zagues. Poc a poc anem guanyant alçada i la vista sobre la vall d’Ull de Ter es va eixamplant al sud, mentre que cap al NE l’imponent massís del Canigó va guanyant protagonisme. La pujada no té cap dificultat i arribem al Pic de la Dona. A prop del cim hi ha una gran fita, però el cim està indicat molt a prop per un “paravents” de pedres. La vista és molt maca: veiem al nord la serra de Bacivers i al sud la vall d’Ull de Ter. Fem la foto de grup i tot seguit agafem el camí, girem a la dreta (direcció nord) per anar per la Serra Gallinera.
Com quasi sempre en aquests cims, fa vent i quan trobem un recés d’unes roques ens parem a esmorzar. Continuem la marxa i ara el camí és molt planer. Tenim una mica de boira que ens tapa la vista i quan ens adonem ja som al Coll de la serra de Caret -indicat per un munt de pedres- on trobem el GR10. Cap a l’esquerra a Coll de Pal i a la dreta a Mentet. Resulta que alguns ens adonem ara, que tot i passar molt a prop del Puig de la Serra Gallinera, no ens hem desviat una mica per fer el cim. Veritablement la ruta anunciada no contemplava aquesta pujada (solament deia Serra Gallinera), però ens hagués agradat fer-lo.
Naturalment no reculem i després d’algunes fotos comencen la baixada cap a la vall tot agafant cap a la dreta. Seguim el GR que amb una forta baixada, primer pels prats, després per clarianes plenes de neret encara una mica florit i després pel mig de bosc de pins, ens ha de portar al fons de la Vall. En aquesta baixada tenim un petit accident en caure una de les participants i fer-se un cop molt fort al turmell que l’obligarà a anar més lent, tot i la seva voluntat de seguir el ritme normal. Tots en som conscients del dolor que li provoca i anem adaptant la marxa al seu estat. Per sort sembla que no és greu. Al llarg de tota la baixada i aprofitant els claps que ens donen els pins podem gaudir de una magnífica vista, cada cop més propera del poble de Mentet. Seguim baixant i una vegada a la vall arribem a un petit prat on hi un senyal indicador i el camí gira cap a l’esquerra en direcció a Mentet. Però nosaltres agafem el corriol que segueix a la dreta que es el que ens portarà al Refugi de l’Alemany. Des del punt on abandonem el GR es pot veure el sostre del refugi de l’Alemany i cap a ell ens dirigim.
En 10 minuts arribem al refugi que trobem envoltat en un mar de nerets florits. Es tracta d’un refugi lliure però en impecables condicions i amb un bon doll d’aigua brollant d’una mànega tot just davant la porta. Es la font de Desman. El refugi té una capacitat per a sis o vuit persones i pel que veiem al seu interior, es tracta d’un refugi utilitzat (i cuidat) freqüentment. Dins del refugi hi ha una nota, posada en temps de sequera, que indica la posició d’una altra font per si la del refugi es troba seca: “remunteu en direcció a la Portella de Mentet durant uns 300 metres fins a un lloc anomenat la Font de les Soques. La font es troba a l’oest del prat, al costat d’una gran roca coronada per una fita”.
Aquest refugi ha vingut a substituir a l’antiga Barraca dels Alemanys destruïda en un incendi a finals dels 70. La ruta també passa, com veurem més endavant, per les ruïnes d’aquest antic refugi construït durant la segona guerra mundial pels alemanys (d’aquí el nom) per mantenir un petit destacament de soldats. La vall de Mentet es coneix també amb el nom de l´Alemany. El fet li ve d’un destacament alemany que -durant la segona guerra mundial- es trobava a mig camí entre el poble i la Portella de Mentet, a la carena fronterera. El destacament havia construït una cabana amb troncs de fusta a una alçada de 2.000 metres. Sempre més ha estat la cabana de l´Alemany. Fins i tot el riu ha pres aquest nom. El destacament tenia per missió el control fronterer, tan de maquis com de soldats i espies aliats. La cabana va perdurar fins a l´any 1978, quan, accidentalment, per l’acció de dues noies belgues, es va cremar. No gaire lluny del lloc es va aixecar un refugi que porta el mateix nom, refugi de l´Alemany.
