Després de uns mesos sense poder compartir les sortides que heu fet, avui faig el primer intent per conèixer el meu estat de forma i puc afegir.me ja, a les vostres caminades. Per intentar seguir amb el meu costum us posaré una llegenda sobre la formació dels Pirineus, ja que no en trobo cap dels llocs per on avui passarem.
Una llegenda dels Pirineus
Conten que, al principi dels temps, Déu va fer el món llis i pla com el palmell de la mà. Aviat, però, el va trobar massa monòton i va voler donar-hi una mica de varietat posant-hi muntanyes. Va omplir un sac de rocs, se’l carregà al coll i va anar a fer un volt per l’esplanada d’aquell món nou de trinca. De tant en tant, quan es cansava de camí pla, treia una pedra del sac i la llençava al seu davant. Tot just tocar a terra, la pedra creixia i creixia fins convertir-se en una muntanya. Vet aquí que quan Déu passava per l’indret on avui hi ha els Pirineus, se li va rebentar el sac sense adonar-se’n, de manera que va deixar al seu darrere una llarga escampadissa de pedres. Aquest és l’origen dels Pirineus.
Be, anem per feina. Comencem la ruta a l’aparcament de la estació d’esquí de Vallter 2000. Com el mal temps, sobre tot en caps de setmana, ens ha perseguit fins ara, la gent te ganes i necessitat de sortir i gaudir dels magnífics paratges que ens ofereix aquesta primavera, colmada de verd per tot arreu. Per això trobem molt de personal i garbuix a Vallter.
Un cop equipats i amb la fredor de l’aire que hi fa, el que fem és enfilar cap a la Portella de Mentet i per això agafem el camí que surt de darrera del restaurant i que segueix el curs del torrent. Als pocs minuts, el camí travessa el torrent i un rètol indica que a la nostra dreta el camí segueix cap el Roc Colom, el Costabona.…, però nosaltres distrets amb la xerrameca, es el que agafem sense seguir les indicacions pintades a una gran pedra que ens indiquen que hem de seguir pujant per tal d’arribar a la Portella de Mentet, tot passant per la font d’en Xavier. Anem pujant fins arribar a la Portella de Morens i d’aquí cap a la nostre esquerra i sense dificultat arribem a la Portella de Mentet. Un coll amb la fita fronterera 511 on tenim una bona vista del Gra de Fajol, el Coll de la Marrana i Bastiments….
Seguim cap a l’oest i comencem a pujar fent llargues ziga-zagues. Poc a poc anem guanyant alçada i la vista sobre la vall d’Ull de Ter es va eixamplant al sud, mentre que cap al NE l’imponent massís del Canigó va guanyant protagonisme. La pujada no té cap dificultat i arribem al Pic de la Dona. A prop del cim hi ha una gran fita, però el cim està indicat molt a prop per un “paravents” de pedres. La vista és molt maca: veiem al nord la serra de Bacivers i al sud la vall d’Ull de Ter. Fem la foto de grup i tot seguit agafem el camí per dirigir-nos cap el Coll de la Geganta. Deixem a la nostra dreta (direcció nord) el camí per anar per la Serra Gallinera.
A partir d’aquí el camí davalla lleugerament en direcció nord-oest dirigint-se a l’encara invisible Estany de Bacivers o de Morens. L’estany no el veiem fins superar un petit promontori ja situats als peus de Bastiments i el Pic de Bacivers. Estem al Circ de Bacivers. Aquí anem pel camí fressat que marxa tot planejant en direcció nord-oest a trobar l’Estany de Bacivers. Arribem al petit estany i crida l’atenció la seva forma rodona tan perfecta. Una part encara esta amb gle per sobre i encara hi arriben congestes que baixen de la cara nord de Bastiments. Aquí només hi ha pedres i rocs i es un terreny molt inhòspit.. Ens apropem fins a la riba de l’estany i en Torb (el meu llaurador) en un vist i no vist ja es a l’aigua. Després ens dirigim cap a una Barraca de pastor situada a uns 300 metres al nord de l’estany, es tracta d’un refugi petit però que sembla força sòlid.
Aquest petit aixopluc, útil per a un parell de persones com a molt i estirades (millor una), força precari, no és més que un amuntegament de pedres fet expressament per a protegir-se del vent i de les tempestes en un indret força apartat de millors refugis. De fet, al punt on és situat de pedres no en falten ja que és emplaçat pràcticament a sota d’una tartera. El que està clar és que qui l’ha fet, tenia bons coneixements constructius en pedra i cabanes de pastors. Cal donar les gracies a qui va fer aquest bivac, que de ben segur ha servit per a què algun excursionista sorprès per la tempesta o el vent, pogués aixoplugar-se de la intempèrie.
Pel costat de la cabana hi passa el camí que ens permetrà pujar al Cim de Bacivers. La pujada és forta però es fa sense dificultats. Al principi el camí està marcat però a mesura que anem pujant les maques es van perdent. Amb tot però no hi pèrdua possible perquè tenim el pic al davant nostre i podem enfilar-lo per allà on vulguem.
Poc a poc anem guanyant vista sobre el circ de Bacivers i finalment arribem al cap d’amunt. Ja només cal girar a l’esquerra i pujar per uns grans blocs de granit per assolir el cim del Pic de Prat de Bacivers. Al cim trobem un petit “paravents” fet amb rocs i un pessebre de metall. La vista sobre el Canigó és complerta.
Seguim per la carena que uneix el Pic de Bacivers amb Bastiments. Passem pel Coll de Bacivers on trobem un camí que puja del estany de Bacivers i baixa cap l’estany de Coma Mitjana. Es tracta d’una carena fàcil de seguir i només al tram final caldrà utilitzar les mans en algun moment per tal de pujar fins a Bastiments (2.881m.). El punt on anem a sortir és on es troba plantat un gran piolet que ens indica el cim de Bastiments. És el pic més oriental dels Pirineus que assoleix els 2800 metres; més enllà ja no hi ha cap cim que superi aquesta cota. El fet que sigui una ascensió clàssica va ser motiu perquè el 1994 el Grup Excursionista i Esportiu Gironí hi celebrés el seu 75è aniversari col·locant-hi una creu (tot i que no és al cim pròpiament dit, sinó desplaçada una mica més a l’est i a la cota 2785). .
Seguint més cap a l’est passem el punt geodèsic i un mica més enllà la Creu de Bastiments, on ens parem a fer un mossec i seguir baixant per l’Esquena d’Ase fins el Coll de la Geganta. Sortim de la carena i baixem deixant el camí de la dreta que baixa per la font de la Perdiu, que es molt dret i en força males condicions, i anem per el Pla de la Regalíssia fins el final del remuntador de Xemeneies i pel Pla de la Coma Ombriaga fins arribar a l aparcament on tenim el cotxe. Tot ha anat correctament i sembla que podrem continuar amb les nostres caminades i jo donant-vos la tabarra amb els meus escrits. Salut.
josep fortià tor
Fitxa tècnica.
Vallter (2160m) 8:49h– Portella de Mentet (2411m) 0:46h– Pic de la Dona (2072m) 1:33h- (esmorzar 23 min) –Puig d’Ombriaga – Xemeneies de Bacivers –Coll de la Geganta (2606m) – Estany de Bacivers (2612m)2:54h – Pic de Prat de Bacivers(2838m)3:43h – Coll de Bacivers – Bastiments (2881m) 4:33h.– Esquena d’Ase – (dinar 35 min) – Coll de la Geganta 5:31h – Pla de la Regalíssia – Pla de Coma Ombriaga – Vallter 6:45h.
Pic de la Dona, Prat de Bacivers, Bastiments. 14-10-2017
Comencem la ruta a l’aparcament de la estació d’esquí de Vallter 2000. Com aquesta setmana molta gent fa pont, ja a aquesta hora , corre bastant personal per aquí.
El que fem és enfilar cap a la Portella de Mentet i per això agafem el camí que surt de darrera del restaurant i que segueix el curs del torrent. Als pocs minuts, el camí travessa el torrent i un rètol ens indica que a la nostra dreta el camí segueix cap el Roc Colom, el Costabona.… però nosaltres seguim les indicacions pintades a una gran pedra que ens indiquen que hem de seguir pujant per tal d’arribar a la Portella de Mentet, tot passant per la font d’en Xavier (que amb tanta sequera quasi no raja). Anem pujant tot seguint el torrent i en una mitja hora i sense dificultat arribem a la Portella de Mentet. Un coll amb la fita fronterera 511 on tenim una bona vista del Gra de Fajol, el Coll de la Marrana i Bastiments….
Girem cap a l’oest (cap a la nostra esquerra) i comencem a ascendir fent llargues ziga-zagues. Poc a poc anem guanyant alçada i la vista sobre la vall d’Ull de Ter es va eixamplant al sud, mentre que cap al NE l’imponent massís del Canigó va guanyant protagonisme. La pujada no té cap dificultat i arribem al Pic de la Dona. A prop del cim hi ha una gran fita, però el cim està indicat molt a prop per un “paravents” de pedres. La vista és molt maca: veiem al nord la serra de Bacivers i al sud la vall d’Ull de Ter. Fem la foto de grup i tot seguit agafem el camí per dirigir-nos cap el Coll de la Geganta. Deixem a la nostra dreta (direcció nord) el camí per anar per la Serra Gallinera.
A partir d’aquí el camí davalla lleugerament en direcció nord-oest dirigint-se a l’encara invisible Estany de Bacivers o de Morens. L’estany no el veiem fins superar un petit promontori ja situats als peus de Bastiments i el Pic de Bacivers. Estem al Circ de Bacivers. Aquí anem pel camí fressat que marxa tot planejant en direcció nord-oest a trobar l’Estany de Bacivers. Arribem al petit estany i crida l’atenció la seva forma rodona tan perfecta. Aquí només hi ha pedres i rocs i es un terreny molt inhòspit.. Ens apropem fins a la riba de l’estany i després ens dirigim cap a una Barraca de pastor situada a uns 300 metres al nord de l’estany, es tracta d’un refugi petit però que sembla força sòlid.
Aquest petit aixopluc, útil per a un parell de persones com a molt i estirades (millor una), força precari, no és més que un amuntegament de pedres fet expressament per a protegir-se del vent i de les tempestes en un indret força apartat de millors refugis. De fet, al punt on és situat de pedres no en falten ja que és emplaçat pràcticament a sota d’una tartera. El que està clar és que qui l’ha fet, tenia bons coneixements constructius en pedra i cabanes de pastors. Cal donar les gracies a qui va fer aquest bivac, que de ben segur ha servit per a què algun excursionista sorprès per la tempesta o el vent, pogués aixoplugar-se de la intempèrie.
Pel costat de la cabana hi passa el camí que ens permetrà pujar al Cim de Bacivers. La pujada és forta però poc a poc anem guanyant vista sobre el circ de Bacivers i finalment arribem al cap d’amunt. Ja només cal girar a l’esquerra i pujar per uns grans blocs de granit per assolir el cim del Pic de Prat de Bacivers. Al cim trobem un petit “paravents” fet amb rocs i un pessebre de metall. La vista sobre el Canigó és complerta. Seguim per la carena que uneix el Pic de Bacivers amb Bastiments. Passem pel Coll de Bacivers on trobem un camí que puja del estany de Bacivers i baixa cap l’estany de Coma Mitjana. Es tracta d’una carena fàcil de seguir i només al tram final caldrà utilitzar les mans en algun moment per tal de pujar fins a Bastiments (2.881m.). El punt on anem a sortir és on es troba plantat un gran piolet que ens indica el cim de Bastiments. És el pic més oriental dels Pirineus que assoleix els 2800 metres; més enllà ja no hi ha cap cim que superi aquesta cota. El fet que sigui una ascensió clàssica va ser motiu perquè el 1994 el Grup Excursionista i Esportiu Gironí hi celebrés el seu 75è aniversari col·locant-hi una creu (tot i que no és al cim pròpiament dit, sinó desplaçada una mica més a l’est i a la cota 2785). .
