Els Vilars – St Genís d’Esprac – St. Martí de Baussitges – Coll de la Llosarda – 29 maig 2016
Arribem a Els Vilars després de passar per Espolla, on a l’entrada ja trobem un indicador que ens va marcant la ruta per dins de la vila. Sortim des de darrere mateix de l’església parroquial en direcció nord per una carretera molt estreta i que amb 1,5 km ens porta a Els Vilars.
Els Vilars és un nucli de població situat en una petita vall de la Serra de l’Albera, amb la riera del seu mateix nom, afluent de l’Orlina. El lloc s’esmenta a l’acta de consagració de l’església de Sant Martí de Baussitges, de l’any 946. Al seu voltant es troben molts monuments megalítics. La necròpoli indoeuropea dels Vilars fou descoberta l’any 1886 al paratge anomenat l’Esparraguera. Aquest fou el primer camp d’urnes, cementiri d’incineració, dels pobles indoeuropeus o cèltics trobat a l’Empordà.
E n total al poble hi ha cinc o sis cases que tenen el seu origen als segles XVII i XVIII, el seu estat de conservació és desigual. Actualment n’hi ha poques que estiguin habitades tot l’any, tot i que darrerament s’hi han rehabilitat cases de poble i alguna masia. Un d’aquests estadants permanents es en Carlos i que és el fundador dels Carriels dels Vilars, un projecte de fa més de trenta anys que elabora un vi amb el màxim respecte per la natura i sense cap química. Això fa que sigui únic.
 Aparquem els cotxes en el petit espai que hi ha a la Font d’en Puig on acaba la carretera asfaltada i sortim en direcció Est seguint el Còrrec de Els Vilars per la seva riba dreta. Al cap de 20 minuts, al mateix costat del camí, trobem un suro espectacular, tan per l’alçada com per la capçada. Seguim fins a anar a parar a la Font de Cadecas al Camí del Mas Pils, per on passa el GR11. El seguim fins El Molí on travessem la Rigarda i aquí agafem un corriol que surt a la nostra esquerra i comença a enfilar-se.
A una hora de camí trobem el senyal indicador dels Dòlmens de Mas Girasols I i II. Deixem les motxilles al camí i ens aventurem a trobar-los. Es fàcil. Aquests Dòlmens cal situar la seva construcció vers la meitat del IV mil·lenni AC dins els grups del neolític mitja. Son sepulcres de corredor de cambra pentagonal construïts amb pissarra local. Entre altres coses s’hi van trobar fragments de costelles humanes.
Un cop vistos tornem al camí, des d’on podem veure el mas Corbera, amb els seus conreus d’oliveres i prats de bestiar. Carreguem i continuem camí tot passant per sota el Puig Baleguer i anem seguint fins arribar a la Ribera de Sant Genís al costat de l’ermita, on ens parem a esmorzar. Aquí el riu fa uns petits salts amb unes gorgues d’aigua transparent molt maques.
L’ermita de Sant Genís d’Esprac era una cel·la monàstica que l’any 844 pertanyia al monestir de Sant Quirc de Colera. L’església és romànica, d’una sola nau amb absis de planta semicircular i elements de construcció dels segles XIII-XIV en “opus spicatum”: lloses disposades en espiga o en forma d’espina de peix Te una masia veïna adossada al mur de ponent del temple des d’on es pot accedir al cor de l’església. Damunt del frontis, orientat a ponent, hi ha una petita espadanya de dues pilastres. Apareix esmentada en un document datat l’any 1316 com “Sancti Genesii Aespracho”. La gent d’Espolla hi realitza un aplec cada dissabte després de Corpus, amb una arrossada i una missa.
Avui es el diumenge després de Corpus, per tant ahir varen celebrar l’Aplec. Ara entenc perquè als prats al voltant de l’ermita hi trobem, les cassoles per l’arròs, el taulell i begudes, cadires, butà… Això si, tot recollit. Tot a la espera que els encarregats ho anessin a recollir. Ens vàrem equivocar de un dia. Llàstima!!!. Ho tindrem en compte a la propera visita a aquest indret.
Seguim la marxa per la riba esquerra del riu per una pista fins que la deixem i baixem al riu per travessar i agafar a l’altre costat el corriol que surt cap el O i es va enfilant fent alguna giragonsa fins a portar-nos a la ermita de St. Martí de Baussitges.
 L’església parroquial de Sant Martí de Baussitges fou consagrada l’any 946. Per les característiques constructives es pot classificar aquesta església com preromànica. Amb el despoblament del territori, queda sense culte i fou abandonada. Fins i tot es reutilitzà com a estable. Als anys 90 es restaura.
Església d’una sola nau amb absis de planta lleugerament trapezoïdal capçat a llevant. La nau està coberta amb volta de canó. L’única porta d’accés a l’interior del temple es troba a la part occidental del mur de migdia. Es tracta d’una obertura d’arc rebaixat, bastida amb lloses de pedra disposades a sardinell. Hi ha també quatre finestres petites i allargades. Damunt del mur de ponent de l’edifici es dreça un campanar d’espadanya format per tres grans pilastres. En determinades zones es pot percebre trams construïts amb la tècnica d’opus spicatum característica d’aquest període.
Darrera l’ermita trobem una pista que agafem cap a l’esquerra i que tot passant per la Font dels Abeuradors i agafant un corriol que surt a la dreta, ens porta al Coll de la Llossarda on tornem a trobar el GR11. A mesura que anem pujant el vent es fa mes fort i ens hem d’abrigar. Des de el coll ja podem gaudir de boniques vistes per l’altre vesant, del Canigó i de la zona de Vallter, del Bassegoda i Alta Garrotxa i també del Castell i Ermita de Requesens. Aquí trobem un filat fet amb filferro espinós, que no se exactament que separa. Però cal denunciar als qui sembla que han canviat de poc el filferro i han deixat les restes del vell i trossos del nou escampats per terra , camuflat per les herbes. Jo ja tinc un bon ensurt al entrebancar-me amb un. Demano als responsables de tot això que recullin i no deixin abandonat aquest perillós material. Em fa pensar una mica en les famoses pel·lícules de l’oest i ja només ens falten els vaquers a cavall i fent-nos marxar a punta de pistola.
 Ara tenim al davant el Puig de les Rouredes on el GR-11 ens indica que hem de passar per l’esquerra, però les noves senyals ens envien per la dreta. Agafem aquest últim camí, tot deixant el GR que ja el tornarem a trobar mes endavant. En aquest moment es posa a ploure i ja no pararà en tot el que queda de caminada… Quan el tornem a trobar el seguim un tall i el deixem per anar a veure el Dolmen de la Font del Roure i estalviar un tram de pista. Tornem a seguir el GR i pista fins la Font de la Verna, on dinem aprofitant una parada de la pluja. Pluja que ens torna a visitar aviat i fa que aquest recés sigui molt curt i el dinar no mastegat,si no engolit. Ara abans de seguir anem a veure el Dolmen d’Arreganyats. Agafem un corriol que surt al costat mateix de la Font de la Verna i que en deu minuts ens hi porta. Aquests Dolmens pertanyen a la mateixa època del segle IV AC i la seva construcció es molt similar. Després tornem pel mateix camí.
Seguim pel GR o Camí Vell dels Vilars, passem pel Coll de l’Esparraguera. En un revolt cap a l’esquerra el deixem i agafem un corriol tot de baixada que ens torna al petit nucli de Els Vilars.
Al tornar a passar per Espolla ens parem al local social La Fraternitat. Quan ets allà fa la sensació d’haver retrocedit en el temps. Gent amable, gent educada i gent molt, molt tranquil·la, que viu sense el nostre estrès… Quina enveja!
josep fortià tor
Fitxa tècnica. Guia: Josep Mª Bosch
Els Vilars (248m) 08:33h – Dolmens Mas Girasols I i II(260m) 1:05h – St. Genís d’Esparc (300m) 2:12h – (esmorzar 35 min) – St. Martí de Baussitges (473m) 3:37h – Dolmen Font del Roure (453m) 5:25h – Coll de la Llosarda (680m) 5:37h – Font de la Verna (381m) 5:50h – (dinar 25 min) – Dolmen Arreganyats (354m) 6:35h – Coll de l’Esparraguera (387m) 6:55h – Els Vilars 7:28h. – Recorregut 19,2 km. – Ascensió acumulada 857m.
Coll de Bracons -Puig de les Aguiles- Puig Curull- La Salgueda- Pont Romà- Clot de Can Rufià- Collet de la Font de la Canal- Mas Bracons-13-03-2016
Comencem la ruta al Coll de Bracons, després de deixar un cotxe passat el mas Bracons al lloc on surt una pista a la dreta, tancada amb una cadena, amb un rètol que indica “la Baulella”. És per evitar, a la tornada, el tram de pujada per la carretera.