Seguim el camí de la Portella de Mentet que passa per zones de pi fins trobar una pedra on s’ha gravat la indicació que el refugi es troba a 250 metres. Aquí sortim a un prat on trobem una caseta- refugi pels pastors, acabada de construir, tota de fusta i esplèndida. Sembla una casa de muntanya.. Probablement és en aquest prat on hi ha la font de les Soques però nosaltres no la veiem. Seguint doncs les fites (i algun senyal groc) en la direcció correcta travessem una zona solcada de rierols que segurament son estacionals i que les pluges recents deuen haver fet aparèixer…
El camí torna a entrar al bosc i trobem les ruïnes de la barraca dels Alemanys. Aquí per l’esquerra ens trobem amb un camí que ve de Mentet mentre que nosaltres girem cap a la dreta, deixant les ruïnes a la nostra esquerra. No espereu trobar grans ruïnes, només queda la forma de la planta de la barraca (el terra) i una cantonera de la mateixa.
En pocs minuts arribem a una zona lleugerament lliure d’arbres anomenada la Jaça del Xai. La podem distingir per unes barraques de pedra derruïdes. Segons els mapes aquí hi ha un camí que surt a l’esquerra de pujada cap els Collets Verds per després seguir cap a la Portella de Morens. Hauríem de trobar dues fites indicadores però nosaltres no les localitzem. Seguim per tant amb la ruta actual i ens parem a dinar en una mica de clar al costat del riu. Aprofita la lesionada per posar el peu a l’aigua i podem veure com està d’inflamat el turmell i ens adonem del mal que li deu fer.
Després de aquest petit descans per dinar, reprenem la marxa i poc després el bosc ja clareja de forma més evident i ens preparem per fer el tram final fins a la Portella de Mentet que ja veiem clarament. El camí s’acosta al rierol de l’Alemany i el creuem pocs metres abans del seu naixement. Es tracta d’un brollador que surt a nivell del terra i per tant no veiem cap mena de font. Ara l’entorn està composat per una àmplia coma (la coma de la Portella) de pujada suau, el que serveix per agafar empenta per la darrera pujada.
Aquest últim tram es tracta d’un terreny composat de pedra petita i solta però que es pot fer sense problemes si mirem on posem els peus. Un cop dalt ja som a la Portella de Mentet i solament ens falta la baixada fins a l’aparcament. Encara ens queden forces i la fem força rapida i a la part final ja trepitgem una catifa d’herba per a descans dels nostres peus. Arriba també la companya lesionada, tothom li diu el que ha de fer (tots amb la millor de les intencions) però naturalment ella es la que ha de decidir que, com, quan… ho vol fer. Cuidat Cati!!!!!!!….
josep fortià
Fitxa tècnica. Guia: Josep Figuls
Sortida aparcament Vallter 2000 (2151m) 9:23h – Pic de la Dona (2699m) 1:23h – (esmorzar 25 min) – Coll de la serra de Caret (2346m) 3:17h – Refugi de l’Alemany (1975m) 4:17h – (dinar 35min) – Aparcament (2151m) 7:00h. – Distancia recorreguda 12,930 km. – Ascensió acumulada 959 m. –
Campelles – Pla de Prats – Coma Ermada – Costa Pubilla –Coll Roig – Can Gasparó – Planoles – Serrat del Mig – Collet de la Daina – Campelles. 08 juny 2014.
Avui anem al Ripollès, una comarca no gaire coneguda per nosaltres, i ens passejarem per la Serra de Montgrony.
La serra de Montgrony, al baix Ripollès, és la continuació natural cap a l’oest de la serra Cavallera, amb muntanyes amb una altitud màxima que voreja els 2.000 metres. Està formada per un seguit de colls -verds o blancs, segons la temporada- i cims arrodonits que ofereixen una vista inacabable sobre la mateixa serra. Joan Coromines ja va establir en el ‘DECat’ que Mogrony “és la forma correcta, antiga, etimològica i encara usada en el país” i que “Montgrony no és gaire més que una alteració deguda als forasters”. El toponim Mogrony ve del llatí mucronio ‘mugró’, si bé els forasters han escampat la forma Montgrony, contaminada per la paraula mont ‘muntanya’ present en altres topònims semblants (Montserrat, Montseny, etc.). En aquest indret s’hi troba el Castell de Montgrony, de gran importància per la comarca i amb nombroses referències al mite del comte Arnau.