Seguint més cap a l’est passem el punt geodèsic i un mica més enllà la Creu de Bastiments, on ens parem a fer un mossec i seguir baixant per l’Esquena d’Ase fins el Coll de la Geganta. Deixem la carena i baixem, però ara agafem el camí de la dreta que baixa per la font de la Perdiu. Es un camí molt dret i en força males condicions. Trobem un rètol pintat en una roca que diu “font”. La localitzem molt a prop i encara brolla una mica d’aigua. Acabem la baixada a les Conques d’en Serradell fins el costat de la bassa que serveix per alimentar els canons de neu artificial. Ara ja domes queda acabar de baixar pel prat fins on tenim el cotxe.
En algun punt de la ruta sento el comentari de unes persones que es pregunten de on ve el nom de Coll de la Marrana. Aquesta vegada he tingut sort en la recerca i he trobat, en un escrit de un altre caminant, aquesta llegenda que us traspasso. Espero us agradi.
– En el nostre Pirineu, concretament a la regió de Núria, hi ha una amplia collada que separa el Pic de Bastiments del Gra de Fajol. Des de temps immemorials s’anomena el Coll de la Marrana.
– L’origen d’aquest nom és precisament el motiu de la llegenda.
– Conta la veu popular que en Rotllà, el llegendari lloctinent de Carlemany, després d’haver vençut el gegant moro Ferragut i haver reembarcat novament els alarbs al port d’Argelers, s’enfrontà amb un nou exèrcit sarraí que per terra es disposava a saltar el Pirineu.
– L’escenari d’aquestes lluites fou precisament aquest famós coll.
– Brandant la seva pesada i terrible maça de guerra, en Rotllà es llança amb els seus homes contra l’horda musulmana.
– En finalitzà el dia la desfeta de sarraïns era esgarrifosa.
– En el camp només quedà viva una formidable marrana, molt estimada i ben atesa pels sarraïns.
-Rotllà: Demà la sacrificarem i ens la menjarem per a celebrar la victòria d’avui.
– Quan l’endemà les primeres llums del dia anaven arraconant la fosca dels cims pirinencs…
-Guerrer: Rotllà! No sé com ha estat, però el coll torna a estar ple d’alarbs!
– Efectivament.
– L’incansable Rotllà tornà a enfrontar-se amb l’exèrcit sarraí …
– Novament obtingueren la Victoria,
– Rotllà: Dues batalles guanyades, llàstima que no hi hagi dues marranes per a celebrar-ho com cal…
– Però l’endemà…
– Guerrer: Rotllà! Rotllà! el coll torna a estar ple de moros.
– I durant sis dies, consecutius es repetiren els mateixos fets …
– La nit del sisè dia, Rotllà decidí esbrinar d’on sortien tants alarbs i s’adreçà a la collada. El que veié el deixà glaçat…
– Rotllà: Per tots els vents del nord! Què és això…?
– Allò que va descobrir l’astorat Rotllà fou la prodigiosa transformació de la marrana en una bruixa geperuda que visitava un a un tots els moros morts, els untava amb una potinga estranya i després recitava un encanteri misteriós que feia aixecar els morts, forts i novament disposats per al combat.
– En adonar-se del fet, Rotllà va esperar que despuntés el dia i en començar el combat resseguí el camp cercant la marrana. Així que aquesta fou localitzada, li clavà una formidable bescollada que la matà.
– Tot seguit arremeté contra els alarbs, aquesta vegada fou fàcil poder-los vèncer, ja que en veure morta la marrana perderen l’ànim de defensar-se i prorromperen en un gran plor que segons els uns fou l’origen del riu Fresser, i segons uns altres aquest riu prengué el seu nom de la gran FRESSA que aixecaran els alarbs abans de morir.
– Malgrat haver vençut els alarbs, Rotllà es lamentava de la seva mala sort
– Rotllà: Vatua món!. Mireu que estic de pega. Tants dies batallant i no poder celebrar la victòria amb un bon àpat! Perquè de la marrana embruixada qualsevol se’n menja un tros!
– En no poder menjar-se la marrana, en Rotllà li llançà una maledicció…
– Rotllà: Maleïda sigues! … així et converteixis en una penya i totes les tempestes del Pirineu llencin els seus llamps damunt teu!
– Diu la llegenda que així fou, efectivament. La marrana esdevingué una gran penya que hom podia veure fins no fa gaire, però… la cobdícia feu arribar al COLL DE LA MARRANA uns homes que pensant trobar en la penya un gran tresor, no pararen fins a esmicolar-la. Avui ja només en queda el record.
Salut
josep fortià tor
Fitxa tècnica.
Vallter (2160m) 9:21h– Portella de Mentet (2411m) 0:34h– Pic de la Dona (2072m) 1:40h- (esmorzar 23 min) – Pla d’Ombriaga –Puig d’Ombriaga – Xemeneies de Bacivers –Coll de la Geganta (2606m) – Estany de Bacivers (2612m)– Pic de Prat de Bacivers(2838m)3:10h – Coll de Bacivers – Bastiments (2881m) 4:15h.– Esquena d’Ase – (dinar 35 min) – Coll de la Geganta 5:31h – Font de la Perdiu – Bassa (riera de Morens) – Conques d’en Serradell – Vallter 6:26h.
Balmes de les Baconeres-Sant Miquel de Sorerols-Roques de la Bora Fosca-el Noguer-Balmes i Roques de la Corbera. 7 maig 2017
Pla de Can Codina – Les Baconeres – Sant Miquel de Sorerols – Roques de la Bora Fosca -Cingles de Santa Cília –Balmes de Corbera – Castell i Bauma de la Fossa.
L’inici d’ aquesta ruta és al Pla de Can Codina, al Km 4,5, a la cruïlla de la carretera de l’Esquirol a Tavertet i la que va a Cantonigrós. Aquí deixem el cotxe. Caminem en direcció al mas Trasserra i, després de passar; a mà dreta, el trencant de Sant Bartomeu, ens apropem al mas i continuem per una còmoda pista. Canviem aquesta pista per un corriol, a la nostra dreta, que transita pel serrat de can Tafura, a estones evident, i a estones no tant. Fins i tot en els últims trams abans d’arribar al mas Tafura ens hem embardissat un xic. De cop s’acaben els arbres i sortim a una zona amb terra pedregós, on girem a la dreta i en pocs metres topem amb una tanca, que obrim passant a veure el que queda del dolmen de Can Tafura.
La tomba està molt malmesa, només resten algunes lloses caigudes prop del que un dia va ser un túmul d’uns 7 – 8 metres de diàmetre, sobre el qual s’hi van trobar diverses restes humanes. De fet ja estava prou destrossada l’any 1961 quan fou localitzat i excavat per M. Cassany i J. Surroca. L’any 1963 ho feu R. Batista, expedició de la qual tenim els resultats, que determinen que era una cista rectangular amb unes dimensions de 1.60 metres de llargada màxima, 1.60 d’amplada i una alçada difícil de determinar, ja que en aquell temps ja li mancava la llosa de coberta; tot i això, li dóna una alçada màxima conservada d’1.15 metres.
En aquest dolmen, s’hi va extreure fragments de ceràmica a mà i dues ascles de sílex, a banda d’una llarga llista de restes antropològiques i fragments ossis corresponents als dos individus que van ser inhumats en aquest lloc.
Un serrat rocallós, entre els torrents de can Tafura i de les Valls i amb Mierons i Sant Miquel a banda i banda, ens espera per conduir-nos a les balmes de les Baconeres. ( Baconera= cort rural de porcs o bacons). El sobre d’una grandíssima roca amb unes espectaculars regates excavades per la paciència de la natura és el final del serrat. Tornem a la primera llosa i al començament a l’esquerra on una fita ens marca el corriol que amb una molt forta baixada i entrebancs ens porta a la Bauma Baconera 2 . Ara he llegit que a mà dreta, tal com anem, hi ha el baixant més fàcil al torrent. Un cop al torrent, remuntar la seva riba dreta, passar per sota una gran roca, i amb una petita grimpada entre la vegetació arribaríem a la Bauma.
Acabem de baixar fins el torrent pel camí estret que baixa sobtadament fins al torrent de les Valls o de Subiranes i seguir per un feréstec i verge sotabosc i ens trobem amb una llossa que ens deixa un petit pas per sota. Espectacular. Seguim uns metres al costat del torrent i ens enfilem a la nostra esquerra per una corriol que ens deixa a la Bauma Baconera 1. Trobem un escampall d’enormes penyals que formen caus i raconades. La balma principal està sota una enorme volada, tan extraordinària que per sota d’ella transcorre, en temps de pluges, un vertader torrent. Tot plegat es un indret molt feréstec i salvatge amb un caos de roques, penyes i amagatalls disseminats pel mig de la vegetació .
Sortim de les balmes per estrets corriols i, arribats a una ampla pista, girem a mà esquerra per resseguir la serra d’en Coll i passem a prop de les restes del castell de Sorerols, però no el visitem. Aquí trobem una pista que ve del Sobiranes i que agafem cap a la dreta i ens porta a l’església romànica de Sant Miquel de Sorerols, bonic exemplar romànic datat al segle XI, situat dalt d’un turó.
Les primeres notícies d’aquesta església es troben en la llista de parròquies del bisbat de Vic, entre 1025 i 1050, on apareix la parròquia de «Solerols». El 1061-1062 es torna a documentar en l’acte de consagració de Sant Romà de Sau. Tenim constància de la vitalitat de l’església durant els segles XI i XII. Amb la pesta negra, el cens que havia arribat a tenir 25 famílies es reduí a dues. Al segle XIV, degut a la despoblació, passà a ser sufragània de Sant Cristòfol de Tavertet. L’edifici consagrat el 1091 sembla que fou acabat més tard, en construir un campanar d’espadanya i apujar la coberta. En els segles XVII-XVIII, se li afegí una petita sagristia. Es un edifici d’una sola nau capçada a llevant per un absis semicircular. Davant l’església hi ha un tancat que correspon al cementiri. Coronant la façana de ponent hi ha un campanar d’espadanya amb dos arcs i coberta de lloses.
Continuem fins els miradors de les roques de la Bora Fosca amb curioses i arrodonides formes. Després de fer una petita exploració als cims de les arrodonides roques baixem fins la cova de la Bora Fosca. (Bora=cova). A la cova hi ha una reixa amb cadenat. L’estretor de la porta d’entrada no fa suposar la grandària del seu interior. Coneguda des de molt antic està formada per tres galeries independents, de les quals només una d’elles es pot visitar sense l’ajut de mitjans artificials. IMPORTANT: al mas Sobiranes deixen la clau de l’església i també de la cova de la Bora Fosca.
Continuem el camí i agafem un corriol que ens porta a creuar el Torrent de la Feu. En aquest lloc, un cop creuat el migrat torrent tenim una mica de dificultat per saber per on continuar, però ja el trobem al davant de on hem baixat. Te un inici sonat, ascendim uns metres pel mig del bosc a la recerca d’un camí travesser. El seguim cap a la nostra dreta fins a arribar a unes curioses roques que semblen grans bolets de pedra.