 Al Coll agafem el camí per anar al Puigsacalm pujant uns metres de zona rocosa al costat de la carretera. El camí és un corriol molt fressat que puja lleugerament tot endinsant-se per una fageda. És força planer fins arribar a un punt on gira a la dreta i fent llaçades guanya alçada ràpidament. En arribar al cap d’amunt de la pujada ja som a la Collada de Sant Bartomeu.
 D’aquí surt un camí a la nostra esquerra, que ara està molt ben indicat, que és el que agafem i que ens conduirà al Puig de les Àligues. És un corriol que passa per magnífiques fagedes i rouredes i pel Coll de Gallina, pel Coll de Joan i va a parar al Collet de la Font de la Canal (segons l’Alpina) o també anomenat el Coll de la Coma del Coll. Veure els faigs i els roures despullats de fulles al costat del verd intens dels boixos dona una sensació d’un contrast esplèndid. Abans d’arribar a aquest últim coll ens trobem amb el camí que puja pel Coll de la Baulella, i que agafarem a la tornada.
Al Coll de la Font de la Canal agafem un corriol que puja a la nostra dreta i que amb una mica més d’un quartet ens porta al cim del Puig de les Àguiles. És una mica costerut i al final fins i tot una mica dret, amb una petita grimpada d’un parell de metres però sense cap complicació. Els senyals blaus ens acompanyen fins al cim. No ens hem d’espantar pel seu aspecte desafiant que en forma de pica, sembla inaccessible.
El Puig de les Àligues és un cim dret d’atrevida estructura i el millor mirador de la serra de Curull situat a 1.342 m. El poc espai de que disposa el cim, juntament amb el seu accés, ens fa semblar que estiguem en un cim del Pirineu.
Un cop a dalt la calitja per la humitat no ens dona massa bona visibilitat i després de gaudir de les difuminades vistes que avui ens ofereix i haver signat en el llibre (aquí encara n’hi ha) baixem a un petit replà on aprofitem per esmorzar. Tots a dalt, mes la gent que arriba, no tindríem prou espai.
Acabat l’àpat tornem a baixar fins al Coll i ara seguim camí per anar al Puig Curull. Arribem a un collet i a la dreta ens enfilem per arribar al cim. El camí que hi puja té els últims metres força costeruts i algun pas ens demanarà una certa agilitat, però sempre fàcil. A salt fem les fotos del grup i ràpidament tornem al camí d’on hem sortit i ara ja tot de baixada ens dirigim a la Salgueda. El camí passa per una fageda, mentre anem baixant. Passem per un abeurador i ja va canviant la vegetació: els faigs són més prims i van donant pas a d’altres arbres, com ara els avellaners.
El camí baixa amb pendent entre moderat i fort fent algunes llaçades fins al Mas. Aquest està compost de tres edificis, dos dels quals en estat ruïnós. El tercer és ben conservat. La masia de Salgueda és una masia que va créixer espectacularment i potser es va construir al segle XVIII, com demostren les dates gravades a diferents llindes de les finestres i a la font que hi ha al torrent, just a sota de la casa. El nom sembla que vindria dels seus estadants, com suggereix una inscripció a la façana de la casa. També podria fer referencia al lloc on es donava sal al bestiar.
Pel costat de ponent surt un corriol, al principi una mica complicat de trobar, que segueix una mica enlairat per la riba dreta del torrent de Salgueda. Passem pel Clot Gros, el Serrat de la Serp i la Creu de Espaulella. El corriol va virant a nord, endinsant-se pel marge esquerre del Riu Ges. A mesura que ens enfilem veiem a l’esquerra el Santuari de Bellmunt. Quan comencem a baixar per entre la fageda som al Clot del Pollastre. Quan per l’esquerra se’ns ajunta un camí, un rètol ens indica que som a l’alçada del salt del Molí del Salt. Una curta i forta baixada ens menaria al toll. Si baixa aigua cal no perdre’s aquest l’espectacle que ens ofereix el riu. No hi anem, doncs no baixa aigua per la extrema sequera que patim i anem directament al Pont Romà. Recuperem el camí en direcció nord i al cap de poc atenyem el pont. Pont de Salgueda o Pont Romà és per a vianants, d’una sola arcada i de gran bellesa. Ha estat descrit com a pont romànic, però gravat a l’entrada de llevant, a la barana de pedra, hi llegim la data de 1846. Al llit del torrent hi ha evidències d’ancoratges anteriors, segurament d’alguna palanca o presa. El paisatge que l’envolta és feréstec; la vegetació envaeix la riera i mig tapa el pont. Si ens allunyem una mica per la riba dreta, tindrem una immillorable imatge del pont.
Creuem el pont i tot seguit agafem un corriol que inicialment va pel marge dret molt arran de l’aigua, el que ens permet una visió del pont esplèndida i també d’alguna gorga. Al cap de poc arribem al Moli Nou, que com a curiositat té una part al municipi de Vidrà i una altra al de Torelló. Al menys així ho indica un terme plantat al mig de la construcció.
Seguim el corriol fins arribar a una pista encimentada que és la que va de Vidrà a Sant Bartomeu de Covildases. La prenem a la dreta i la seguim durant uns 3 quilòmetres. Creuem el riu Ges i després anem seguint el curs del rierol de Vila Vella (o riera de Sant Bartomeu, segons el mapa). Poc després de passar per Can Portella, trobem un rètol que ens diu que som a Can Puig i que el camí porta a Puig de les Àguiles. Prenem aquest camí que puja, cap a la dreta, per la fageda de la baga de Curull. En algun moment hem de creuar la riera i un tronc i una roca que algú ha col·locat expressament ens ho fan més fàcil. El camí es tot a la obaga i per la magnífica fageda va pujant, passant pel Clot de Can Rufià fins arribar altra vegada al Collet de la Font de la Canal. Aquí fem una parada per menjar una mica, però com que el dia ha quedat enteranyinat i bufa un aire molt fred el descans no pot ser gaire llarg i tornem a agafar la marxa, ara passant pel Collet de la Baulella. Pel camí trobem una font i abeurador fets sota un arc de pedra i que ja comença a enrunar-se. És una llàstima, doncs és curiós de veure-la. Finalment arribem a la carretera prop del mas Bracons on acabem la ruta.
josep fortià tor
Fitxa tècnica:
Sortida: Coll de Bracons (1120m) 8:46h –Collada St. Bartomeu (1245m) 0:32h – Coll de Gallina- Coll de Joan – Collet de la Font de la Canal – Puig de les Àguiles (1346m) 1:50h – (esmorzar 20 min) – Puig Curull (1319m) 2:30h – La Salgueda (1019m) 3:20h – Pont Romà (851m) 4:30h – Moli nou – Coll de la Font de la Canal(1248m) 5:30h – (dinar 25 min) – Collet de la Baulella -Mas Bracons 7:40h – Recorregut 16,8km – Ascensió acumulada 905m- Descens acumulat 1009m.
VALL DEL BAC-TALLÒ-PUIG D’OU-Pel pujant del matxo i pujant del Burro-EL TRIADU-PONT DE LLONGARRIU. 06 març2016.
 Avui farem una caminada per la Vall del Bac. Antigament aquesta vall havia estat un formiguer de carros, traginers i ramaders, ja que formava part del la carrerada de marina que anava d’Olot a Camprodon, unint les muntanyes del Ripollès (pastures d’estiu) amb l’Empordà (pastures d’hivern).. L’obertura de la carretera per la vall de Bianya i la desaparició d’aquests tradicionals oficis, va fer caure aquesta petita vall en el més absolut oblit. El punt de referència històric d’aquesta Vall, és l’hostal de la Vall del Bac. L’Hostal es troba al final de la vall quan aquesta es comença a estrènyer i presideix un petit veïnat de masies disseminades. Aquest centenari edifici, és un dels hostals més antics de Catalunya.