A l’entrada de Ribes de Freser deixem la carretera N-260 que va a Puigcerdà i trenquem cap a la dreta per la GIV-4011 que desprès d’uns deu minuts ens porta a Campelles.
El poble es troba ubicat en els extensos replans de la solana de la Serra de la Llacuna. La seva església de Sant Martí fou cedida el segle XI pel comte Guifré de Cerdanya al seu fill Guillem. La primera documentació escrita de Campelles és de l’any 918 on s’esmenta el lloc de ENGELADOS (actual Engelats) dins del terme de la vila rural de CAMPILIAS. Fou possessió del comtat de la Cerdanya.
Travessem el poble i sortim per una pista que passant pel costat del cementiri ens portaria al Baell. Després de passar el pont per sobre de torrent de Prat de Jou i passada una corba molt pronunciada, deixem els cotxes. Comencem la ruta i tot seguit per la nostra dreta surt la pista i el camí que ens porta al Pla de Prats, tot passant pel Pla Baldric.
El Pla de Prats és un lloc molt bonic, amb un refugi que de lluny sembla gran i en bones condicions, però una vegada t’hi apropes descobreixes que és un niu de porqueria i deixalles. Es lliure i encara que per fora esta ben conservat, per dins i per les bretolades dels de sempre està brut i en males condicions. Allà on s’hi pot arribar en cotxe ja quasi no queda res que es conservi una mica decent.
Deixem el refugi i seguim per la pista camí que es dirigeix cap a Coll Pan. Molt a prop i només desviant-se uns quants metres, hi ha les restes de “l’avet del bac de la Berruga”, arbre monumental de 33m d’alçada i un perímetre de 3,8 m. El 1990 va ser malmès per un llamp. Ara li falta mig tronc, resta viu els primers 8 metres i resten morts i esquelètics els altres 15 metres. Ara té com hereu “l’avet del Torrent de la Font Tosca”.
Seguim el camí i un cop passat el Coll Pan, arribem a els Amorriadors. Curiosa paraula aquesta i que he buscat el seu significat. Amorriar es fer la migdiada el bestiar de llana en un lloc ombrat tenint en compte que les ovelles, a l’hora del sol, s’apleguen amb el cap ajupit o amorrat. Ja he aprés una cosa mes. En una clariana del bosc d’avets, amb una magnífica vista cap al sud ens parem a esmorzar. És un goig poder fer una queixalada en un lloc amb tanta verdor i amb la vista que tenim. Per millorar-ho encara, en Met ens porta cireres de l’Empordà que estan molt bones. Li demanem que per la propera les porti fresques. Comença a fer molta calor.
Aixequem la parada i seguint camí, tot passant per la cara sud de la Serra de Montgrony fins arribar a la font de la Coma Ermada on ens desviem ca a l’esquerra i comencem la pujada cap el Pla de Pujals, travessant la Costa dels Anyells. Un cop a dalt ens desviem una mica cap a l’esquerra per anar al cim de Coma Ermada o de Montgrony. Es un Cim envoltat de cingleres per la seva banda Sud i la resta per un ampli pla d’herba i pedra calcària. Hi ha una petita creu de ferro d’un metre d’alçada. Cim poc visitat i sense gaire interès, llevat per les seves vistes a la vall del riu Merdàs, Gombrèn i Mongrony.
Sortim en direcció nord cap a un collet per anar al Costa Pubilla que tenim a tocar. Des d’aquí es veu perfectament tot el mobiliari que hi ha al seu damunt. El Cim del Costa Pubilla o del Pla de Pujals es allargassat, pedregós, ampli, amb vèrtex geodèsic, pessebres i plaques commemoratives. No és el més alt de la serra però potser sí el més important. Des d’aquí es tenen unes vistes desconegudes dels cims de Núria, amb el pic de Dòrria en primer terme, davant del gegant Puigmal, així com el Pedraforca i el Cadí.
Deixem el cim i anem en direcció NO, per la carena cap al Roc dels Llamps, però després de poc agafem la pendent en direcció N per anar al Coll Roig. En aquest coll acaba una pista que ve del coll de Prat de Jou i Campelles i separa les valls que baixen a l’oest cap a Nevà i a l’est cap a Planoles. Passem un tros de baixada del camí al costat de una tanca pel bestiar que hi pastura i alguns arriben fins el fortí (búnker) de la Font Negra. Formava part del Centre de resistència 45 de la Línia Defensiva dels Pirineus, o Línia P. Un autèntic monument a la imbecil·litat militar, que va enterrar tres tones i mig de ciment per búnker i que mai va servit per res.