Seguint arribem al paratge de Santa Cília i les seves cingleres on podem contemplar en tota la seva magnitud el Pantà de Sau, el Puig de la Força, el Sot de Baià i el Morro de l’Abella. Continuem la pista passant per la casa del Noguer i traspassant la carretera de l’Esquirol a Tavertet, pugem per un corriol fins a sota de les roques de la Corbera (corbera= indret on nien els corbs) on trobem les balmes de la Corbera Vella. Reculem voltant tot el morro i pugem pel mig d’una torrentera i seguint a cap a l’esquerra arribem fins a la punta del morro de les Roques de la Corbera. És bon mirador amb molt bones vistes sobre els plans del Noguer i el Puig de la Força.
Seguidament anem a veure el Castell de la Fossa i la Bauma del mateix nom. Tot el que en queda del castell és un tros de paret que conserva dues curioses espitlleres enfocades cap el punt d’accés. És una sorprenent i impressionant balma penjada a mig cingle, i amb vistes a vol d’ocell de la casa de la Corbera, del Molí de Sobiranes i de la vall. Queden unes restes d’una paret pròpia d’un edifici defensiu que devia ser aixecada per protegir la balma. Més enllà, la balma es perllonga sobre l’abisme però arribar-s’hi resulta força arriscat. En el sostre de la balma es coneix un encaix de biga. També pel terra es veuen petits encaixos, com també n’hi ha un just abans de l’entrada, a terra, com si hagués travat una tanca de fusta. Desconeixem l’origen d’aquesta construcció. No hi ha documentat cap castell amb aquest nom i el de Sorerols es troba a tan sols 1 km en línia recta. El que sí sembla, a la vista de la ubicació i de les espitlleres, que la funció que va tenir va ser defensiva o de refugi , més que de pagesia. Desfem el camí que ens ha portat a la balma i un cop al pla continuem. Tornant a la carena i cap el N es troba Casacoberta, ara tristament abandonada com moltes altres cases. Poc abans d’arribar-hi es troben els pedregosos plans de l’Ayera Vella o Era Vella de Casacoberta, on hi ha també indicis de desaparegudes construccions. En aquest punt, surt un camí en direcció NO. que ens retornarà a la carretera, km 5.1.
Ruta espectacular i de bon fer, però cal un bon guia o portar GPS, tot i que en algun tram també perd el senyal.
josep fortià tor
Fitxa tècnica
Sortida Pla de Can Codina (801m) 8:19h – Can Trasserra – Dolmen – Can Tafura (733m) 1:17h – (esmorzar 15 min) – Les Baconeres (655m) 1:40h – Riera de les Valls, Pas sota la Roca (640m) 2:10h – Sant Miquel de Sorerols (762m) 3.36h – Cova de la Bora Fosca (638m) 4:00h – Taules de Pedra (688m) 4:30h – Cingles de Santa Cília (646m) 5:20h – El Noguer 5:45h – (dinar 30 min) – Balmes de la Corbera (743m) 6:40h – Castell de la Fossa (795m) 7:08h – Final 7:35h.- Recorregut 17km – Ascensió acumulada 600m.
Sant Martí Sacalm – Grau de Sant Martí – El Far – Grau de Casadavall – Les Gleies – El Roure – Castell de Fornils – Sant Martí. 30 abril 2017
El poble de Sant Martí Sacalm o Cantallops centra el pla de Sant Martí (816 m), dominat per la gran cinglera del Far (1 123 m). Comprèn un petit nucli de cases al voltant de l’església de Sant Martí, esmentada ja el 1197. Sembla que primitivament el nom de Cantallops, citat al segle X, era més popular que no pas el de Sacalm (esmentat ja al segle XII), i ambdós han conviscut al llarg del temps i són vius encara. L’església de Sant Martí presideix l’esplèndida vall de Fornils, un altiplà de gran bellesa, dominat pels cingles de Collsacabra, on encara hi ha alguna masia activa o reconvertida en segona residència, i diverses restes de masos abandonats.
Arribem a Sant Martí Sacalm i passem una tanca, que tornem a deixar tancada per tal d’evitar la dispersió del bestiar i en uns moments arribem al Collet de Sant Martí. Davant nostre (en direcció nord) hauríem de veure el cingle del Far i al seu extrem el Santuari de la Mare de Déu del Far, però estem envoltats per la boira, que és la única cosa que veiem. Sortim del cotxe i ens equipem preparant-nos pel vent fort i el plugim que està caient. Hem vingut i faci el que faci el temps farem la ruta prevista. Aquí comencem la nostra sortida amb un itinerari circular fàcil i força conegut.
Ens endinsem al bosc i el camí comença a pujar lleugerament. Pugem pel grau de Sant Martí i hem de desviar-nos del camí i prendre una senda que surt a l’esquerra. Està ben indicat en una roca amb les anotacions de “suau” el grau de Santa Anna i “curt” el de Sant Martí. A partir d’aquest punt la senda passa pel mig del bosc uns 300 metres fins arribar al peu de la cinglera. Tot i que encara no l’hem pujat ja no sembla tant imponent com quan es mira des de baix, però el fort pendent i les fulles humides del terra fan que haguem d’anar amb compte. La pujada és forta però curta. A dalt trobem una placa, clavada a la roca, d’agraïment a la Mare de Déu del Far d’uns excursionistes que van estar perduts en condicions adverses pel Pirineu. Seguim una mica més i sortim a la carretera i anem cap a l’esquerra fins arribar al Santuari de la Mare de Déu del Far (1123m) en uns 10 minuts, on en aquesta ocasió no podem gaudir de la seva espectacular vista.
El Far està a l’extrem llevantí dels cingles de Tavertet i pertany a la parròquia de Sant Martí Sacalm. Documentat el segle XIII tot i que es creu que ja existia força abans. L’església actual data del segle XVII ja que la primitiva va quedar destruïda pels terratrèmols del segle XV. Erigit prop del fil de la cinglera, gaudeix d’una perspectiva excel·lent. Es pot veure cap el nord el massís del Canigó, a NE el Bassegoda i la Mare de Déu del Mont, a l’est l’Estartit, les Medes, el Montgrí, les Gavarres i la Vall d’Aro. També Rocacorba i Girona. Cap el sud la plana de la Selva, la vall del Ter amb el pantà de Susqueda, les Guilleries i el massís del Montseny i en dies clars, no com avui, podem veure fins i tot les agulles de Montserrat. Cap a ponent s’estén la cinglera que s’allargassa fins a Tavertet, amb l’Agullola de Rupit a mig camí.
Fem un recés ja que algú vol fer un cafetó i marxem del Santuari seguint la carretera per la que hem vingut fins a buscar el camí que surt a la primera corba de la carretera. El camí és darrere d’un filat metàl·lic a la nostra esquerra i des d’aquí ja es pot veure un primer senyal blanc a un roure. Passem el filat i anem trobant més senyals blancs que ens portaran al Pla d’Om. Seguint el camí anem descendint suaument i encetem un tram de la ruta molt bonic caminant per una lleixa amb l’estimball a mà esquerra i la resta de la cinglera sobre els nostres caps. Passem per algunes balmes i no podem gaudir de les magnífiques vistes sobre la vall de Fornils i els cingles de Rupit amb la figura omnipresent de l’Agullola. El camí és entre planer i de suau pendent, just al marge del vessant sud de la cinglera. L’espectacle no és apte per gent amb problemes de vertigen ja que el tall vertical de la cinglera que tenim als nostres peus ens dona la impressió d’estar volant per sobre del bosc que tenim 300 metres més avall. Però no cal espantar-se, entre la senda per on passem i el tall vertical hi ha algun arbre i només en un punt d’uns 3 ó 4 metres de llarg passem just al costat del precipici (no hi ha cap mena de perill). Aquest camí finalitza en un prat. Tot just abans de sortir al prat trobem una senda que baixa fortament a la nostra esquerra. Ja estem a l’entrada del grau de Cabrafiga.
Hem arribat al Pla de l’Om que és una extensa zona de prats destinats al pasturatge. Cap al nord, al fons del pla hi ha un nucli rural amb el mas de l’Om de Vallissana al bell mig. Per entremig dels prats, sense camí definit, marxem amb pendent suau fins a trobar el corriol que baixa pel Grau del Goleró. Aquí trobem un pal indicador que ens marca un tram de pista molt desfeta que, després de creuar el torrent de l’Om, ens deixa a la pista que sortint de la C-153 al Coll de Condreu i passant per l’Om de Vallissaga ens portaria a la Torre de Sant Joan i fins a Rupit, naturalment en TT. Per caminar per aquests prats hem quedat xops fins el genoll per l’alçada del farratge amarat de la pluja. Continua la boira i l’ambient molt humit i tot i aixís en un recés del vent ens parem a esmorzar.
Emprenem de nou la marxa i arribem al començament del Grau de Cassadavall, molt ben indicat i amb una porta al començament i també amb uns 25m de barana en aquest primer tram que és el mes exposat. La boira a la part baixa s’ha esvaït i podem veure una mica de sol reflectit al pantà de Susqueda.
Comencem a baixar, amb compte de no patinar, i de les llaçades suportades per contraforts i protegides de l’erosió per empedrat, passem a una camí per entre el bosc d’alzines.. Estem al Bosc de les Gleies. Després de passar per un petit pla ens endinsem per un corriol molt estret que ens deixa a Les Gleies. És una Masia documentada des de 1197 tot i que la construcció actual és molt posterior (la darrera reforma important s’efectuà el 1875, data gravada a la llinda de la porta principal). Està situada molt a prop de l’església de Sant Pere de Fornils (el nom de les Gleies és una derivació del mot església). Està formada per dos cossos amb les obertures emmarcades en pedra. A una llinda hi ha un escut amb anagrama. Es troba en estat de progressiu enrunament. Sortim per un corriol bastant embardissats al davant de la casa i anem a parar a la pista que ve del Collet de Sant Martí, Aquí seguim cap a l’esquerra, travessem la riera de l’Om i ja en poc temps arribem a l’encreuament del Camí que va al Roure, a l’esquerra i el que va al Castell de Fornils a la dreta. Primer anem al Roure.
La casa del Roure es troba just un metres per sobre de la Riera de l’Om , quan aquesta ha deixat el Collsacabra pel Salt del Goleró. És una masia de mida mitjana i per el que en queda, sembla que de les més importants de la vall. L’edifici actual és del segle XVII encara que ja és esmentada el 1197. La vegetació fa difícil apropar-s’hi i amb prou feines s’hi pot entrar. Es pot veure que el forn de pa que tenia adossat al costat ja s’ha ensorrat. Així mateix per sobre de la casa més antiga n’hi ha una altre de construcció posterior. Com a curiositat es pot veure encara una comuna, tota de fusta, a l’interior del primer pis de un dels edificis.
Tornem per on hem vingut fins arribar a la fita que ens ha guiat i en arribar a la pista just al davant hi ha una fita que ens indica el corriol per arribar al Castell de Fornils. Des d’aquest punt a penes destaquen entre la boscúria les ruïnes del castell que abastem en poca estona.
Anomenat també castell del Roure o de Sant Pau, és documentat el 1177. No és encimellat, sinó al fons de la clotada sobre un petit puig al vessant esquerre de la vall, entre les Gleies (antigament, les Esglésies) i la Triola. En lamentable estat ruïnós, conserva encara una torre circular escapçada, i una sala amb restes de volta i murs espitllerats que en revelen l’antiga importància com a centre jurisdiccional feudal que comprenia les parròquies de Susqueda i Sant Martí. A part dels trams de muralles en destaca la torre circular que encara es conserva en relatiu bon estat, accessible per una porta a un nivell superior al terra que la feia mes defensable i que al seu interior te un forat que comunica amb una estança inferior aïllada que segurament servia per guardar els aliments. Pertanyé al casal dels vescomtes d’Ausona que ho esdevindrien de Cardona. El 1310, per matrimoni, fou llegat al comptes de Pallars i posteriorment passà als Cruïlles. Actualment és de propietat particular.