Sortim de l’Hostal de la Vall del Bac, on deixem el cotxe i prenem la pista de terra que passa just per darrera l’hostal, en direcció a la masia de Cal Ferrer (les antigues escoles de la Vall del Bac) . Seguim el sender que surt a mà dreta de Cal Ferrer i, a través del lateral d’un prat, sortim a les gorges del molí de la Coromina, avui amb poca aigua. Passem una porta metàlica i arribem al Molí de la Coromina. Ara està restaurat i és una casa molt maca. Seguint les marques, baixem les escalinates del costat del molí i travessem un rierol sec. A partir d’aquí s’inicia l’esplèndid corriol que s’endinsa a l’estret de Bodelquer, que enmig d’un encisador alzinar, va prenent alçada i es va arrapant a les parets de l’estret. Davant nostre veiem les espectaculars cingleres dels Tremolets i els contraforts del Puig Montmajor (Bo de la Creu). Arribem a un punt en que les marques ens indiquen un gir brusc a l’esquerra. Això és degut a que l’antic camí es va perdre per una forta esllavissada, l’any 1989. Som al mirador de la Miranda, cal acostar-nos al caire de les roques per veure una esplèndida vista del Montmajor, de la fondalada de la riera d’Oix i de les Planes del Seguer. Retornats a la cruïlla del gir brusc, tirem decididament amunt. Passem per la font del Seguer, transformada en antic safareig o obi i avui completament eixuta. Uns quants minuts ens separen de la masia del Seguer de Pera, mas abandonat als anys 60, i que actualment torna a estar habitat.
Aquí, un pal indicador ens marca la direcció a seguir, per la pista que surt a l’esquerra de la casa. Seguim la pista una bona estona i arribem al Mas del Cortal, edifici en runes i més amunt al Coll Sagordi amb una magnífica esplanada.
Seguim a l’esquerra fins a un petit prat, la collada del Cortal, on abandonem la pista per seguir les marques, a través d’un esplèndid sender, que entre boixos i alzines, ens duu a través de les feixes abandonades del Camp de la Solana. Les vistes comencen a ser fantàstiques sobre la riera d’Oix i les muntanyes que l’envolten. Uns passos, per sobre les cingleres de la Màniga, anomenats del pujant del Matxo i pujant del Burro, ens fan enlairar ràpidament i sense dificultat. Entre roures monumentals, sortim del bosc i som als solanets de Llonganya on girem a mà dreta per un camí amb forta pujada, però que ràpidament ens duu a una pista superior. Aquí, i ja amb neu, ens parem a esmorzar. Ens trobem als plans de Resclusanys.
Prenem la pista cap a la dreta fins a trobar l’entrada a un corriol a l’esquerra del camí que agafem i ens duu al coll del Faig. A partir d’aquí i sense un camí gaire marcat, tirem amunt per una bonica i densa fageda amb dos espectaculars faigs monumentals que hi trobem abans de fer el cim. Seguim amunt, fins que trobem un sender carener que ja ens dur fins al cim del Talló.
És l’hora de gaudir d’aquestes meravelloses vistes que ens ofereix el cim. Comencem a nomenar tot el que des d’aquesta impressionant talaia es veu: Oix, Castellar, Bianya, d’en Bas, Molló, Rocabruna… I els pics de l’Alta Garrotxa: Montmajor, Puig de les Bruixes, Bestracà, Ferran, Bassegoda, Guitarriu, el Mont… i els Pirineus des del Taga i la serra Cavallera, Puigmal, Balandrau, Bastiments, Gra de Fajol, Costabona, Canigó… Espectacular.
Reprenem el nostre camí creuant els prats fins a les Colladiques i després baixem cap la Collada de Resclusanys. Aquí trobem la pista que agafem cap a l’esquerra i després d’uns 15 minuts i de passar una porta metàl·lica a l’esquerra trobem un corriol que passant pel Coll Salgà ens porta al Puig d’Ou. El camí és molt relliscós per la mica de neu que ha caigut durant la nit. Un cop al cim tenim una visió del Talló i de la separació entre tots dos. Ara tornem a baixar amb alguna culada pel fang que hi ha i, pensant que el camí de tornada surt des de Colladiques, tornem a pujar al coll. Busquem el camí i finalment ens adonem que el camí surt de la Collada de Resclusanys. Amb el que ens ha costat pujar, per la capa de neu, ara tornem a baixar. Abans d’arribar a la pista ja trobem el camí que passa per la font de Resclusanys convertida en safareig. Seguim un llarg corriol que passa just entre el puig del Talló i del puig Ou, seguint el Torrent de Porreres i que desemboca al mas Triadú en runes com a molts masos de la zona. Aquí hem trobat pasturant uns cavalls salvatges. Seguim camí fins el Coll del Triadú. A la dreta del coll, veiem l’església de Sant Andreu de Porreres. L’església romànica es va edificar durant el segle XII. La primera referència documentada és de l’any 946. De la seva estructura és important l’absis semicircular i la porta d’entrada. Ha estat recentment restaurada.
Deixem el Coll del Triadú i seguim el camí avall fins trobar l’estructura d’una casa ven acabada de façana, que sembla, fan servir els cavalls per dormir als baixos. Aquí el camí es torna corriol costerut i pedregós que ens fa baixar de valent per el Serrat d’en Guilla. Trobem un camí a l’esquerra que ens portaria a la Torre i que passa per el torrent de la Garfera. Nosaltres seguim recte per anar a parar al Pont de Llongarriu. Des del camí podem veure uns prats on els cavalls de campen lliurament i l’ermita de Sant Miquel de La Torre. Sant Miquel de la Torre, és una Església que també rep el nom de Sant Miquel d’Avellanacorba, Sant Miquel de Vellanacorba i Sant Miquel de Sacorba. Es troba situada just a tocar de la masia coneguda com la Torre de la Vall del Bac, nom que per si sol ja evoca l’origen de l’edifici: un vell castell medieval que fou patrimoni de la família Bac. És un senzill temple d’una sola nau amb campanar d’espadanya. Arribem a la carretera i ens dirigim cap a l’Hostal on donem per acabada aquesta sortida.
Josep Fortià Tor
Fitxa tecnica
Hostal de la Vall del Bac (579m) 8:30h – Molí de la Coromina (562m) 1:14h – La Miranda (598m) – El Seguer de Pera (619m) – El Cortal (754m) 1.23h – Coll Sagordi (814m) 1:36h – Pujant del Matxo (903m)- Plans de Resclusanys (1096m) 2:00h – (esmorzar 20 min) – El Tallò (1272m) 4:00h – Les Collaqiques – Collada de Resclusanys – Puig d’Ou (1299m) 5:07h – El Moscador – (dinar20min) – El Triadú (908m) 7:08h – Serrat d’en Guilla – Pont de Llongarriu (589m) 8:07h – Hostal 8:15h.- Recorregut 19,4km. Ascensió acumulada 1140m.
Sta. Magdalena de Puigsac – Taga – Puig Sestela – Coll de Pal – Pla del Gorg – l’Orri Vell. 31 gener 2016
Avui tornarem a caminar per la Serra Cavallera, que conjuntament amb la de Sant Amand i el Taga, són el contrafort de migjorn d’un dels cims més emblemàtics dels Pirineus catalans: el Puigmal. Aquesta serra va ser més coneguda quan un pagès o un ferrer -hi ha dues versions de la història- van trobar unes pedres negres que tenien poder calòric i que es començaven a conèixer a tot arreu com a font d’energia: el carbó. Les grans companyies mineres comencen l’explotació de les mines l’any 1838 i l’activitat s’allargà fins que el 1967 es va tancar l’última mina i amb ella el ferrocarril que havia arribat a la comarca el 1880. El carbó d’aquesta conca minera existeix gràcies a processos que van fer possible la formació d’un mar interior a Catalunya, fa milions d’anys. La descomposició de la vegetació tropical existent, la pressió produïda per l’assentament dels materials i el pas del temps, van crear el carbó i fins i tot una mica de petroli. Els jaciments d’Ogassa són de carbó del tipus hulla, de gran poder calòric i molta qualitat. Es troba al mig de grans falles i encavalcaments, cosa que fa molt difícil i perillosa la seva extracció.
Sortim en direcció a Pardines. El primer entrebanc el tenim a Ribes per trobar la sortida cap a Pardines. Un cop la trobem, seguim per una carretera molt estreta fins arribar al poble. Allà ens trobem amb la sortida de tots els senglaners i amb els carrers tant estrets hem de fer algunes maniobres per poder travessar i agafar una pista encimentada que ens portarà a Sta. Magdalena de Puigsac. Aquí deixem el cotxe en un petit espai que trobem davant de l’ermita i un cop equipats comencem la nostra ruta.
El nom de Pardines té els seus orígens, segons els etimologistes, en el nom parietinas, que vol dir ruïnes d’un edifici (parets). Ja és documentat l’any 839. Les muralles van ser construïdes a principis del s. XIV, quan Pardines pertanyia al Regne de Mallorca. Aprofitant l’absis romànic de l’església s’aixecà la torre de defensa i guaita i es va fortificar. De les muralles de l’antic recinte, anomenat castell o “força de Pardines” només es conserva un pany de paret, amb les espitlleres, a la plaça del Pedró i un altre al llarg del carrer Major. Santa Magdalena de Puigsac és una capella romànica d’una sola nau rectangular. La porta d’entrada a migdia té adossat un porxo. En recent restauració s’ha obert un ample finestral sota l’espadanya de dos ulls, aprofitant una antiga obertura, que permet veure permanentment l’interior de la nau amb l’absis al fons. Com a curiositat podem veure un púlpit adossat al mur exterior que rodeja l’ermita, emprat amb tota probabilitat per adreçar-se a la nombrosa parròquia que s’aplegava en dies d’aplec, al prat proper.