Davant nostre tenim el Cogulló que deixarem a la nostre dreta agafant el camí que ens portaria a Nevà en lloc del que va a Planoles tot i el que indica el senyal vertical que trobem al Coll. Un cop passat el Cogulló rectifiquem la ruta i tornem a agafar el camí a Planoles. Seguim el camí, passem per davant de Can Gasparò, ara casa rural i al arribar a Planoles ens trobem amb el Rigat. Aquí al costat de la riera ens parem a refrescar-nos una mica , alguns quasi es banyen i després a dinar.
Reprenem el camí, tot vorejant el poble per la seva part sud. L’orientació de Planoles dins la vall -d’oest a est- fa que tingui més llum i més hores de Sol -fins i tot a l’hivern- que les típiques valls pirinenques orientades de nord a sud. Un cop passada el mas de Cal Peixó girem cap a la dreta i tot seguit deixem la pista i agafem el camí que passant pel Serrat del Mig i pel Collet de la Daina, on tornem a trobar la pista que passant per la Feixa Llarga ens porta a Campelles. Un cop aquí els mes valents agafen el camí del Pla de Prats fins a buscar els cotxes. Agafem els vehicles i de tornada recollim als que ens esperen al poble i sense mes entrebancs agafem el camí de tornada cap a casa. Ha estat una sortida entretinguda i amb una mica de calor, però bé.
Ester Fortià Ortiz
Fitxa tècnica: Guia Josep Figuls
Sortida 9:30h. (1219m) – Refugi del Pla de Prats 0:50h. (1556m) – (esmorzar 30 min) – Font de la Coma Ermada 2:50h (1818m) – Cim de Coma Ermada 3:15h (1995m) – Puig de Costa Pubilla 3:45h (2055m) – Coll Roig 4:42h (1728m) – Can Gasparó 5:42h (1272m) – El Rigat (Planoles) 6:50h (1056m) – (dinar 50 min) – Collet de la Daina 7:00h (1201m) – Campelles 7:38h (1302m) – Fi 9:20h.
Distancia recorreguda 21,8km. – Ascensió acumulada 1221m.
Pont de Llierca – Oratori de Sant Roc – Coll Pregon – Coll de Poli – Coll de Palomeres – Sta. Bàrbara de Pruneres – Coll de Jou – Sta. Cecilia – Pont de Plansarenes – Can Lloret – Can Jou – Pont de Llierca. 4 de maig de 2014
Avui fem una sortida matinal que ens porta des del Pont de Llierca fins a Sta. Bàrbara de Pruneres. Deixem els cotxes al aparcament que està situat al costat el Pont i tot seguit ja agafem el camí, molt ben senyalitzat, cap a Sta. Bàrbara. Des d’aquí tenim magnífiques vistes sobre Montagut, Sant Eudald de Jou… Anem pujant i al cap d’uns vint-i-cinc minuts arribem l’Oratori de Sant Roc (o de Planseslloses), també conegut com oratori dels Cossos Sants. S’anomena així per la troballa dels cossos incorruptes de dos infants que estaven enterrats en aquest indret i que van ser localitzats amb l’ajut d’un bou que tot burxant el terra en va assenyalar d’indret (hi ha una placa que així ho explica). En aquest oratori hom hi pot veure la imatge de la Verge, de Sant Roc, l’església de Montagut i el Pont del Llierca. Diu la tradició que un cop a l’Oratori, cal posar un brot de romaní com a ofrena floral al sant i a la Verge.
Tot seguit i seguint el corriol arribem a una pista forestal. Ens caldrà seguir-la cap a l’esquerra fins arribar a la Casa Vella de Planseslloses. Ara el camí planeja, el paisatge és magnífic, i a la nostra dreta podem veure les runes de la casa vella de Planseslloses. Tot seguint el camí arribem a Can Nova de Planseslloses, una masia enderrocada que ens deixa veure les quatre parets que encara hi queden.