Tornem a la pista i la seguim cap a la dreta i ens porta a Can Santpau o Sant Pau. Aquest antic mas, documentat ja el 1269 i conegut també com a Sant Pau de la Coma, té una petita capella annexa dedicada al seu patró. Degut a les bretolades que h’hi han fet ara han hagut de tapiar la porta de la capella. Després de gaudir d’una bona perspectiva amb el Pla de Fàbregues i l’Agullola, els cingles de Pujolràs i de la Casadavall, el Grau del Goleró i tota la cinglera ponentina del Far ens acomiadem i continuem el camí de retorn.
Seguint la pista que ens porta fins a Sant Martí Sacalm, trobem un altre mas on també havien trobat refugi els bandolers: Can Puiggalí. Desafortunadament avui està en ruïnes.
En aquest mas s’hi van recollir en diverses ocasions la quadrilla, doncs el masover tenia una gran amistat amb en Serrallonga com declara Pere Joan Paler en el procés sumarial:
“E mes dich señor que Matheu del Hom masover de la casa dita lo Pugjali es molt gran amich fautor y valedor nostre yu ere molt de dit Serrallonga y en sa casa havem menyat y begut lo Serrallonga jo y altres de la quadrilla moltes vegades quens ne donave lo dit Matheu del Hom ab molta amistat y abundantment per respecte de dit Serrallonga y pot ser que ell hage donats avisos a dit Serrallonta de quant la persequtio exia contra nosaltres pero jo no men so adonat y conforme veya jo feya tant gran amistat a dit errallonga crech molt be ho devia fer”.
Un altre bandoler també explica que “moltes vegades venia lo dit Matheu del Hom a avisarnos de que lo balle de Osor exie contra nosaltres perque ens posassem en cobro”.
Voltant el Puig dels Corbs arribem altre cop al Collet, on tenim els cotxes i donem per acabada la ruta.
josep fortià tor
Fitxa tècnica
Collet de Sant Marti (803m) 8:16h – El Far (1118m) 0:55h – (Aturada 0:11min) – Grau de Cabrafiga i Pla de l’Om (981m)1:45h –- Grau del Goleró (930m) 2:10h – (esmorzar 20 min) – Grau de Casadavall (932m) 3:00h- Les Gleies (638m) 3:50h – encreuament 4:18h – El Roure (597m) 4:30h – Castell de Fornils (582m) 5:00h – Can Sant Pau (650m) 5:30h – (dinar 35 min) – Collet de Sant Martí 6:53h . Recorregut total 18,9km. – Ascensió acumulada 734m.
.
Podeu llegir l’article sobre la Vall de Fornils publicat al nº 45 pag 13 de la revista “Els Cingles de Collsacabra”. Aquí teniu l’enllaç.
http://www.tavertet.cat/admin/uploads/docs/Revista ELS CINGLES – n45 Juliol 2001.pdf
Bauma del Ferrers – Bauma de Fleus – la Baumassa – Baumes del Teixidor a Sta Maria de Besora.
Coll de Bevi – Bauma dels Ferrers – Pla Marenyol – Sant Jaume del Barretó- Morro del Quer – Bauma de Fleus – la Baumassa – Baumes del Teixidor – L’Espunyola – Coll de Bevi.
Un cop travessada la vila de sta Maria de Besora sortim per la nostra esquerra per una pista cimentada que va a Llaés i Ripoll (està indicat) i a uns 2,9 km trobem un camí a la nostre esquerra amb un pal indicador que marca el camí a l’ermita de sant Moí. Aquí deixem els cotxes. Estem a uns 300m del Coll de Bevi. Durant aquest tram ens trobem amb la neu a les cunetes que va retirar ahir la maquina llevaneus. Ja esperem tenir un dia amb uns paisatges esplèndids.
Comencem a caminar pujant per la pista i, molt atents, a uns 85m i per la nostra dreta surt un corriol que puja el marge i disposa de un a sistema de porta del filat elèctric. De moment ens el passem de llarg, però rectifiquem ràpidament i no tenim cap problema. El fet de estar cobert de neu també fa que sigui quasi impossible veure les traces de camí en molts llocs.
Ens endinsem per un bosc molt ple de boixos i també algun arbre caigut que dificulta una mica el pas. Passem per sota la Bauma dels Ferrers i des de aquí ja veiem la Bauma amb el seu guardià, un boc, que ens està controlant. Arribem a la Bauma dels Ferrers.
Les baumes sovint eren habitades per pagesos que tenien pocs recursos i, per això, feien a la bauma la seva llar; aprofitant-ne el sostre i les parets, nomes havien de procurar-se la paret que feia de tancament i les divisòries interiors. Al costat dels habitatges i dins mateix de la bauma hi tenien la cort del bestiar. Al davant, hi solia haver les feixes de conreu.
Al arribar ja trobem tot el seguici de benvinguda, format per un grup de cabres , que no s’espanten i curiosament s’acosten ràpidament a la que senten el soroll de obrir una cremallera de alguna motxilla, esperant que algú els hi doni quelcom per menjar. Te molt bones vistes sobre Sta. Maria de Besora i el seu castell i la masia dels Ferrers.
Seguim el camí i ens trobem passant per una magnifica roureda, ara amb els arbres despullats de fulles, i que amb la neu del terra ens ofereix un panorama idíl·lic. Anem pujant i arribem al Pla de Marenyol, tot cobert de neu i amb un sol radiant. Aquí podem veure les dues puntes del Pedraforca cobertes de neu i també el Pirineu amb un mantell força espès de blancor. Com no hi ha traces ni es veu el camí aquí ens orientem una mica amb el GPS i per la intuïció.
Travessant aquests prats completament nevats i passant pel Puig de Sant jaume, arribem al Coll del Barretó amb la vista de Sant Jaume al davant. Com ja es hora de fer un mos, ens arribem fins a la ermita que sembla que ens proporcionarà un petit lloc, lliure de neu per seure i menjar. La capella està a tocar de una casa i tot el recinte esta protegit per una tanca. Sense entrar fem un crit i ens surt el masover a qui demanem per poder entrar al recinte i poder visitar l’ermita. A la primera petició hi accedeix, però a la segona ens diu que avui, amb el fang que portem i l’aigua que regalima de pertot no ens deixarà la clau perquè li deixaríem tot fet una porqueria. Encara que ens sàpiga greu, te tota la raó. Un cop feta la visita tornem a sortir del recinte i en un recés al sol, on hi ha roques que s’han desprès de una paret i amb corriols d’aigua als peus, ens aposentem i fem l’esmorzar que de moment ja ens hem guanyat.
Tornem a la Collada del Barretó on s’ajunten varies pistes, una es la que ve del km 9,5 que surt de la pista de Sta. Maria de Besora a Vidrà, i agafem la de la dreta que ens portarà al Morro del Quer, que es un mirador fantàstic, situat dalt del cingle, en un sortint de roca impressionant. Gaudim de una esplèndida panoràmica, amb la masia de Massats a sota i una mica mes lluny el Castell de Llaés, el Cadí, el Pedraforca…
Ara seguim per la pista en direcció al Castell de Milany, on no anirem avui. Al arribar a la Masia de Milany el GPS perd la senyal i ens fa voltar una mica, ja que no ens marca que hem d’arribar a la casa. Passem per els prats que hi ha sota la casa , fem una drecera i passada la casa tornem a agafar el camí i encara que una mica de lluny, veiem que aquest passa per la casa… Be, sembla que ara comencem la part de aventura de la ruta. Un cop passats els prats trobem unes marques grogues que baixen cap a la nostre esquerra. Seguim aquestes indicacions i en poca estona arribem a la Bauma de Fleus.
Sens dubte és la més ben conservada de les tres baumes [Teixidor, Baumassa i Fleus], segurament perquè és la més inaccessible. És la més assolellada i també la que està a més alçada. Dins un dels habitacles hi podem veure el forn, encara en perfecte estat. Davant mateix, el Morro del Quer. És interessant fer l’exercici d’imaginar per uns instants la vida aquí a dalt, sense aigua corrent ni electricitat, conreant les feixes, guardant el bestiar, anant als mercats a vendre, a les festes majors, i sovint a peu… i d’això no fa tants anys!
Ens trobem davant d’una immensa mola rocosa, amb unes restes molt ben conservades. Cal destacar que, antigament, era l’única que tenia dos pisos construïts i que al segon s’hi accedia per unes escales exteriors que encara ara són parcialment visibles. A la planta principal hi ha vàries estances molt ben marcades, el més destacable de les quals és, a la part esquerra, el forn i dues magnífiques piques de pedra que, encara avui, aguanten aigua gairebé tot l’any. D’aquí podem deduir que aquesta era la part destinada a habitatge, mentre que la banda dreta, on encara hi ha les restes d’algun obi o menjadora, era la destinada als animals. Si ens hi fixem bé, podem veure encara restes de la canalització que, recorrent tota la paret del final de la bauma, duia l’aigua des d’unes surgències fins a les piques i a la zona del bestiar. Més o menys al centre de l’estança principal, surt, quan plou molt, un raig immens d’aigua que podien utilitzar com a dutxa. Sota el forn hi ha una petita habitació amb accés directe a fora i el sostre de fusta. Segons ens han comentat, és on guardaven els pollets per tal que estiguessin calents.
De la tradició oral se’n recull la història que una minyona de la casa es va enamorar i quedar embarassada d’un mosso del Burbau. Per tal que tots dos poguessin continuar fent vida per aquells mateixos verals, els amos els van construir una petita cabanya just a l’entrada de la bauma. D’aquesta, si en hi fixem, encara se’n poden veure les restes.
Seguim el camí i passat un tram ens trobem amb un camí que surt en pujada per la nostra dreta, mentre que les senyals segueixen pel camí mes ampla en baixada. Aquí tornem a tenir dubtes i primer seguim les marques, però al cap de uns 300m veiem que no anem per la ruta marcada en el track i reculem per agafar el camí de pujada que efectivament es el que ens portarà a la Baumassa.
Trobem un baixant per on s’escorre l’aigua del camí i serveix de mirador i el deixem i seguim el camí. Mes endavant, bastant mes, ens adonem que també hem errat i que per anar a la Baumassa, hem de baixar per el corriol de l’aigua. Ens reagrupem i fem la baixada a la Baumassa. Es una mica dificultosa, per la pendent, per la neu i el fang que fa mol relliscós el terra. Però es una baixada curta. Un cop abaix som al davant de la Bauma. La Baumassa és la més gran de les tres, amb unes dimensions considerables, actualment es fa servir de corral d’ovelles.
Agafem un camí al davant de la Bauma i en pocs metres ja trobem una fita a l’esquerra que ens marca el camí, per un corriol a mig de bosc i que ens torna a portar a una pista, molt enfangada. Després de una corba de 180 graus la deixem per la nostra esquerra i agafem un camí que ens porta a la Bauma del Teixidor.l
La del Teixidor es la més coneguda de totes elles i també molt gran. Té la peculiaritat que per sobre d’ella discorre un torrent tot formant una cascada que cau per un costat de la Bauma, atorgant-li una gran bellesa en temps de pluges. En la guia “Ripoll. Guia Cartogràfica del municipi”, en l’apartat Monuments històrics trobem una referència a la bauma del Teixidor i diu: “Situades a una distància relativament curta (1 hora) del Castell de Llaers es troba la bauma del Teixidor, lloc interessant, refugi dels pobladors prehistòrics, taller de muntatge de les armes carlines i fins no fa pas molts anys habitacle d’una família .
pagesa. Concretament, la bauma del Teixidor, la més notable, espaiosa i confortable, fou habitada fins l’any 1952, i els testimonis fotogràfics que en posseïm són abundosos i de gran interès. És possible que mil anys enrere fos un poblat ibèric-troglodita, del qual en som descendents els que vivim en aquestes comarques.