Passem per Can Roca i tot seguit agafem un trencant a la nostra dreta que passa pels Fangassos i al costat del Torrent de Burguil. Anem pujant tot seguint aquesta pista, en molt males condicions que passa pel mig dels prats fins arribar al Pla d’Ull de Bou on hi ha un abeurador pel bestiar. El camí segueix fins la Portella però nosaltres agafem en direcció SO, seguint algunes traces. Ja en el prat i amb una pujada una mica forta anem a parar a pocs metres del cim del Taga que és el més elevat de la Serra de Conivella i de tota la zona.
El seu cim esvelt i la seva avançada posició sobre les valls del Ter i del Freser, fa que domini un extens territori ple de valls, però sobretot posseeix una magnífica panoràmica sobre els alts cims del Pirineu oriental, des de el Puigmal fins el Canigó, al nord; Moixeró, Cadí, Pedraforca, Ensija, a ponent; i totes les serres de la Garrotxa a llevant. Al sud podem contemplar el coll de Jou als nostres peus, que ens separa de la Serra de Sant Amand i tot el rosari de serres que conformen els límits entre el Ripollès i l’Osona. En dies clars el Montseny i Montserrat, posen taló de fons a l’horitzó on sols faltaria albirar la nostra estimada Mar Mediterrània. És un dels cims iniciàtics i emblemàtics de Catalunya.
Ara ens caldrà baixar cap a la Portella d’Ogassa, que separa el Taga de la Serra Cavallera. Aquest és el pas natural i el més curt per anar de la vall de Ribes (Pardines) a la de Sant Joan (Ogassa) passant per Sant Martí, l’altre veïnat de la part alta del municipi d’Ogassa, en la que podem trobar una interessant església romànica del s. XI.
Un cop passada la Portella comença la pujada cap al la Coma d’Olla, per un camí molt senzill, tot carenant, i gaudint dels bucòlics entorns de Pardines a la vessant nord. Arribats a dalt i després d’un parell de fotos seguim la carena, també un filat que divideix les pastures dels termes de Ogassa i Pardines, fins que ja podem albirar davant nostre un perfil arrodonit amb una torre feta de pedres al cim. Aquest és el punt culminant de la Serra Cavallera, el Puig Estela. Des d’aquí dalt i al vessant septentrional veiem el poblet d’Ogassa als nostres peus i les valls del Ter.
Al baixar i després de creuar el filat que divideix les pastures, passem a prop d’una cabana de pedra seca al Pla Cubilar. Ja som al Coll de Pal que separa en dos la Serra Cavallera. A la seva dreta, a la part oriental, s’alça el Puig del Pla de les Pasteres, principal elevació de la llarga carena que davalla lentament fins a Camprodon. Aquest Coll a 1.776 m. és un pas molt antic per comunicar les poblacions de Pardines, Surroca i la vall de Camprodon. Antic camí de transhumància. Molt a prop del coll hi ha el que sembla que podrien ser tres entrades a antigues mines. No vàrem trobar ningú que ens ho pogués confirmar.
Seguim baixant en direcció NO i tot passant pel Pla de Pòrtoles i pel Clot de les Tores al Pla del Gorg on trobem l’Estany del Tarter, que degut a la extrema sequera que estem patint ha quedat reduït a un bassal gran. L’estany del Tarter és un petit estany envoltat de prats i es troba als peus d’una tartera, d’on li ve el nom. formava part de anterior zona humida “Estanys i basses de la Serra Cavallera”.
Seguim cap a la barraca del Orri Vell i passem pel Serrat Negre i per Ribespenyes i Can Roca, on ens parem a parlar amb una persona que acaba de tallar un freixe per la calefacció de la casa i contem les anelles del tronc. Passen de cinquanta. L’arbre ha caigut malament al mig del camí, però ells amb el tractor ho solucionem molt rapit. Amb pocs minuts ja arribem a Sta. Magdalena fi de la ruta.
Al començar a tornar, ja motoritzats, trobem un pastor amb un gran ramat de vaques que venen en direcció contraria i ens diu que en tenim per un quart, ja que el ramat es gros, o podem fer la volta. Li preguntem per on i ens torna a dirigir a Puigsac i allà agafar el camí que surt perpendicular a l’ermita i passant per Vilaró i Pujalt surt a uns 2km abans d’entrar a Pardines des de Ribes. Així ho fem.
Si heu d’anar a Sta. Magdalena de Puigsac i us voleu estalviar passar per dins el poble podeu agafar aquest trencant a la dreta, abans d’arribar a Pardines, en una pista encimentada i amb l’indicador de Pujalt – Vilaró. Atenció si hi ha glaç o neu, a l’entrada a Vilaró hi ha unes corbes en un pont que solen estar glaçades.
La Serra Cavallera no és menys coneguda per la llegenda del comte Arnau, senyor feudal que maltractava els seus vassalls, defraudava la soldada als mossos i seduïa les donzelles. S’enamorà de l’abadessa del monestir de Sant Joan i cada nit l’anava a veure, fins que un dia la va raptar i la va matar. Quan el comte morí, fou condemnat a córrer sense parar amb el seu cavall de flames per les muntanyes de Cavallera. Nosaltres no ens l’hem trobat.
Salut
josep fortià tor.
Fitxa tècnica:
Sta. Magdalena de Puigsac (1268m) 9:13h – Fangassos – Torrent del Burgil – Prats de les Vinyes – Les Escomes – Pla d’Ull de Bou – Taga (2034m) 2:20h – Coma Llonga – Portella d’Ogassa (1792m) 3:20h – Puig de Coma d’Olla (1934m) 3:45h – Puig Sestela (2006m) 4:15h – Coll de Pal (1783m) 5:10h – Pla de Pòrtoles – Pla del Gorg – Estany de Tarter – Barraca de l’Orri Vell (1561m) 6:25h – Serrat Negre – Sta Magdalena 7:15h . Recorregut: 17km. – Ascensió acumulada 1020m .
 Sota les cingleres de Tavertet sorgeix l’embassament de Sau, que reté el curs del riu Ter. L’any 1962, aprofitant el desnivell de la vall entre els cingles i les Guilleries, s’inaugurà el pantà de Sau. Sota les aigües descansa el nucli antic de Sant Romà de Sau, un poble submergit del qual només en sobresurt el campanar romànic de l’església del S. XI, és l’indicador popular del seu nivell.
 Comencem a caminar per una pista que surt de l’aparcament del nàutic. Arriba un punt què la pista s’acaba, però un camí poc definit continua endavant. Avancem per un bosc espès i per un camí estret, força brut i poc transitat. Pugem lleugerament i anem seguint el camí fins que trobem una petita canal i un rastre de camí que seguim en forta baixada fins arribar al fons, a la riera de Balà. Aquest tram és una mica confús, ja que el camí que baixa cap a la riera és molt poc definit. A l’esquerra queda el Salt de Tirabous que amb prou feines es veu entre l’alzinar espès.
 Creuem la riera de Balà en una bonica fondalada just pel punt que el pantà s’ajunta amb la riera. Alguna fita ens indica la continuació del camí a l’altra banda de la riera. El camí comença a pujar per l’altre vessant, amb considerable pendent dins d’un bosc frondós. Pugem fort per un camí que va fent ziga-zagues i que acaba amb un marcat grau just abans d’assolir la carena del cingle. Abans d’arribar a dalt i mirant cap on hem vingut podem veure a la paret del cingle que la roca te la forma de la cara de un “indi sioux” (així el bategem nosaltres). He vist que algú domés li diu el “Nas”. Jo veig tota la cara.
Arribem a dalt i tombem lleugerament a l’esquerra per arribar fins a la punta del Morro de l’Abella, un espectacular esperó que es desploma cap al sud oferint una bona vista del pantà i del salt de Tirabous, molts metres per sota. No deixa de ser un turó enigmàtic a causa de la seva estructura. Està assegut sobre el cingle vermell, una de tantes meravelles geològiques que ens ofereix la natura i de les moltes que es poden admirar en aquesta allargada cinglera de la zona de Tavertet. Cal destacar el canvi de color de la roca, més blanquinosa a l’esperó pròpiament dit i ben vermellosa a la base sobre la qual es sustenta. El salt de Tirabous, un dels més emblemàtics de Tavertet, és un tall del torrent de la Noguera amb un desnivell d’uns 100m de paret quasi vertical, acabat amb una gran bassa de la que podríem dir que és esculpida a la pedra per la força de l’aigua.