Anem seguint per la pista i un cop passat el torrent de Plujà seguim el camí de l’esquerra que ens porta a Coll Pregon i ara tot planejant ens arribem fins al Coll de Poli. Sortim a una mena d’esplanada amb pendent. Anem seguint les marques vermelles i blanques pel camí que ens porta fins a trobar al Coll de Palomeres la pista que puja a Sta. Bàrbara. La ruta ens ofereix unes fantàstiques vistes del Puig de Bassegoda, del Comanegre i del Pic de les Bruixes entre d’altres. Estem a pocs minuts del nostre destí i començarem la darrera pujada.
Aquí cal anar en compte!!!. Hem arribat a una pista amb molt bon estat (per vehicles) i ara ens cal tombar cap a la dreta. Passem a ran d’un Mas (Palomeres), i així que la pista es bifurca, nosaltres seguim per l’esquerra (per una pista) fins arribar a un tancat. Atenció perquè no hi ha cap senyal que indiqui Santa Bàrbara. Som davant del tancat. Hi ha un pas per una sola persona. Santa Bàrbara queda just dalt del turó de davant nostre, tapat per les alzines. El camí per pujar-hi surt just davant del pas, i s’enfila fortament fins arribar al cim.
Ja hem arribat a Santa Bàrbara de Pruneres i ens toca gaudir d’uns paratges que, per mol coneguts que són, no podem deixar d’admirar. La vista se’ns perd per l’est fins al golf de Roses, més al nord el sector de Sant Aniol amb el Bassegoda com espectador omnipresent. Les vistes, la companyia i un bon esmorzar són el complement perfecte per gaudir d’uns moments de descans i de bona conversa.
Santa Bàrbara de Pruneres és una petita esglesiola romànica d’Oix enclavada al bell mig de l’Alta Garrotxa, amb una panoràmica excepcional sobre la Vall d’Oix, el Bassegoda, el Ferran, etc. És una construcció formada per una sola nau amb volta apuntada, capçada a l’est per un absis semicircular. El mur oest està rematat per un senzill campanar d’un sol ull. La nau està coberta amb una volta apuntada. L’element més destacat és el seu porxo o galilea, poc habitual a la zona. Està adossat al mur sud, protegint la porta d’entrada. Està format per cinc arcs de mig punt, el central fa les funcions d’accés, i presenta una coberta de fusta. A la paret de tramuntana hi ha una còpia d’una làpida sepulcral (del s.XIV) que representa l’enterrament d’una noble dama. Es creu que pertanyia als senyors de Bestracà, que van ser enterrats en aquest temple. Datada del segle XII o principis del XIII, tot i que segurament hi existia abans una esglesiola anterior. El mot Prunarias apareix en un document de l’any 966 com a pertanyent a Sant Pere de Camprodon.. L’església es va malmetre durant la guerra civil de 1936-39. Tot el conjunt va ser completament restaurat entre els anys 1972-1979 pels Amics de l’Alta Garrotxa.
Tornem a carregar amb les motxilles i deixem enrere Santa Bàrbara per dirigir-nos al mas la Canova. Per si algú no ho sap i ho vol veure, darrera l’església de Santa Bàrbara, a uns cinquanta metres hi ha un búnquer de la guerra civil. El camí a partir d’aquest moment sempre serà pla i de baixada .
Passem per davant del mas La Canova i seguim direcció al Coll de Jou. Arribem al Coll de Jou amb el mas del mateix nom. Deixem un camí a la nostra dreta que ens portaria al mas El Pujol. Anem fent ruta, ara amb la riera a la nostre dreta fins arribar al Molí d’en Galceran. Ara travessem el riu Llierca i passant per Sadernes agafem la carretera asfaltada fins passat el Pont de Plansarenes. Passat el pont deixem la carretera i baixem al riu a la nostra esquerra i passant per Can Lloret i mes endavant per Can Jou, sempre amb el riu a la nostra dreta, arribem al Pont de Llierca. Domes ens falta travessar-lo per arribar als cotxes i acabar aquesta matinal.