Aquí dinem i tornem a agafar el camí que ràpidament ens porta a sortir a una pista, que ja no deixarem fins a tornar a sortir a la pista cimentada. Pel camí ens trobem amb la riera de Milany , que hem de travessar, però per les pluges i la fosa de la neu porta força aigua i no ens queda mes solució que descalçar-nos, penjar les botes al coll i de peus i en algú lloc fins a genoll travessar per l’aigua, que porta força corrent. Mirant de no patinar. Però tenim la mala sort que en Joan si que patina i ja el tenim de cul a l’aigua i sort que portava les botes lligades perquè sino la corrent se les emporta. No ha sigut res mes que l’ensurt i la mullena que tindrà que aguantar fins el cotxe. Si el corrent l’hagués arrossegat una mica podia caure en una sèrie de petits salts amb unes conseqüències no previstes.
Un cop calçats, tornem a agafar el camí comentant, en conya, que ara que ja estem secs ens tindrem que tornar a travessar un altre riera. No ho teníem controlat, però al cap de poc ens trobem que la broma es converteix en realitat. Els que ja anaven molls de peus ja travessen pel dret i els altres gracies a un parell de pedres grosses que han posat el joves i forts del grup, amb un parell de salts i una mica molles les botes ja podem passar a l’altre costat.
Després de passar per l’Espunyola que es un mas ja em molt mal estat, però amb uns arbre molt florit al davant, ja anem a parar a la pista cimentada i agafem cap a l’esquerra de pujada , passant pel coll de Bevi arribem als cotxes.
josep fortià tor
Fitxa tècnica
Sortida: Coll de Bevi 8:57h. – Coll Sesposelles – Bauma dels Ferrers 1042m 0:40h – Pla Marenyol – Coll del Barretó – Sant Jaume del Barretó (1213m) 1:58h. – (visita i esmorzar 32 min) – Morro del Quer (1234m) 2:50h – (vistes 13 min) – Cingle del Morro del Quer – Riera de Milany (1260m) 3:24h – Bauma de Fleus (1156m) 4:30h – Corriol dreta pujada 4:53h – Baixant a l’esquerra 5:40h – la Baumassa (1136m) 5:45h – Baumes del Teixidor (1025m) 6:06h –(visita i dinar 35 min) – Riera de Milany (985m) 6:50 h – Riera de Massats – L’Espunyola (929m) 7:37h – Coll de Bevi 7:55h – Recorregut 18,1km. – Ascensió acumulada 665m.
Us poso uns enllaços pels que vulgueu conèixer millor les Baumes:
http://lesgolfesdobaga.blogspot.com.es/2011/04/la-bauma-de-fleus-ii.html
http://lesgolfesdobaga.blogspot.com.es/2011/04/la-bauma-de-fleus-i.html
http://cavitatsdecatalunya.blogspot.com.es/2015/01/baumes-de-la-serra-de-milany-i-bauma_15.html
Tambe ho tinc tot al meu blog
http://rocacorba19.wixsite.com/anem-pujant/single-post/2017/04/01/Baumes-del-Ferrers-de-Fleus-Baumassa-del-Teixidor-a-Sta-Maria-de-Besora-26-mar%C3%A7-2017
I les fotos de la jornada:
Rocacorba. (per Granollers de Rocacorba)
Castell de Granollers de Rocacorba – Can Gelats –Turó Rodó – Coll Saposta – Riera de Rocacorba – Pla de Martí – Mare de Deu de Rocacorba – Taula de Pedra – Coll de Saposa – Portaló – Can Plana .
El poble de Granollers de Rocacorba actualment són cases disseminades repartides entre la carretera d’accés i el massís del Rocacorba. Al final de la carretera es troba el conjunt del castell, al bell mig del pla de Granollers, al costat de l’església de Santa Maria. Un mas senyorial del segle XI, molt remodelat durant el segle XIX, i que avui dia, encara és habitat com a casa de pagès.
Documentat l’any 1140, aquest castell havia sigut l’antic centre de la baronia de Granollers de Rocacorba. Al costat esquerra d’aquesta fortificació, hi ha una altra edificació, avui adaptada com a casa de colònies, i que, segurament formava part de la baronia. L’església de Santa Maria, esmentada ja a l’any 1065, no era més que la capella del castell. Per això s’edificà a la part del darrera, just al costat. Es veu que Guillem Guifre la va donar al 1065 per testament, a la canònica gironina. Com molts altres edificacions, també va ser afectada pels terratrèmols de 1427-1428.
El més característic de l’exterior de l’Església de Sta. Maria és la façana principal. D’època barroca, la porta té una peça central que emmarca la imatge de la Mare de Déu amb ornaments vegetals, custodiada per dos caps d’angelets. A sobre d’aquest conjunt , un rosetó de vidre deixa traspassar la llum cap a l’interior. A uns metres davant la façana, té el comunidor. Els comunidors són una mena de porxo que normalment es feien a la porta d’entrada de l’església, que feien servir els capellans en cas de pluja o molt de sol, per beneir els camps, les collites o el bestiar, i així protegir-los de tempestes i pedregades perquè les dispersessin i les allunyessin.
A sota del Castell, al costat dret de la carretera, hi ha una petita esplanada on aparquem els cotxes. Comencem a caminar tornant un tram enredera per la carretera on hem vingut fins a trobar un trencant que surt per la nostra esquerra, al costat del Torrent de Gelats, amb un indicador que ens marca a ”Can Plana”. El pla, tot envoltat de muntanyes, es presenta verd i acollidor. El Collet de Bastarra, que talla pregonament la serralada, entre el Puig Capell i Llebrera, el tenim al davant en primer pla, durant aquesta primera part del recorregut, fins que arribem a la masia restaurada de Can Plana. En aquesta casa hi ha una bifurcació protegida per un oratori amb una verge. Agafem el camí de la dreta, que va zigzaguejant per una pista que s’enlaira suaument, gairebé imperceptiblement pel Pla de Gelats fins al Mas Gelats, una casa de pagès que tenen uns ases molt simpàtics que reben amb molta tranquil·litat als caminants. Després de la casa hi ha la pallissa i una alzina monumental. Uns metres més endavant agafem el camí que es torna estret i exigent. Una forta pujada, d’aproximadament una hora, ens porta a la part alta de la serralada, concretament al Coll del Turó Rodó. L’esforç es veu abastament recompensat, a partir d’aquest moment, amb la vista de bonics i variats panorames damunt les planes que envolten aquestes muntanyes.
Aquest petit i precari caminoi que ens ha permès arribar fins aquí, segons informacions de la zona, era utilitzat, fins als anys setanta, per la mainada del veïnat de Rocacorba per anar a l’escola de Granollers. Cal reflexionar sobre el que podia suposar fer aquest trajecte diàriament, d’anada i tornada, i patint les inclemències meteorològiques.
Un curt trajecte ens permet arribar fins al Turó Rodó. Aquest punt és un balcó damunt la vall de Llémena, Guilleries, Collsacabra…
Retornem al Collet del Turó Rodó, on comencem un nou trajecte de pujada per la carena fins al Turó d’Espinassors, on gaudim d’una panoràmica semblant a l’anterior però amb les feréstegues serres de la GGarrota en primer plabaixa Garrotxa resten en primer pla.
Garrotxa en primer pla.
Aquestes aïllades muntanyes, allunyades dels nuclis urbans, van ser després de la guerra civil el cau de maquis en la seva tasca de resistència al règim establert. Observant l’escenari, es compren ràpidament el per què…
Una forta i curta davallada ens permet arribar fins al Coll Saposa, un altre dels passos naturals de la zona. Ara fem una baixada fins la Riera de Rocacorba, prop de Can Vives, i un cop passat el torrent i agafar un corriol arribem a la pista que ja ens porta fins el Pla de Martí
Aquí agafem un camí que va pujant gairebé paral·lel a la pista de Pujarnol a Rocacorba i que es el Camí dels Morts. Entrem en una bonica fageda, passem un torrent completament sec, el Torrent de l’Escaleta, segons un rètol de fusta que es pot llegir clavat a un arbre i pocs metres més endavant. Al capdamunt del sender s’albira per primer cop la immensa pedra que sustenta el Castell i el Santuari de la Mare de Déu de Rocacorba, un dels miradors més extensos, espectaculars i inoblidables de la província de Girona.
Sortim ala carretera a la corba que va al Puigsou i amb pocs minuts ja arribem a Rocacorba.
El Santuari de Rocacorba està situat a uns 929 metres d’altitud. En aquest racó de món és on s’hi erigeix solemne, just al cim d’una roca amb forma de proa de vaixell, i on en dies clars permet veure des del Cap de Creus, al Puigmal. Existeix a pocs metres les runes de l’antic poble de Rocacorba, avui dia deshabitat.
Aquest recull que ara poso, ja va ser publicat el gener de 2015, en un altre ressenya d’aquests paratges.
Segons un veí de Canet d’Adri va llegir del llibre Canet d’Adri. Història dels pobles del municipi, de Mossèn Jaume Marquès que l’antic poble…
…“D’ençà de temps molt reculats havia estat poblat; així el foratge més antic, confeccionat entre 1365 i 1370 hi posava dos focs o habitatges d’església i el 1553 tres focs de laics i un de capellans. El poble va créixer en nombre d’habitants fins arribar, segons algun cens molt posterior, als 53 habitants però més tard va tornar a decréixer i així l’estadística eclesiàstica de l’any 1950 només li atribuïa 20 ànimes. Pel que fa a les cases, són record dels més grans noms com Replans, Can Vives, Serralta i Can Mitjà aquestes dues darreres ja esmentades en un fogatjament fet el 1553, que constava de quatre albergs, tres de laics i un de capellans…
Inicialment, el Santuari de Rocacorba fou l’església d’un antic castell, construït allí pel seu lloc estratègic. Esmentat des del 1065, els terratrèmols de 1427-1431, les guerres remences i la guerra civil catalana de 1462-1472, afectaren al progressiu deteriorament d’aquest. Anys més tard s’inicià la construcció d’una nova edificació, per a poder venerar la imatge de la Verge Maria, una talla gòtica del segle XIV, de la Mare de Déu de la Pera. Així es va transformar el castell en un santuari completament marià. Diu la tradició, que la imatge de la Mare de Déu de Rocacorba fou trobada en una cova a 300 m del santuari. Inicialment alla es volia edificar la capella, però es veu que tots els matins, quan els operaris anaven a iniciar els treballs, les seves eines desapareixien i després les trobaven sempre en un altra indret més alt. Així que interpretaren que era en aquest indret on la Verge desitjava que es construís la seva capella. I així ho feren.
En el segle XVIII s’hi va adaptar una hostatgeria adossada al temple, gestionada pels ermitans que cuidaven el Santuari. La Mare de déu de Rocacorba, com popularment se la coneix, és una de les imatges més conegudes de la vall, venerada per la seva gent per sol·licitar protecció contra les pedregades.