Després de gaudir de les vistes de la cinglera, seguim el camí que continua tot planejant i després d’uns minuts caminant de pla, pugem uns metres fins a trobar la carretera i la seguim uns 50 metres just fins al primer revolt, on la creuem i avancem per l’altra banda buscant un rastre poc definit de camí. El camí en aquest punt és poc evident, ben poc traçat. De fet tota aquesta zona és complicada pel que fa a l’orientació. El GPS ens ajuda a seguir una ruta d’altra manera difícil de seguir.
Pugem fins un turó a sobre mateix de la masia de la Perereda, i un cop dalt seguim el camí ja més definit que avança de pla. De nou, poc més endavant deixem el camí principal i tombem a la dreta per enfilar fort uns metres fins al Barret de la Perereda. El “barret” és una curiosa roca que l’erosió ha modelat en forma de barret, accentuat aquest caràcter per estar situada dalt d’un petit turó. Ara fem una parada per esmorzar. Des del barret es continua pujant suaument. Seguint el camí que voreja el peu del cingle arribem al Collsaplomera. Hem hagut de passar per on han tallat i esporgat aulines i encara que han apilonat els troncs, les branques les han deixat escampades, tapant el camí, els possibles senyals i també fent perillosa la marxa ja que queden tapats els forats entre roques. Amb aquesta emprenyada ens hem passat sense visitar la Bauma de les Piques. Continuant arribem a les Baumes del Sunyer de Baix. Es tracta d’una balma molt ampla que va estar habitada, encara se’n poden veure algunes parets. Continuem avançant per un viarany poc definit, però que es pot anar seguint amb intuïció i paciència.
 Més endavant, pel peu del cingle, arribarem a la casa abandonada del Sunyer de Baix amb algunes construccions annexes. Sota d’una gran roca balmada, sorprèn les dimensions d’aquesta colossal masia situada en un paratge tan dur i salvatge enmig d’una profunda canal. Obra del segle XVIII, es va abandonar entre els anys 1940 i 1945. Als baixos es veu un gran corral amb un arc mig tapat. Ens sorprèn la construcció d’un albelló. La seva utilitat era desviar l’aigua que podia baixar canalitzada en cas de pluges molt abundants. La situació d’aquesta casa fa que l’aigua, que baixaria per l’estret de roca, entres dins la casa.
Aquí és on no sabem trobar el camí per pujar al Sunyer de dalt i després de seguir corriols senglaners durant quasi una hora tornem a la casa i prenem el corriol que baixa fins a la carretera. Es una llàstima el temps perdut.(Ara sabem que al davant de la casa hi ha unes rústiques escales que ens portaran fins dalt). Arribem a la carretera molt a prop del pont de Pla-sa-riera i anem uns metres a la dreta fins a trobar el camí que passant per sota de la Casanova i després de travessar el pont Vell o Pont de Molí-bernat ens porta a Tavertet. No ens aturem, ja que hem perdut molt temps i els dies, ara, són molt curts. Agafem la pista que va en direcció sud-est cap el pla del Castell i en direcció al Puig de la Força.
 En un punt s’acaba la pista però continua el camí vora el cingle. El camí que porta al puig de la Força es bastant aeri i passa per unes grans baumes i d’aquest indret es c onten llegendes del bandoler com la que es coneix popularment per El Dit d’en Serrallonga, que recollim del llibre de Xavier Roviró: “Una vegada en Serrallonga estava reunit amb els seus homes a les balmes de prop del castell. Començà una discussió entre ell i un dels seus lloctinents més joves. No es posaven d’acord en com s’havien de repartir els diners que obtindrien del rescat de l’ostatge que tenien tancat a la presó del castell. La discussió va anar pujant de to i el jove lloctinent li criticava el caràcter autoritari que en Serrallonga tenia. Al final, el va desafiar. En Serrallonga s’aixecà de cop i traient-se la daga va respondre a la provocació. La destresa que tenia amb les armes va fer que ràpidament guanyés el combat. Amb un sol cop de daga li va tallar un dit al jove provocador. Mentre es rebolcava de mal, en Serrallonga va agafar el dit sangonós i d’una revolada el tirà cingles avall. Des de llavors que el vistós monòlit que hi ha sota mateix del puig de la Força se’n diu El Dit d’en Serrallonga o El Barret d’en Riba.”
Arribem a un collet que dóna accés al Puig de la Força. Aquí es trobem restes de murs de l’antic castell de la Força del segle XII, però sembla possible que aquest castell fos, en realitat, el documentat amb el nom de castell Cornil, amb orígens als segles X i XI. Pugem fins la punta del Puig de la Força, on diuen el bandoler Serrallonga hi havia portat algun hostatge. El Puig de la Força es separa dels cingles de Tavertet. Es tracta de la punta més occidental de la cinglera, un gran esperó que s’aboca verticalment sobre el pantà de Sau.
Tornem al coll des de on un camí comença a baixar, molt fort primer cap al nord, i després vorejant el Puig de la Forca cap a l’oest. El camí de nou és poc definit però se segueix sense gaire problemes. Una fortíssima baixada ens deixa en una pista. La seguim cap a l’esquerra i en pocs minuts ens situem al peu de les aigües de l’embassament, a l’àrea recreativa d’on havíem sortit.
Hi tornarem, ara ja amb els coneixements del territori que avui hem après.
josep fortià tor
El que hem fet avui.
Sau – Morro de l’Abella 0:50h -(fotos:25min) – Puig d’en Parereda 3:00h – (esmorzar 30min) – Puig de les Baumes – el Sunyer de Baix 4:35h – (buscant camí 50min) – Pont de Pla-sa-riera – Pont de Moli-bernat 5:50h – Tavertet 6:15h – Coll de Malla – Pla de Dalt del Castell – Castell de Cornil – Puig de la Força 7:35h – Sau. Recorregut 17,5km. – Ascensió acumulada 820m – Durada 8:18h.
 Interessant excursió a un del cims més característics de la valls del Freser i del riu Ter, també anomenat “Malandrau”, feta per l’indret més accessible, la banda sud. Aquest pic és el més meridional i d’importància per la seva alçada, d’una llarga serralada que es despenja de la carena principal pirinenca a l’alçada del cim del Bastiments, passa pel Gra de Fajol, el Pastuira i el Fontlletera i mor, després de passar pel Balandrau, al cim del Cerverís.
L’excursió es desenvolupa en un terreny de pastures, amb una base formada per pissarres. Aquí pràcticament no s’ha desenvolupat una erosió glacial a diferencia dels seus voltants, sobretot la banda nord, on hi tenim espectaculars vistes dels cercles glacials del Freser i de Coma de Vaca.
La sortida comença més amunt de Tregurà de Dalt. Així, cal travessar aquest veïnat i seguir pista amunt durant uns 6.5 km fins el Collet de la Gralla. Després de passar Tregurà la carretera es converteix en una pista, primer feta amb ciment i després de terra, practicable amb qualsevol tipus de turisme. Ens portaria a Pardines.
En arribar al Collet de la Gralla els rètols ens indiquen on hem d’agafar el camí. Tot i això no tenim gaire problemes en identificar el punt on neix el camí ja que en dies festius sol haver-hi algun cotxe aparcat. Avui n’hi ha uns quants… El camí a seguir puja lleugerament a la dreta de la pista per la que venim de Tregurà i és ample (una petita pista). També distingim aquest camí per la barrera metàl·lica que impedeix el pas als vehicles. Aquest camí porta (si el seguim més enllà del Coll dels Tres Pics i descendim cap a la Coma del Freser) fins el refugi de Coma de Vaca. Un cop aparcat el cotxe sortim per equipar-nos i… Oh sorpresa en aquesta zona! fot un vent que ja ens fa imaginar el que tindrem que aguantar als cims i a les carenes. Bé, ens abriguem i comencem la caminada. Sortim seguint la pista, de flanc, en suau pujada, passem la tanca que barra el pas a vehicles. Al començament és un camí ample que en uns metres gira en direcció nord i enfila cap a Fontlletera. En pocs minuts arribem a la Collada del Castell dels Moros. Mentre ens apropem a aquest punt veiem a la dreta dos petits promontoris rocosos (el Castell dels Moros) i una mica més endavant trobem una bassa. Aquest és un coll ample que ens permet contemplar perfectament el Costabona, el Puig de les Borregues i el Pastuira. El Coll dels Tres Pics i el cim del Balandrau ja són visibles des d’aquest punt i per tant perdre’s (amb bon temps) és impossible.