El Pont de Llierca, tot i que no se’n té confirmació, va ser probablement construït per ordre dels barons de Sales per facilitar el comerç entre les masies ubicades a l’oest del riu Llierca amb les poblacions de Tortellà i Besalú. Pont d’estil romànic, tot i que no coneixem la data de la seva construcció. En el segle XIV ja s’utilitzava amb finalitats comercials i es cobrava un peatge per a poder-lo creuar amb bestiar o mercaderies. I és molt possible que sigui un dels peatges més antics de Catalunya… Els promotors del pont devien cobrar un impost als viatgers que hi passaven bestiar i mercaderies. En aquest cas, el dret de pas estava gravat per l’anomenat pontatge, El pont té una mida de 52 metres, empedrats amb lloses de riera. Té un sol arc que s’eleva, en el seu punt màxim, fins a 28 metres per sobre les aigües del riu que li dóna nom. A banda i banda hi ha una barana de pedra massissa. L’amplada total no supera els tres metres, espai per on passaven persones, bestiar i mercaderies. Aquest pont respon a la tipologia medieval, que consisteix en una construcció d’un arc de mig punt fet amb dovelles, dos vessants anomenats d’esquena d’ase, i pilars i murs aixecats amb pedra calcària a cada banda de riu, units amb morter de calç i sorra.
Un cop meravellats de com podien fer aquestes construccions en aquells temps amb els poc medis que tenien, recollim els trastos i ens anem a dinar a Argelaguer. Un bon àpat, una bona tertúlia i una bona companyia i aquest diumenge també formarà part dels records de les nostres sortides a caminar.
Us esperem a la propera. Salut.
Ester Fortià Ortiz
Fitxa tècnica. Guia Josep Figuls
Pont de Llierca (238m) 8:40h – Coll Pregon (553m) 1:12h – Coll de Palomeres (426m) 1:40h – Sta. Barbara de Pruneres (719m) 2:05h – (esmorzar 30 min) – Coll de Jou (499m) 2:15h – Sadernes (312m) 4:05h – Pont de Llierca 5:08h. –
Distancia recorreguda 15,9 km. – Ascensió acumulada 554m.
Sadernes – La Quera – Talaixà – Collada de la Masó – Pas de la barra – Feixa Ampla – Corral de les Grateres – Font del Soms – Coll de Sant Marc – Puig de Sant Marc – Coll de la Portellera – Baumes d’Uja – Coll de la Balmeta – Talaixà – Pont de Valentí – Sadernes. 13 abril 2014 –
Seguint el costum, a les sortides a aquesta Alta Garrotxa ens trobem a Argelaguer amb els companys que vénen de Figueres, Palamós i Olot. Un cop saludats, ens arribem en cotxe fins a Sadernes on el deixem a l’aparcament preparat al costat del lloc on hi ha la barrera que marca el límit de circulació en cotxe. Aquí comencem la caminada seguint la pista que, passant pel Pas dels Aures, ens apropa l’antic quart aparcament (ara tancat). Aquí ens desviem cap a l’esquerra agafant el camí que baixa cap a la riera de Sant Aniol, després de passar un cadenat que impedeix el pas de vehicles. Pel camí hem passat pel lloc on es va estimbar una màquina excavadora l’any passat i que encara és al fons de la vall esperant que algú la tregui d’allà. És difícil i diagnostiquem que si no la tallen a trossos la tasca és impossible. El fet és que aquí no si pot quedar. Ja ho solucionaran.
Estem a prop del Pont d’en Valentí. Traginers, contrabandistes, maquis, carboners, trabucaires… tots havien de travessar el Pont d’en Valentí per entrar a les terres altes de la Garrotxa. Alguns hi vivien o hi treballaven, uns pocs hi negociaven i també hi havia qui es dedicava a robar la gent de pas. De senders se n’obrien els justos per comunicar masos amb hostals i ermites, i no eren, precisament, camins planers. Els antics camins, diu, es van fer aprofitant les poques facilitats que els oferia l’orografia, resseguint graus, tarteres o els replans dels cingles. És aquesta la Garrotxa més aspra i esquerpa, més inaccessible, que sovint barra el pas al caminant amb gorges fondes i alts roquissars. També, però, és una Garrotxa espectacular i molt atractiva. Per la gent que va viure a la vall, però, aquest paratge, més que idíl·lic era prou dur.
Anem vorejant la riera de Sant Aniol on encara es pot veure la resclosa i la canal que duien aigua al molí… I alguns assuts que es van fer quan es treia fusta de la muntanya. Feien falta per crear un corrent d’aigua suficient per arrossegar els troncs. Després de passar la Farga i el Molí de Riu arribem a les Planes de la Muntada. Aquí agafem un corriol mig amagat que surt cap a la nostra esquerra i que sense entrar en els prats que envolten el mas, ens acosta molt a la casa de la Muntada. Anem seguint el corriol que passant per l’antic mas de el Puig ens porta fins a la Quera. Avui la masia és un munt de rocs, enclavada en el voltant esfereïdor dels cingles que l’envolten. Fou la casa forta del senyor de la Quera. Amb una capella, l’estructura correspon a una veritable fortalesa.