Després de gaudir una estona de les magnifiques vistes comencem el camí de tornada, ara baixant pel part alta del bosc de Can Vives, passem per l’Arcova de Rocacorba (una petita cambra que forada la muntanya com si fos una cova). Probablement l’etimologia del nom prové de l’àrab “al-kọbba” que designa “volta, cambra petita”. Passem per la Pedra del Barret, una roca amb forma de barret i arribem altre cop a la riera de Rocacorba. Pujem al Coll Saposa i ara agafem el camí de baixada que passa pel Portaló, un mas abandonat, en molt males condicions, però que sembla que algú està començant una restauració. Aquest tram que va de Coll Saposa al Portaló és una mica dur perquè el camí és de pedra i els genolls pateixen la rudesa del descens. Ara ja quasi som al final i en pocs minuts arribem a Can Plana i d’aquí pel mateix camí que pel matí al Castell.
josep fortià tor
Fitxa tècnica:
Castell de Granollers (393m) 08:05h – Can Plana – Can Gelats (508m) 0:50h –Turó Rodó (860m) 2:00h – Turó d’Espinassors (886m) 2:15h -Coll Saposta (816m) 2:30h – (esmorzar 25 min) – Riera de Rocacorba (719m) – Pla de Martí (819m) 3:40h – Mare de Deu de Rocacorba (913m) 4:15h – (parada 25 min) –Taula de Pedra – Coll de Saposa (816m) 5:35h – Portaló – Can Plana – 6:35h. – Recorregut 15,18 km – Ascensió acumulada 930m.( Es una ruta una mica especial, ja que hem tingut problemes amb el GPS i no hem fet el que havíem planejat, i hem perdut temps buscant el camí).
MONTSERRAT – Collbató – Sant Jeroni – Sant Joan – 27 novembre 2016
Collbató – Coll de Pollegons – Cova de la Murdela – Camí dels Francesos – Sant Jeroni – Ermita de St. Joan – Drecera de St. Joan – Camí de les Bateries – Collbató.
Avui ens desplacem cap el Parc Natural de la Muntanya de Montserrat. A Collbató ens trobem amb uns companys que ens han preparat la ruta. Farem una ruta diferent de la prevista, potser més llarga, amb més desnivell, però sense cap perill. La dificultat sembla que està en un parell de passos delicats per qui té vertigen i que a causa de la tempesta d’ahir a la tarda i d’aquesta nit, la roca estarà molt humida i relliscosa. Cal dir que ens han acompanyat set terrassencs, dos ganxons i tres cassanencs. La golejada, potser fa una mica de vergonya.
La Muntanya de Montserrat presenta unes característiques tan sorprenents que ha esdevingut un dels símbols de Catalunya. Tot i que en el líric himne del Virolai s’afirma que: “Amb serra d’or, els angelets serraren eixos turons…”, l’explicació científica sobre la gènesi del massís montserratí és força diferent, i, en darrer terme, fa responsables del sorprenent modelat de la Serra als agents atmosfèrics.
En primer lloc, cal parlar d’un gran golf marí d’aigües no gaire fondes, existent fa cosa de 50 milions d’anys, situat on es troba ara la Depressió Central Catalana, i al qual desguassaven impetuosos rius procedents dels vessants d’un massís catalano-balear desaparegut, que aportaven grans masses de còdols. Els còdols s’anaren barrejant amb materials més pastosos i varen formar una massa que, quan aquest massís catalano-balear desaparegué i els terrenys circumdants al gran golf s’enrolaren enmig de cataclismes geològics, el relleu de Montserrat anà emergint del fons del mar amb una gran brusquedat de formes -posem-hi, ara fa deu milions d’anys- i els seus relleus quedaren a la mercè de vents, pluges i glaçades fins a convertir-los en aquesta espectacular escenografia que ara admirem. Ajudaria a això, és clar, la duresa dels materials emergits, formats pels característics conglomerats (còdols, sorres i un duríssim ciment calcari), que els científics anomenen pudingues i que, popularment, es coneix per “pinyoles”. El fet que aquestes siguin molt més resistents a l’erosió que els materials veïns (argiles, gresos, esquists…) justifica també, amb els moviments tectònics, els singulars relleus de la muntanya
Sortim de l’Oller, davant d’un espai de lleure (amb varietat d’animals) pel començament del Camí del Bruc. Tot seguit agafem un trencant que surt cap a l’esquerra fins trobar el Camí de la Vinya Nova que seguim a l’esquerra fins un trencant on el deixem per anar cap a la dreta NE i que ens porta per la Coma del Rafel.
Anem pujant per l’Artiga Baixa, deixem el Frare Baix a l’esquerra, travessem la llera de un rieró i tornem a pujar cap l’Artiga Alta i anem seguint fins arribar al Coll dels Pollegons. Aquí trobem el camí que va de St. Joan (dreta) als Pollegons.
Després d’una parada per esmorzar agafem cap els Pollegons, que els deixem a la nostra esquerra. Ara de baixada i després de flanquejar algun pas rocallós i a peu de camí, trobem la Cova de la Murdela. Es una bauma tancada amb una edificació molt rústica de parets de pedres pobres en cimentació, però prou gran i abrigada perquè sigui confortable en cas de necessitat. A partir d’aquí, anem baixant una mica fins travessar el Torrent del Pont i seguint en direcció O i amb pujada molt suau arribem al Bassal de Sajolida. Es una bassa natural a la pedra, de forma lleugerament arrodonida i només aprofitable com a abeurador per la fauna.
A partir d’aquí la pujada, que ja no deixarem fins arribar a St. Jeroni, es fa mes interessant. Ara ens dirigim en direcció NO fins al Serrat de la Sajolida i l’anem seguint en direcció N fins a trobar el Camí dels Francesos a sota l’agulla del Camell de St. Jeroni.
Collbató no fou l’únic punt de sortida per la peregrinació cap a Montserrat. La historia ens diu que també fou l’inici del camí cap a la conquista de la muntanya per les tropes franceses de Napoleó Bonaparte. Foren els francesos republicans els que varen marcar el primer itinerari directe al punt mes alt de la muntanya, els 1236m de Sant Jeroni. El 25 de juliol de 1811, les tropes franceses arribaren a Montserrat per Collbató. Guiades per un traïdor, els francesos s’apoderaren de les fortificacions espanyoles per una ruta anomenada, per aquell temps, el Camí del Bassal dels Gats, per la presencia de una colònia de gats. La victòria francesa va ser contundent i des de aquell dia, el Camí dels Francesos s’ha convertit en una ruta clàssica directa a la cima de Montserrat-Sant Jeroni – des de Collbató.
Seguim pujant fins a trobar el corriol que ens portaria a l’Albarda Castellana. En aquest lloc parem i els de Cassà pugem fins a St. Jeroni. No tenim gaire sort amb el paisatge doncs la boira ens envolta fins que tornem a ser al lloc de trobada.
Sant Jeroni és el cim culminant de la muntanya de Montserrat, amb una alçada de 1.236 metres. El cim de Sant Jeroni és a la confluència dels límits dels termes municipals del Bruc, a l’Anoia, de Marganell al Bages i de Collbató, al Baix Llobregat. Prop del cim hi havia una ermita (després reconvertida en restaurant), una capella (encara dempeus) i l’estació superior del Funicular Aeri de Sant Jeroni, avui tancat, al Mirador del Moro. Al cim podem trobar-hi un vèrtex geodèsic i una rosa dels vents.
Ens retrobem i anem a buscar el camí de St. Joan a St. Jeroni que agafarem cap a la dreta i que va seguint la Serra de l’Alzina de les Paparres i a uns 60m per sobre de la riera de Sta. Maria. Passem pel Pla dels Ocells envoltats de agulles i anem resseguint per la nostre dreta: la Gorra Frígia, la Magdalena Superior i la Inferior, la Gorra Marinera…. Vista extraordinària del Cavall Bernat, de Sant Benet i del Santuari i arribem a la estació superior del Funicular de Sant Joan. Seguim el camí pel Pla de les Taràntules en direcció O que ens porta a sota la ermita de St. Joan. A partir d’aquí agafem el camí de la Font Seca amb el torrent de Sta. Caterina a la nostra dreta. Abans de arribar a la Font Seca trobem un trencant a l’esquerra que es el Camí de les Bateries o Camí Vell de Collbató a Montserrat.
Aquest sender es coneix com el Camí de les Bateries o Camí Ral, tractant-se de l’antiga ruta medieval per pujar a Montserrat des d’aquesta banda de la muntanya, que fins al segle XVIII, era un dels seus principals accessos. La instal·lació de canons per part de les tropes napoleòniques en punts estratègics del seu recorregut durant la Guerra del Francès (inici del segle XIX) li donà l’actual nom.
Nosaltres seguim per la dreta, agafem la drecera de St. Joan i poc abans d’arribar a la Roca Llisa ens tornem a trobar amb el camí de les Bateries. A la roca Llisa hi ha una petita balma i en un esperó de la muntanya hi ha pintada una gran senyera amb record d’excursionistes. Tot seguit entrem al Clot de Lladerns.
Seguim baixant de forma moderada però continuada, després de superar un esperó rocós per un tram del camí força pendent i irregular, seguint el torrent per la clotada, després de passar per la Serra de la Guàrdia, que ens permet veure al nostre davant el poble de Collbató i a la dreta el terme del Bruc, amb la plana que va d’un poble a l’altre, mentre que a l’horitzó queda la serra de Collserola.
Baixem per un caminet empedrat i estret que en una ziga-zaga passa per una petita cova, enclotada a la nostra esquerra, coneguda amb el nom de Cova de les Bagasses.
Finalment passem per les ruïnes tapades per la vegetació d’una enderrocada construcció, coneguda com El Casalot, que en el seu temps va ser un hostal pels pelegrins que pujaven per aquest camí i ja tornem a arribar al camí de la Vinya Nova, Camí del Bruc i aparcament.
Moltes gracies als companys de Terrassa que ens han guiat per aquestes contrades. Salut
josep fortià tor
Fitxa tècnica:
Collbató (419m) – Coma del Rafel – Coll de Pollegons (724m) 0.53h – (esmorzar 20 min) – Cova de la Murdela – Camí del Pont – Camí dels Francesos – Sant Jeroni (1233m) 3:40h – Camí de Sant Jeroni a St. Joan – Ermita de St. Joan (990m) 5:20h – Drecera de St. Joan – Camí de les Bateries – (dinar 25 min) – Collbató. Recorregut 14,4 km – Ascensió acumulada 1065m – Temps total 7:10h.
Central de Daió de Baix – Salt del Grill – Camí dels Enginyers – Ref. Coma de Vaca – Les Marrades – Pont de Daió..
El camí dels Enginyers sembla que deu el seu nom a que va ser el camí utilitzat pels enginyers que van fer l’estudi de construcció d’una presa al Freser (afortunadament desestimada) i és un dels camins més espectaculars que podem trobar en aquesta zona. Tot i que cal anar amb precaució, el camí no ofereix cap mena de dificultat amb bon temps i sense neu. Es un camí aeri en alguns punts (treure el cap pel mirador fa impressió) però té poc desnivell i per tant podem estar molt atents a on posem els peus sense patir per perilloses pujades o baixades. 
La connexió entre el Freser i el camí dels Enginyers es fa pujant entre el torrent del Salt del Grill i els Cingles de les Ribes. Aquesta és una forta pujada que ens portarà aproximadament dels 1370m als 2090m d’alçada en una mica més de 2.5 quilòmetres de recorregut, per tant cal prendre-la amb calma. Cal començar a primera hora del matí així els cingles de les Ribes ens donaran una mica d’ombra durant gairebé la meitat de la pujada. Tot el camí és d’una gran bellesa (sobre tot si podeu fer-lo quan tota la vegetació és verda) i en arribar al camí dels Enginyers veurem recompensat l’esforç ja que obtindrem excel·lents vistes sobre els penya-segats que voregen les gorgues del Freser centenars de metres més avall.