Deixem a ma dreta aquesta bassa i seguim la pista que fa una suau pujada fins arribar a un pla i després baixa una mica fins arribar al Coll de Fontlletera. A ma esquerra, a tocar del coll, deixem un nou petit estany que serveix d’abeurador del bestiar. El vent ja comença a bufar més fort i és curiós veure la superfície de l’aigua amb blancais, com diguem aquí, que son aquelles escumes blanques que fa l’aigua al mar quan es aixecada pels vents. El terreny és totalment desarborat i on només hi ha pastures.
A partir d’aquí deixem aquest camí-pista i passant per l’herbat agafem la carena, també dita Gallinasa i amb esforç per guanyar la pujada i molt més per lluitar contra el fort vent anem directament al Puig de Fontlletera o de la Coma.
 Aquesta pujada és feixuga i amb les condicions meteorològiques es fa interminable. El vent en contra es converteix en un mur on avançar resulta complicat. Per fi arribem a les restes d’una cabana de pastors i en pocs metres ja som al cim. Això si, ven esventats! Un cop hem gaudit de les vistes i hem fet les fotos, amb dificultat per aguantar drets, tornem a baixar fins a la cabana, doncs queda una mica arrecerada. Que savis que eren aquesta gent que feien aquestes construccions! Aquí esmorzem. Ara baixem cap el Coll de Tres Pics on hi ha una petita caseta de comunicacions. Sense parar comencem a pujar en direcció a Tres Pics guanyant vista sobre el Torreneules i el Puigmal. El camí és molt evident en aquesta zona ja que només cal anar pujant. Una vegada sobrepassat Tres Pics arribem a un petit coll des d’on el Balandrau és ja totalment visible i distingible pel pedestal que hi ha al seu cim. Com moltes vegades passa, la pujada sembla més del que és en realitat i en un moment ens plantem al cim del Balandrau.
Com a elements forans al cim tenim el bloc geodèsic i una maqueta de la zona sobre un petit pedestal. La vista des d’aquest cim és privilegiada ja que en trobar-se separat de la resta de cims propers podem gaudir d’una àmplia panoràmica… Com a elements llunyans distingim clarament els omnipresents Montseny i Matagalls, la zona del Collsacabra, el Puigsacalm i ja a tocar el Taga. També podem localitzar el Pedraforca i albirar la serralada del Cadí. Cap a l’oest veiem el Torreneules, el Puigmal, Fontalba i les gorgues del Freser… El camí dels enginyers és perfectament visible i podem resseguir-lo en part amb la vista (no el confoneu amb el canal d’aigua cobert per taulons de fusta que alimenta la central de Daió i que transcorre en un nivell més baix). Al nord i una mica enfarinats veiem Bastiments, cap al NE el Costabona i més enllà el Canigó.
Sortim del Balandrau en direcció SO i després S per seguir la carena de la Serra de la Canya que ens portarà al Puig Cerverís tot seguint el filat de separació de pastures. Aquí el vent també bufa fort encara que una mica menys que fins el Balandrau, però s’hi afegeix una mica de pluja que ens porta el vent i com fa fred sembla una mica glaçada i al picar a la cara fa mal. Per això ens protegim, encara una mica més si es possible, amb les caputxes. Accelerem el pas ja que fins a l’ascensió final al Cerverís es quasi planer i al principi de baixada i tot passant per la Collada de la Canya o dels Llenyassers arribem a la Feixa i ja queda la ultima pujada fins el cim.
A dalt hi ha una creu metàl·lica que s’aguanta amb les pedres de la fita final i en mal estat. No parem més qu e per fer la foto i ja tornem a baixar ara en direcció NE pel Serragallets, les Costes d’en Reig i les Roques Blanques fins arribar, prop del Torrent de Granollers, a la pista on hem deixat el cotxe. Ara ens queda caminar una hora fins arribar al cotxe. Passem pel Refugi Forestal de Tregurà i un cop hem passat la Ribera de Fontlletera deixem la pista i ens enfilem per un camí que surt per la nostra esquerra i que ens porta al camí inicial prop de la primera bassa que hem trobat pel mati. Ara ja solament queda la baixada fins la pista i ja dins del cotxe podrem estar una mica a recés del vent. Tot i les molèsties del vent que bufava a uns 70km/h i amb ratxes de 90 hem tingut un dia amb núvols prims, però que han donat una llum al paisatge especialment bonica de contemplar i per fer algunes fotos.
Ara per acabar només voldria recordar un fet molt trist ocorregut en aquests paratges per on avui hem caminat.
El 30 de desembre de 2000 van morir 9 muntanyencs a la zona del Balandrau. És la pitjor tragèdia del muntanyisme a Catalunya i a Espanya. Els excursionistes eren experimentats, però es van veure sorpresos pel Torb, el fort vent del nord típic del Pirineu gironí. Aquell dia el vent va arribar a bufar fins a ratxes de 180 km/h i va arrossegar amb ell molta neu i gel que va atrapar els alpinistes. Crec que algun company de La Colla era per allà, però van tenir la sort de poder sortir-ne sense cap dramàtic resultat.
Salut i muntanya.
josep fortià tor
Fitxa tècnica.
Collet de la Gralla (1952m) 9:13h – Collada de Fontlletera (2128m) 0:40h – Puig de Fontlletera (2581m) 2:55h – (esmorzar 30 min) – Coll de Tres Pics (2390m) 3:00h – Balandrau (2585m) 3:35h – Collada de la Canya o Llenyassers (2223m) 4:15h – Puig Cerveris (2208m) 4:45h – Refugi de Tregurà (2029m) 5:37h – (dinar 15 min) – Collet de la Gralla 6:42h. – Recorregut total 18:02km – Ascenció acumulada 1328m
Vàrem decidir, aquest any també, celebrant la Diada anar a posar una estelada en alguns cims de la nostre terra tal i com havíem fet els dos últims anys. Volíem seguir el que el 2013 ja s’havia començat. En aquestes ocasió vàrem triar el Torreneules i cims propers per la nostre fita..
A Queralbs agafem el primer cremallera del dia que ens porta a Núria. Sortim de Núria pel Camí de les Creus, per la pista ampla que comença just al costat de l’estació inferior del telecabina. Quan arribem a l’ Estació VIII del Via Crucis, abandonem la pista, coincidint quan aquesta marca la corba pronunciada a l’esquerra, i seguim pel camí no ben fresat, cap a l’estació IX, que és la que té forma d’ermita amb sostre a dos vents. A partir d’aquesta estació, aviat trobarem el caminet de les Creus, que s’endinsa cap al bosc, fins que arribem al petit mirador. A partir d’aquest punt, només ens cal davallar una miqueta, mirant en direcció a l’Alberg de l’Àliga, que ens queda per damunt i ja trobem el pal indicador del camí a Pedrisses, que és ben planer i bucòlic. Al vessant de muntanya del davant nostre: Fontalba i la pujada al Puigmal.
Un cop ja som al Camí de Pedrisses (que més endavant serà el dels Enginyers), només ens cal anar seguint les marques blanques i vermelles del GR11. Els prats alpins i les àmplies vistes ens alegren l’esperit. Primer, el camí planer va en direcció global Sud i, quan gira en direcció Est, ja entrem a la coma de Font Negra. Travessem el torrent de Font Negra, avui amb aigua, per un pontet de pedra i el camí recupera la seva direcció Sud. En el tram de camí comprès entre l’inici del camí de Pedrisses i el torrent de Font Negre tenim ocasió de veure exemplars de floretes d’un color blau viu, com la genciana, la campànula de Scheuchzer o l’ àster alpí. També hem vist isards i marmotes. Al arribar a Pedrisses ens trobem amb un bucòlic remat de cavalls pasturant mentre podem contemplar l’ampli panorama que des d’aquí se’ns ofereix: el Balandrau, el Taga, la vall de Ribes, Campdevànol, Fontalva, Puigmal…… Fins i tot Montserrat i Sant Llorenç, en dies clars.
 Des del punt on hi ha la placa del GR veiem clarament la carena del Serrat de les Pedrisses que puja en direcció nord-est. La seguim i poc a poc anem guanyant vista sobre el refugi de les Pedrisses tot observant que, tot i que des de baix sembla en bon estat, part del sostre està ensorrat. Un volto amenitza la pausada pujada i una creu a prop del proper destí ens fa de guia. Finalment arribem a unes roques, que rodegem, deixant-les a la esquerra per tal d’anar a caçar el camí de Núria darrera d’elles. Ara ja estem caminant pel conegut camí de Núria al Torreneules i ja ha acabat la pujada forta i en poca estona arribem al cim de la Coma de Llispet, on hi ha una imatge de ferro forjat al cim de un pal metàl·lic, coronant un promontori, que no endevino saber a qui representa. Ara ja hem de començar a abrigar-nos força, doncs el vent ens toca de ple i, tal com va anunciar la meteo, comença a bufar fort.