D’aquí anem al Coll de Talaixà i el petit nucli de Talaixà, on hi ha un rústec pal indicador de les diferents rutes que vénen a parar fins aquest indret. A la nostra dreta trobem el refugi lliure de Talaixà, antiga casa pairal adaptada per servir d’aixopluc als excursionistes, i un xic més amunt l’ermita preromànica de Sant Martí, datada el segle IX. Aquí trobem els senyals del GR 11 que ve del Bassegoda i es dirigeix a Beget. Des d’aquest punt, podem gaudir d’unes vistes espectaculars de l’entorn que ens envolta: pel cantó que hem pujat destaquen el Bassegoda, el Martanyà i els Cingles de Gitarriu i per l’altra banda, la Vall d’Hortmoier, la Serra de Bestracà i al fons a la dreta el Puig de Comanegra.
Des del nucli de Talaixà, iniciarem una diagonal vers el nord-oest per creuar les Collades de la Masó, i des d’on anirem resseguint el vessant sud-oest del Puig de Sant Marc fins superar el vertiginós Pas de la Barra, o Escaler de la Masó, on unes grapes de ferro ajuden a superar aquest mal pas. Per a més seguretat s’hi han instal·lat cordes fixes. Encara amb el front humit de les angúnies del pas, un xic més endavant, el camí canvia d’orientació i marxa definitivament vers ponent. Comencem a resseguir tota la base de les parets que formen el Cingle Ample fins arribar al Corral de les Grateres, una edificació mig a dins de la bauma, on suposem temps enrere també hi havia hagut bestiar. Ara ens arribem a la Font dels Soms, que pel nom ens fa pensar que devia estar envoltada d’alts oms que li feien ombra en aquest feréstec indret. Ara ens refresquem i agafem una mica d’aigua, la calor és intensa, i seguim cap el Pas dels Lladres. Per si de cas abans d’arribar-hi amaguem les carteres al fons de les motxilles. Ja som a sota el Puig de Sant Marçal on després de pujar-hi ens parem a dinar. Reposats i alimentats tornem agafar la marxa i de seguida arribem al coll de la Portellera. No és res més que un pas estret, una escletxa, entre dues parets baixes, no gens imponents. Com a curiositat administrativa, quan travessem aquesta escletxa ja no som a la Garrotxa, sinó a l’Alt Empordà.
Ara anem cap les Baumes d’Uja. Un petit tresor d’aquests que resten amagats a l’Alta Garrotxa. El paratge és feréstec i la font que l’acompanya (l’aigua surt de la roca) li dóna un aspecte encara més bucòlic. Després de reposar i gaudir del lloc, continuem cap el Coll de la Balmeta passant per sota les muralles del Pic de Sant Marc, enmig d’una fageda espectacular on el sender passa prop del caire, amb uns penya-segats que val mes no acostar-s’hi gaire, però l’espectacle de la natura és impressionant. D’aquí cap el Coll de la Balmeta i tornem cap a Talaixà. De Talaixà baixem cap el Pont d’en Valentí i a la pista que ens torna cap a Sadernes a recuperar els vehicles per tornar a casa on ens espera una bona dutxa i un bon sopar. Salut
Ester Fortià ortiz
Fitxa técnica: Guia Josep Figuls.
Sadernes (320m) 8:38h – La Quera (671m) 2h. – Talaixà (770m) 2:11h – (esmorzar 35 minuts) – Collada de la Masó (845m) 3:05h – Pas de la barra (922m) 3:35h – Feixa Ampla (893m) 3:50h – Corral de les Grateres (890m) 4:05h – Font del Soms (1083m) 4:33h – Pas dels Lladres (1174m) 5h – (pujada al Sant Marc i dinar 1h) – Coll de la Portellera (1016m) 7:05h – Baumes d’Uja (1000m) 7:10h – Coll de la Balmeta (1094m) 7:57h – Talaixà (791m) 8:30h – Pont de Valentí (347m) 9.10h – Sadernes (320m) 10.43h.
Recorregut 24km.- Ascensió acumulada 1200m.
|
|
|