La sortida comença a la Central hidroelèctrica de Daió a la que hi arribem prenent la desviació a la dreta des de el revolt de la Farga a 1km abans d’arribar a Queralbs. Construïda el 1907 va ser la primera central hidroelèctrica de Catalunya destinada a dur força elèctrica a llarga distància, en aquest cas a la ciutat de Vic, i fou la primera del riu Freser. Els canals que provenen del riu Núria i del Freser s’ajunten per subministrar-li l’aigua necessària des de la casa pinta, que es troba a més de 200 metres d’altura respecte a la central.
Aquí un pont de fusta que travessa el Freser ens indica el camí a seguir. Tot just passat el pont veiem un rètol que ens indica que el Salt del Grill és a 20 minuts i Coma de Vaca a 3h 10m. El camí és clar i no calen gaire senyals. Es tracta d’un agradable corriol que, endinsant-se per avellaners, ens porta en uns 20 minuts fins el Salt del Grill (salt d’aigua de 38 metres). Per veure’l ens desviem del camí uns 10 metres a la nostra esquerra tot just passat un petit pont. Després del Salt del Grill el camí passa a ser empedrat i guanya alçada sobre el Freser tot resseguint una paret rocosa. 
Després d’uns 20 minuts de camí des del Salt del Grill veiem un rètol amb un helicòpter dibuixat i la frase “Perill càrrega sospesa”. És en aquest rètol on girem a l’esquerra tot seguint un corriol que inicialment torna enrere per guanyar alçada poc després. En prendre aquest camí ja hem deixat qualsevol senyal i hem de seguir el corriol més marcat ja que només cap al final de la pujada trobarem alguna fita dispersa.
Seguint el camí arribem a un filat (obert) i tot seguit a un collet herbós des d’on veiem Queralbs. Una mica més amunt veiem el canal d’aigua que, presa aigües amunt del Freser, alimenta la central del Daió. Aquest collet és la darrer tram planer que trobarem fins arribar al Camí dels Enginyers… Així doncs, enfilem camí amunt fins arribar al canal d’aigua (Canal del Freser). Aquest canal està tapat amb taulons de fusta.
Seguim prat amunt amb clara tendència al nord-est intentant passar per la zona de mínima pendent fins que arribem a una barraca de pastor. Des d’aquí veiem ja clarament el Balandrau darrere nostre. Seguim per un camí que puja per darrere de la cabana i que en pocs metres ens porta directament al GR-11.7 (el Camí dels Enginyers). Aquí finalitza la pujada sostinguda que hem hagut de fer gairebé des que hem iniciat la ruta i començarem a caminar per un terreny més planer. Des d’aquest punt veiem al nord el refugi del Pic de l’Àliga (ja a Núria) amb el Pic d’Eina i el Noufonts darrera seu, el Torreneules al NE, el Balandrau al SE, el Taga i Ribes de Freser al sud, i el Puigmal a l’oest.
Trobem una placa metàl·lica, a més dels senyals blancs i vermells, que ens indica que estem al GR-11.7. Ara només cal prendre el camí a la nostra dreta (a l’est) per fer el Camí dels Enginyers fins al refugi de Coma de Vaca. En un moment passem per sota del refugi de les Pedrisses (totalment en ruïnes) i travessem torrents que gràcies a les darreres pluges porten força aigua. El camí és força planer fins arribar al Collet de la Guilla on el camí gira al nord, aquí cal passar per una zona més pedregosa tot i que sense cap mena de dificultat. Ara ja per la seva part més agresta, anem sortejant agulles de roca i algun tram de tartera, fins arribar a la Jaça Roja, on hi trobem una petita cabana de pedra. A partir d’aquí es van alternant la pura roca que passem pels seus trencats, escletxes i balcons vertiginosos, i prats alpins, encaixonats sota dels tallats i que són un trampolí al buit.
Al llarg d’aquesta zona, ens trobem amb dos ajudes artificials. La primera un parell de graons clavats a la roca per ajudar a superar un pas de poc més d’un metre setanta. (de tota manera cal dir que es poden evitar els ganxos passant pel costat de la roca) i en arribar a la zona del Clot de Malinfern trobem un cable d’acer posat per fer de passamans per ajudar-nos en la baixada. Cal dir que aquest cable (si més no amb bon temps i amb el terra sec) fa una funció més psicològica que real ja que es tracta d’un tram sense problemes. Poc després el camí puja i en el punt més alt del camí trobem un senyal vermell que indica que si girem a la dreta trobarem a 50 metres el mirador. Així doncs, només cal que sortim del camí per anar a parar a una balconada d’impressió. Es tracta d’un sortint al costat del Roc Verd que ens permet posar els peus a uns 350 metres per sobre del Freser sense més protecció que un “stop” pintat al terra… Aquí podem veure el camí de tornada serpentejant en descens cap el Freser.
Una vegada que hem gaudit de la vista seguim camí avall fins al refugi de Coma de Vaca on podem aprofitar per descansar una mica.
L’Angel Guimerà s’inspirà en els paratges de Coma de Vaca per escriure la seva coneguda “Terra Baixa” on apareixia un pastor anomenat Manelic. Per això el refugi també es conegut amb aquest nom. L’antic refugi fou inaugurat el 1959. Es tractava de una petita cabana que feia les vegades de refugi lliure i per facilitar l’estada durant l’estudi de la construcció del embassament. La cabana fou cedida a la FEEC. El nou refugi fou construït els estius de 1998 i 1999.
Per fer el camí de tornada, travessem el Freser per una passera metàl·lica que hi ha a prop del refugi. Caldrà que encara pugem una mica, però en arribar a l’alçada de 2050 metres ja tot el camí serà de baixada.
La baixada és llarga i les parts més fortes es fan per un camí que fa ziga-zagues per Les Marrades, mentre s’endinsa entre pins. Es fa una mica pesat, tot i ser baixada, però no podem cedir i hem de contemplar el meravellós paisatge amb el que ens obsequia la Vall de les Gorgues del Freser, i mirar, sorpresos i incrèduls, les abruptes crestes i agulles de roca per on, fa tan sols una horeta i poc, caminàvem i on, des del punt estant, sembla impossible que hi pugui existir cap camí.
Mentre baixem hem guanyat alçada sobre el Freser però podem sentir la potència dels salts d’aigua i així, en una mica més d’una hora ja tornem a estar a la seva mateixa alçada i el creuem per un desafiant pont de fusta, una mica desmantellat, però que ens permet canviar de vessant de la vall, per ja quedar-nos-hi fins al final del camí. Aquí el riu porta poca aigua ja que una part és desviada una mica més amunt cap a la canal que hem travessat unes hores abans. El camí és ara paral·lel al Freser i en alguns punts passa molt a prop del riu on trobem bones gorgues… Més endavant, trobem un rètol que ens indica, entre d’altres, el camí a Ribes de Freser, Pardines… També trobem indicat a la roca del costat que el camí que es desvia cap a l’esquerra ens porta a Fustanyà. El nostre camí segueix sense desviar-se en direcció al Pont de Daió.
Seguim el camí i en poca estona retrobem el corriol pel que hem pujat cap el Camí dels Enginyers, a partir d’aquí es tracta de desfer el camí fet durant la primera part de la ruta. La baixada la fem seguint el curs del Freser encara que a força alçada respecte a ell. Només a la zona de la Pradella ja anirem al seu mateix nivell i és a partir d’aquest punt on podrem agrair la frescor de les seves gorgues.
Josep Fortià
Fitxa tècnica:
Pont de Daió (1211m) – Salt del Grill (1286m) 0:20h – Senyal Helicòpter (1390m) 0:41h – Tanca (1507m) 0:58h – Canal (1646m) 1:21h – Cabana pastor Pedrises (2029m) 2:17h –Senyal Camí dels Enginyers (2090m) 2:33h – (esmorzar 25’) – Ganxos (2097m) 3:48h –- Cable (2053m) 4:46h – Mirador (2137m) 5:28h – (dinar 25’) – Refugi de Coma de Vaca (2008m) 6:14 – Pont de Daió 8:59h..
Total recorregut 18,2 km. – Ascensió acumulada 1250m. – Durada total 8:59h.
Les Borregues – Balandrau- 24 juliol 2016
Avui es fa una mica complicat fer un petit escrit sobre una sortida per llocs on ja hi he escrit. No puc posar masses coses sense repetir-me. De totes maneres i com diu aquell “farem el que podrem”.
 La sortida d’avui estava prevista cap el Bastiments i Pic de l’Infern, però en arribar i veure com esta de personal, hem decidit canviar i anar cap el Balandrau, que segur que trobem molt poca gent. El Balandrau es un del cims més característics de la valls del Freser i del riu Ter, també anomenat Malandrau. Aquest pic és el més meridional i d’importància per la seva alçada, d’una llarga serralada que es despenja de la carena principal pirinenca a l’alçada del cim del Bastiments, passa pel Gra de Fajol, les Borregues i el Fontlletera i mort, després de passar pel Balandrau, al cim del Cerveris. He llegit que el nom ibèric ‘bala’ o ‘pala’ roman en la nostra toponímia, en diverses alteracions, amb el significat de “pedra”, “roca” i “penya”.
Avui també ens acompanya la Gemma amb la seva gosseta “Mel”. Algú ja fa l’acudit dient que sort que el seu amo no es diu: Mató. Podrien semblar uns postres. També ens acompanya l’Angel Madrià, director editorial de la Revista “Gavarres”. ( Avui he d’intentar escriure millor que mai).
Comencem a caminar a l’aparcament del refugi de Ulldeter i amb un dia molt seré. Passem pel refugi i després per sobre l’Estany dels Infants, que queda amagat amb els últims pins que ja trobarem fins a la tornada. En els meus temps vaig poder-hi fer diverses acampades. Llavors era permès. Anem seguint fins el Coll de la Marrana. Un cop aquí seguim en direcció SO i mirant de no perdre altura i travessant la tartera que baixa del Gra de Fajol, ens arribem fins el Coll de l’Orri (orri = lloc on es munyen les ovelles).
Aquí la Mel fa una baixada impressionant fins la Font de les Serps, on hi ha un petit remat de isards, que quan la senten ja marxen enfilant-se cap el Gra de Fajol. Amb un crit de la seva mestressa ja torna a venir amb nosaltres. Ara anem seguint un camí molt fresat que passant pels Cims de la Coma de l’Orri ens porta al Puig de Les Borregues. En aquest cim, clavat enmig de un piló de pedres, hi ha la reproducció en gros d’un piolet. Els seus 2694 m. d’altura conformen un mirador excepcional, tant de la coma del Freser com; principalment, de la coma d’Orri i els Grans de Fajol.
 Aquest puig va lligat a una “polèmica” de nomenclatura: hi ha gent que l’anomena Pastuira, mentre que altres, seguint el mapa de l’Ed. Alpina, l’anomenem Puig de les Borregues, i el de l’est, Pastuira. Tingui el nom que tingui, el lloc paga la pena. En aquest lloc la carena es bifurca. Deixem la branca que es dirigeix decididament a llevant, cap al Cim de Pastuira, i ens dirigim cap al Sud seguint la carena, la Serra del Catllar, que ens porta al Puig de Fontlletera i al Puig de Balandrau.