Busquem un petit recés i aprofitem per esmorzar i recuperar forces. Acabat l’àpat tornem a agafar el camí i passant molt aviat per un collet arribem al Coll de Torreneules. Aquí si que hem de treure tota la roba de la motxilla i abrigar-nos de veritat (folres, jaquetes, guants, gorros …), doncs el vent es impressionant fins el punt de tenir-nos que ajupir quan comença una ràfega abans que ens tiri per terra. Al caminar ens hem de falcar amb els pals per tenir una mica d’estabilitat. Ara ja tenim el cim del Torreneules a la nostra dreta, uns 150 metres per sobre nostra.
El Torreneules de 2713 metres d’alçària sobre el nivell del mar, és una muntanya d’aspecte arrogant i de presència altiva, que sovint viu emboirada. Aquesta singular muntanya es consagra a Sant Eudald, patró de Ripoll i dels claveters, que segons els ripollesos morí a mans dels vàndals, segons altres tradicions, mort a mans dels sarraïns.
 Aixecat com la torre d’un castell, bastit damunt la fortalesa de les Roques de Totlomón, el Torreneules esdevé un sentinella impertèrrit i mil·lenari davant del seu germà d’aigües: el Balandrau. Ambdós custodien el pas del Fresser, que acabat de néixer mes amunt, entre el Pic de Fressers i el Bastiments, a les Arpelles de Fressers, davalla, travessant els Aigols Podrits, com un saltimbanqui, pels engorjats laberíntics, esmunyint-se entre blocs ovoides gegantins de granit, polits per l’aigua, fent piruetes acrobàtiques, camí de la Vall de Queralbs, Ribes de Fresser i el Ter on finalment morirà, tributant-li les seves cristal·lines, fredes i atrotinades aigües.
Fem la pujada que es tota per tartera de pedres grosses i sense camí ben senyalat i arribem al cim. Aquí trobem l’Oratori de Sant Eudald (una imatge del sant feta de forja). Ara sembla que el vent ens dona un petit respir per poder gaudir de les vistes i fer les fotos amb la estelada, que això es una de les fites importants d’avui. Amb el fred que fa no hi estem gaire i ja tornem a baixar al coll per anar al cim de la Coma del Racó ( també dit Torreneules gran).
 Sense parar comencem a pujar al Cim de la Coma del Clot on fem una petita parada, sense poder entretenir-nos gaire, doncs el vent continua bufant de fort. Tot seguit baixem cap al Collet de Fontnegra i pujar al puig del mateix nom. En aquest cim hi ha la unió de dues carenes. La que seguíem nosaltres i uneix el Torreneules amb el cim de la Fossa del Gegant, i una altra carena que baixa fins al refugi de Núria passant pel Pic de la Pala i el Pic de l’Àliga. La idea inicial era seguir fins a la Fossa del Gegant i baixar pel Coll de Noucreus però com que el dia no pinta massa bé, decidim baixar pel Pic de l’Àliga. D’aquí baixem pel Serrat de la Coma del Clot fins arribar al Pic de la Pala, des de on es te una magnifica vista de la vall i el Santuari. Ara el camí esta molt fresat al mig dels prats i ens arribem fins el Pic de l’Àliga des de on i baixant fent giragonses, algunes que estalviem passant pel dret, fins arribar al alberg del pic de l’àliga i d’aquí pel camí del viacrucis fins a Nuria.
Aquí ja el vent es molt mes fluix i mentre esperem el cremallera per baixar a Queralbs gaudim del paisatge i de una infusió per fer passar la fred que hem passat als cims.
josep fortià tor
Fitxa técnica.
Sortida: Núria (1980m) 8:30h – Pedrises (cami dels enginyers) (2095m) 1:00h – (esmorzar30 min) – Collada de Torreneules (2561m) 4:10h – Torreneules (2713m) 4:00h – Cim de la Coma del Clot (2739m) 4:34h – Pic de Fontnegre (2728m) 5:00h – Pic de la Pala (2480m) – Pic de l’Aliga (2422m) – (dinar) – Alberg – Nuria 7:18h..- Distancia recorreguda 13,5 km. – Ascensió acumulada 1207m –
Pla de la Molina – Coll de la Coma de l’Orri – Gra de Fajol – Xalet Ull de Ter – Camí Vell – Pla de la Molina. 23 agost 2015.(Cristina, Pep, Montse, Josep i jo).
Sortida per entrenar una mica després de la parada d’aquest dos últims mesos, per poder fer amb tranquil·litat la ruta del dia de les estelades. Ens trobem amb en Josep i la Montse (terrassencs) al Pla de la Molina ja que ells tenen una bona furgoneta California i han dormit aquí. 
Deixem el cotxe al petit aparcament que hi ha i comencem a caminar per la vora del riu fins a creuar el riu Ter per una passera de troncs. Com que hem tingut un agost plujós tots els rius i torrents porten un bon cabdal d’aigua, els prats són ben molls i l’herba molt verda. Passem el pla de l’Avetosa i anem pujant al costat del torrent de la Coma de l’Orri. Aquest camí no esta senyalat amb pintura, però si que en tot ell trobem una gran quantitat de fites, posades per alguns excursionistes, que fa impossible perdre’s ja que no en deixes una i ja veus la següent. El camí comença per la ribera esquerra de la riera de la Coma de l’Orri i al cap de poc ens porta a travessar-la sense cap problema. A mesura que ens
enfilem per la vall, les espesses pinedes de pi negre donen pas a un bosc més esclarissat on els arbres van perden alçada, fins desaparèixer enmig de prats alpins.
Seguim pujant, contemplant els diferent salts d’aigua del torrent, tot passant per les Jaces dels Marrans, del Cremat i del Mig, on la coma està més encaixonada entre les roques dels dos Gra de Fajol i els cims de les Borregues i Pastuira. Aquí fem una parada per esmorzar després de deixar enrere un ramat de vaques amb els seus vedells. Anem pujant fins a trobar font de les Serps de on encara brolla una mica d’aigua.
Passada la font ja som a la jaça de Dalt, on la coma s’obre mostrant l’ampli circ que conforma. Avui, i no se la causa, no trobem cap ramat de isards, que solen freqüentar aquests indrets possiblement per la poca gent que els pot molestar. L’únic es un grup de eugues que semblen posades expressament per donar una mica de vida als prats.
Arribem a dalt del coll, on com es costum ja bufa un vent bastant fort i emprenyador i podem veure una mica de boira que envaeix la serralada del Bastiments, Infern… Es una boira molt canviant degut a la força del vent. Ara girem cap a la dreta i per la carena ens enfilem fins al cim del Gra de Fajol. Com el vent cada cop es mes fort parem poca estona i una vegada hem gaudit de les vistes i fetes les fotos, agafem el camí de baixada , ara cap el coll de la Marrana.
Arribem al Coll de la Marrana i seguint endavant i passant per la dreta del refugi seguint per una pista d’esquí arribem al Pla dels Carlins on fem una parada per dinar. Un cop tips tornem a arrancar i anem baixant fins l’aparcament i telecadira, de la zona baixa de l’estació de Vallter i des d’aquest punt, agafem el camí que hi ha per sota la carretera i que segueix el curs del Ter per la seva riba esquerra, i que era el camí vell per pujar al xalet de Ull de Ter abans de la construcció de les pistes i de la carretera. Passant per la Jaça de les Eugues, la Creu d’en Martí, la Font del Saüc i el Pla de l’Estret arribem al punt de sortida.
Apa: salut, muntanya i independencia.
josep fortià
Fitxa técnica
Pla de la Molina (1667m) 8:05h – (esmorzar 31min) – Coll de la Coma de l’Orri (2495m) 3.17h – Gra de Fajol (2707m) 4:00h – Coll de la Marrana (2528m) 4:30h – (dinar35min) – Cami Vell (2022m) 6:18h – Pla de la Molina 7:11h.
Recorregut total 13,835km. – Ascensió acumulada 1179m. – Temps total 7:11 h.
Castell de Montgrí – l’Estartit – La Gola del Ter -Torroella. 12-04-2015
El topònim de Torroella de Montgrí es degué originar en una fortalesa alt medieval a l’entorn de la qual cresqué la població. De fet, es tracta d’un diminutiu de “torre” o de “petita fortalesa”. Per la seva banda, “Montgrí” deriva de la tonalitat que la roca calcària dóna a aquestes muntanyes. Com a “Torroella de Montgrí” (de Montegrino) apareix esmentada al segle XIII, per bé que les primeres referències de la població siguin anteriors. El massís del Montgrí s’eleva entre la mar, damunt la qual cau bruscament formant grans penya-segats, i la plana, al límit entre les dues comarques empordaneses. La imaginació local diu que el Montgrí sembla un bisbe dormint i que el castell és l’anell a la ma del bisbe. Els de més imaginació diuen que sembla una dona embarassada.
Sortim de bon matí des de Torroella i comencem la pujada cap al Castell del Montgrí pel costat on hi ha les Capelles i en direcció a la Creu de Santa Caterina. Les capelles és probable que siguin els vestigis de la devoció popular relacionada amb Santa Caterina. Més recentment, van servir de refugi als pastors que portaven els seus ramats a la muntanya. N’hi ha tres –dues a la banda dreta del camí i l’altra a l’esquerra- abans d’arribar a la Creu. Son fetes de pedra, amb un sostre de volta. A la pedra del terra d’una d’elles hi ha un forat en forma de peu, que la tradició popular diu que és una petjada de santa Caterina.
La pujada és una mica rocosa i trencada, sense cap dificultat. Passem les tres capelletes i arribem a la Creu. Aquí girem a la dreta i continuem la pujada cap al Castell, però abans de arribar cerquem el camí, que ara esta barrat, que passant per “roques planes” ens porta al Cau del Duc. El Cau del Duc és una cova càrstica, al vessant sud de la muntanya, que és visible des de la vila de Torroella de Montgrí. El sostre té uns quants metres d’alçada i el terra fa un lleuger pendent cap enfora. Es tracta d’una balma que fou ocupada per homínids durant el Paleolític. Després de la visita, una mica de grimpada i ja arribem al Castell.
El 1204 el rei Jaume II va comunicar a Bernat de Llabià que s’encarregués de l’administració i la direcció de les obres de construcció del castell. S’havia de pagar amb els diners de les rendes reials i d’un impost sobre cada parella de bous que tinguessin els habitants d’Albons i d’Ullà. Al final, va ser el conjunt de la població qui va acabar pagant les obres. Un gran nombre de persones, picapedrers, paletes, fusters, ferrers, etc… van estar treballant en el castell entre els anys 1294 i el 1301. Aquest any es va acabar el conflicte entre la Corona catalano-aragonesa i comptat d’Empúries, així doncs el castell no tindria cap funció i es va paralitzar la seva construcció. El 1472 es va nomenar l’últim procurador encarregat de la custodia del castell. Des d’aquell moment, només ha servit de refugi per pastors que hi anaven a fer nit o per resguardar-se del mal temps. A poc a poc, el castell es va anar degradant fins que finalment l’any 1988 es van fer les obres de consolidació i restauració.
Fem un tomb i ens enfilem dalt del Castell on podem gaudir d’unes vistes esplèndides i aprofitem per esmorzar. Fetes les fotos de rigor baixem i agafem el corriol que surt pel costat del Castell i comença a davallar en direcció al Coll d’En Garrigars. Arribats a un punt la baixada es posa molt vertical i cal extremar les precaucions. Si les pedres estan completament seques no tindrem problema en anar baixant però si ha plogut o estan humides la cosa es pot complicar força, així que molt de compte. Un cop al coll, tornem a pujar ara per enfilar-nos fins al cim del Montplà. Des de dalt hi ha unes vistes espectaculars. Després de fer una petita parada continuem el camí, ara ja ben planer, fins que arribem a una torre de guaita molt malmesa i trencada. A partir d’aquí tenim un altre cop una bona baixada que no és tan complicada com la del Montgrí però cal anar amb compte. Seguim per un corriol a mà dreta i tot seguit el terreny es torna molt relliscós amb força grava fins que arribem al Coll de les Sorres, paratge on hi ha una font i està habilitat per fer-hi pícnics.
Entre el Montplà i la Torre Moratxa hi ha un conjunt de dunes continentals provinents del golf de Roses. La formació de les dunes resultà de les sorres que anaven dipositant els rius Fluvià, Muga i Ter al golf de Roses i del seu desplaçament i apilonament per la tramuntana. La presencia de un braç del riu Ter que desembocava a l’Escala barrava el pas de les sorres. Quan al 1302 es canalitzà tota l’aigua del Ter al sud del Montgrí, la formació i l’avançament de les dunes s’accelerà inexorablement en direcció a la plana de Torroella.
El 1875 l’enginyer Primitiu Artigues plantejà la necessitat urgent de fixar les dunes pels problemes socioeconòmics que creaven. No es fins 1894 que s’elabora el projecte definitiu de fixació de les dunes i els treballs comencen al març de 1896. La duna avançava a raó de 4 o 5m l’any i ja interceptava el camí de Torroella a l’Estartit. Durant els treballs de fixació, es construeix la casa forestal de les Dunes, el lloc on habitava el guarda. Prop d’aquesta casa hi havia un viver de les plantes que s’utilitzaven per la fixació de les dunes. Abans de fer la plantació definitiva de les especies arbòries, calia que el sol tingues estabilitat, cosa que s’aconseguia amb la plantació d’espècies herbàcies i arbustives, per posteriorment introduir-hi les especies forestals com el pi blanc i el pi pinyer. Actualment ningú diria que sota aquest bosc hi ha grans quantitats de sorra que a principis del segle XX tenien un moviment continu.
Seguim endavant i passem a tocar de la urbanització de La Torrevella i seguim el camí voltant el Pinar Gran per la cara N fins que passant molt a prop de les Pedreres trobem la carretera asfaltada que seguim cap a la dreta passant per la Torre Ponsa. Seguim la carretera que ens porta de dret a l’Estartit. Ens arribem fins el port on fem una parada per dinar. Tornem a agafar la ruta i anem seguint per un corriol que segueix la platja fins que es perd i hem de caminar un bon tros per la sorra (mala feina) fins arribar a la Gola del Ter.
La Gola és el nom que rep la desembocadura del riu Ter. L’antiga desembocadura, anomenada Ter Vell, és avui una llacuna salobre que es troba a tocar l’Estartit i que, juntament amb les basses de la desembocadura del Daró, la Gola, la bassa del Frare Ramon i la maresma de la Pletera, conforma els aiguamolls baix-empordanesos. La franja delimitada per les motes (terraplens fets al voral del riu per evitar les inundacions de les planes) conté una vegetació de ribera que, en alguns trams, es veu ben esponerosa amb freixes, salzes, robínies, pollancres i algun om. Al seu tram final la salabror del mar s’hi fa notar i la vegetació està dominada per les canyes, els canyissos i els tamarius que suporten bé la influencia de les brises marines. En determinades èpoques de l’any entre la vegetació es refugien un gran nombre d’aus; podrem observar un gran nombre de esplugabous que dormen sobre les canyes i cobreixen les motes de blanc al vespres; podrem sentir la piuladissa llunyana dels picots verds o el cant escandalós dels rossinyols bords entre canyes i senissos. Ara seguim per una pista que va per la mota de la riba esquerra del riu, fins arribar a Torroella on donem per acabada la caminada.
Josep fortià
Fitxa tècnica. Guies: Joan i Pere
Torroella (31m) 9:05h – Cau del Duc (239m) 0.55h – Castell de Montgrí (317m) 1:17h – (esmorzar 45 min) – Montplà (311m)2:30h – Les Dunes – Estartit 4:45h– (dinar 45min)– Gola del Ter 6:45h– Torroella 7:50h– Temps aproximat caminat 6:00h.- Distancia recorreguda 22,3 km. – Ascensió acumulada 455m.
La Freixeneda és un indret màgic situat entre Collfred i el Salt del Sallent, paratge de difícil accés que amaga sorpreses per l’excursionista, com els prats, les immenses freixes, les vistes de tota la comarca des de la casa/masia de la freixeneda, la barraca carbonera de l’anglès, les esquerdes, els cavalls, faigs enormes i alguna sorpresa extra que caldrà endevinar. La sortida d’avui estava prevista per altres indrets, però per les inclemències del temps i la grip que afecta al guia i ja que teníem els trastos preparats, hem decidit fer-la més propera i de menys durada. Per, si més no, treure’ns el mono de sortir a gaudir de la natura. Hem acordat anar a La Freixeneda i a les Escletxes de l’Euga.
Anem a Sant Privat de’n Bas i deixem el cotxe al Pla d’en Xurri passat el trencant del restaurant Can Turó, just abans d’una cadena que barra el pas als vehicles. Fa una mica de fred però la neu que veiem als cims ens augura una caminada amb unes vistes fantàstiques. Un cop ben abrigats comencem la ruta tot seguint la pista. Deixem enrere el camí que, a l’esquerra, ens portaria fins al Salt del Sallent.
|
|
|