Seguim carenant i sense dificultat arribem al cim del Puig de Fonlletera. Comencen a sortir alguns núvols que agraïm per protegir-nos del sol implacable del mes de juliol. A dalt el cim domes hi ha una creu feta de tub metàl·lic i una fita bastant alta. Un cop feta la foto de grup i per una tartera una mica dreta, baixem cap el Coll de Tres Pics on hi ha una petita caseta de comunicacions. Sense parar comencem a pujar en direcció a Tres Pics guanyant vista sobre el Torreneules i el Puigmal. El camí és molt evident en aquesta zona ja que només cal anar pujant. Una vegada sobrepassat Tres Pics arribem a un petit coll des d’on el Balandrau és ja totalment visible i distingible pel pedestal que hi ha al seu cim. Ara ens donem compte que la Mel no es amb nosaltres i per molt que la cridem no surt enlloc. La Gemma, com tots nosaltres, esta preocupada, ella una mica mes, i tots l’animem dient el clàssic en aquests casos : “els gossos sempre tornen”. Però a ella no li fa gaire efecte aquesta frase feta. Continuem la ruta, ja que hem de tornar a baixar pel mateix lloc i continuarem buscant. Com moltes vegades passa, la pujada sembla més del que és en realitat i en un moment ens plantem al cim del Balandrau.
 Com a elements forans al cim tenim el bloc geodèsic i una maqueta de la zona sobre un petit pedestal. La vista des d’aquest cim és privilegiada ja que en trobar-se separat de la resta de cims propers podem gaudir d’una àmplia panoràmica… Com a elements llunyans distingim clarament el Montseny, la zona del Collsacabra, el Puigsacalm i ja a tocar el Taga. També podem localitzar el Pedraforca i albirar la serralada del Cadí. Cap a l’oest veiem el Torreneules, el Puigmal, Fontalba i les gorgues del Freser… El camí dels enginyers és perfectament visible i podem resseguir-lo en part amb la vista (no el confoneu amb el canal d’aigua cobert per taulons de fusta que alimenta la central de Daió i que transcorre en un nivell més baix). Al nord veiem Bastiments, cap al NE el Costabona i més enllà el Canigó.
Comencem a baixar fins el Coll dels Tres Pics i ara agafem el camí que sortint cap a la nostra esquerra N i tot passant pel Mantinell ens baixa fins a La Plana a la Coma dels Fresers prop el Refugi de Coma de Vaca. Un cop aquí anem seguint el Freser per la seva riba esquerra en un terreny molt planer i passem per l’Estret de Fresers. Passant tant a prop del riu, amb els seus petits salts i gorgs, qui no es donaria un bon i refrescant bany?.
Quan a l’altra riba trobem la Cabanya dels Eugassers i el Pluviòmetre, deixem la riba del riu i ens enfilem cap a la dreta amb una pujada bastant forta fins arribar al Coll de la Marrana. Aquesta pujada ens desgasta una mica mes , però com diuen es la “traca final”. Un cop al Coll de la Marrana , jo que ja he perdut l’esma i prefereixo no parar, poso la directa i baixo ràpidament fins el cotxe. L’hi he dit a la Gemma que al arribar a l’aparcament trobaria la gossa al cotxe. Ella m’atrapa a mig camí. Però el disgust es gros quan al arribar al cotxe, la Mel no hi es. Al final decideix quedar-se a dormir al refugi per si torna i nosaltres agafem el camí de tornada, amb la agradable sorpresa que quan érem prop de Besalú truca el telèfon i ens diu que ja ha recuperat la gossa, molt a prop de l’aparcament.
Tot acaba com un conte” Vet aquí un gat, vet aquí un gos i aquest conte… ja s’ha fos”.
josep fortià tor
Fitxa tècnica:
Sortida aparcament Xalet Ulldeter (2089m) 09:11h – Coll de l’Orri (2493) 1:15h – (esmorzar 25 min) – Puig de les Borregues (2690m) 2:40h – Puig de Fontlletera (2584m) 3:30h – Coll de Tres Pics – Puig del Balandrau (2584m) 4:35h – Coll de Tres Pics – (dinar 30 min ) – La Plana (2015m) 6:20h – Pluviometro – Coll de la Marrana (2519m) 7:45h – Aparcament 8.26h. – Recorregut 19,1km – Ascensió acumulada 1450m.
Vallter2000 – Coll de la Geganta – Coma de Bacivers- Ref. Ras de Carançà – Estanys de Carançà – Coll de Carançà – Coll de Tirapits – Coll de la Marrana – Vallter. 12 juny 2016
Avui tornem a la vall de Carançà, una vall mítica del Pirineu Oriental amb els seus estanys i també a la Coma de Bacivers, potser no tan coneguda però que ens descobreix també un dels indrets més bells d’aquest sector del Pirineu. La sortida és llarga, amb un desnivell acumulat d’uns 1500 metres aproximadament.
Aquesta és una sortida imprescindible per tal de conèixer com són les valls pirinenques, unes valls sovint feréstegues i salvatges, però d’una bellesa impressionant. Avui fem la repetició d’aquesta ruta amb la intenció de poder gaudir dels colors de la ginesta i del neret florits.
Sortim de l’aparcament de les pistes de Vallter, en un dia rúfol i amb previsions d’una mica de pluja, i ens dirigim cap al remuntador que puja a Xemeneies. Anem pujant tot seguint el remuntador fins el seu final on el travessem i ens enfilem fins a sota la Xemeneia on girem cap a l’esquerra i travessant el pla de la Regalíssia, per sobre la Font de la Perdiu arribem al Coll de la Geganta. És un coll molt planer que pròpiament és una depressió de l’ampla carena. Des d’aquí amb una vista esplèndida, a la nostra esquerra el Bastiments i per la dreta el Pic de la Dona. Mirant cap al Nord podem entendre el que és una vall glacial. És el Circ i la Coma de Bacivers, flanquejat a la dreta per la Serra Gallinera. Ens dirigim cap a l’esquerra fins a trobar el camí que ve del estany de Bacivers. A poc a poc anem baixant sota els vessants estimbats del Coll per un paratge cobert de prat i pedres.
Continuem el camí que ara ja és tot pel costat del riu de Bacivers i entre aiguamolls, roques i petits salts ens portarà fins el Refugi del Ras de Carançà. Al davant nostra veiem el Coll Mitjà flanquejat pel pic Rodó (esq) i el Gallinàs.. Estem a la Jaça dels Bourros.
Arribem a la Cabana de Bessibès que és feta de fusta, plàstic i planxa. Està molt ben situada en una mica de clariana, amb el riu al costat i uns magnífics pins al voltant. Aquesta cabana, que està en bones condicions, té dues plantes, llar de foc, cuina… i amb capacitat per unes 10 persones serveix per acollir excursionistes quan el Refugi està complet. És molt curiós el sistema de contrapès amb un tronc que hi han fet per mantenir la porta tancada. Va ser construïda per una família per tal de passar-hi tot un hivern (no fa gaire anys). Ens parem aquí a esmorzar i encara trobem caliu del foc que més d’hora havien fet una colla que venien del Refugi del Ras de Carançà. Ara hi han fet una font “Font Bassibes” (diu un rètol) portant aigua recollida al riu una mica mes amunt.
Continuem el camí i ja ens falta poc per arribar al Refugi del ras de Carançà. Passem pel pla de Bacivers, que és un indret d’alta muntanya una mica salvatge i prenem un camí ample que, després de travessar un pont de fusta sobre el riu Carançà, ens deixa al davant del refugi. El refugi del Ras de Carançà està situat estratègicament al mig de la vall, en un pla cobert de pastures on la vall s’eixampla i està ben coberta del color groc intens de la ginesta florida.
Comencem el camí després de proveir-nos d’una mica d’aigua i ens tornem a posar al bosc, però ara per seguir al costat del riu Carançà. El camí es va enfilant pel bosc fins arribar al Planell de la Bassa on ens trobem amb uns petits prats amb aiguamolls i unes basses d’aigua. Ara el camí que ens queda fins al coll és qüestió de planer i forta pujada, planer i… Després d’una pujada que sembla que mai s’acaba sortim l’Estany de les Truites que és l’estany natural més gran d’aquestes muntanyes. El camí creua el torrent a la part del desguàs i el voreja pel costat esquerra. Té molt bones vistes sobre la vall i és lloc de repòs ideal. És temps de fer fotos i de posar-se a badar. L’indret s’ho val. És el mes gran i com tots amb unes aigües completament transparents. Continuem tot vorejant el llac i després pels Planells de l’estany que és una zona de prats situada al sud del estany. 
Passem per davant d’una cabana de pastors de murs de pedres (semblant a la de Tirapits) que ens pot servir d’aixopluc si això fos necessari i arribem a l’Estany Negre. És un lloc idíl·lic amb molt bones vistes sobre el Pic de l’Infern i el pic de la Fossa del Gegant. El flanquegem pel costat esquerre i el camí continua pujant per passar per sota dels contraforts inferiors del vessant nord de la Pica del Gegant
Ara ens queda una pujada curta però molt forta fins arribar al estany Blau. És el primer del sistema d’estanys i alimenta l’estany Negre i aquest al de les Truites. Aquí encara hi queda una mica de glaç, principalment a la zona de desguàs que és coberta per una congesta de neu. El que podem comprovar és l’origen del nom d’aquest dos estanys, doncs i per causa de la seva profunditat, en un les aigües es veuen de color negre i a l’altre de color blau.
En Carles Bosch de la Trinxeria al seu llibre Records d’un excursionista escriu: «En los nostres Pirineos catalans los gorchs de Carençá tenen molta fama per sas singulars llegendas y per esser en ells que se congrian las tempestats y pedregadas que assolan nostras comarcas. Los pastors los contemplan ab admiració y respecte. Ab lo color de sas ayguas coneixen si ha de fer bon temps ó mal temps; y molts d’ells creuhen encara que quan brama la tempestat ab sa pedregada y trons espantosos, es que las bruixas ballan una farandola descabellada á l’entorn dels gorchs, rodejadas de llamps. Son situats casi al cim de la montanya y de élls surt la ribera de Carençá… L’ aspecte fantástich de eixos gorchs, rodejats de grans penyas, en mitj d’un país salvatge y desert, ab sas ayguas quietas, d’un blau fosch, inspiran certa tristesa; y ‘s comprén alló de las bruixas ballant á l’ entorn d’ élls en mitj de trons y llamps».
Ara ens enfilem fins el Coll de Carançà des d’on sembla que els estanys es troben tots a una alçada similar, però en el mapa de desnivell podem apreciar la diferent alçada a la que es troben i les nostres cames en poden donar fe. Després d’admirar el paisatge seguim el GR11 passant pel Coll de la Vaca, Coll de Tirapits, Barraca de Tirapits, Aigols Podrits.
Per cert, sabeu que vol dir tirapits? Doncs camí costerut. La Barraca de Tirapits està feta de pedra i és de planta rodona sense finestra. El seu estat en general és precari però sòlid. Pot oferir un petit aixopluc d’emergència. S’hi ha d’entrar ajupint-se, ja que l’entrada és molt baixa. Amb tot, ha salvat moltes vides perquè aquí a l’hivern les temperatures són extremes i el torb hi és freqüent. A la part de darrere, els bombers de la Generalitat de Catalunya hi han posat una emissora d’emergència per avisar d’algun incident a la muntanya.
Travessant les primeres passes del Freser enfilem l’última pujada que ens queda per avui, que és per arribar al Coll de la Marrana. Baixem el Coll i agafem el camí que passant per les restes que queden del Xalet Vell va cap a les Conques d’en Serradell i per les pistes d’esquí arribem al aparcament on tenim el cotxe.
El refugi vell d’Ull de Ter es va emplaçar als peus del coll de la Marrana, entre el coll i el Gra de Fajol i es va inaugurar el 25 de juliol de 1909. És un lloc completament inhòspit, amb vents huracanats a vegades de 200 km/h i amb temperatures mínimes que fàcilment arriben a -25ºC. Hi ha l’aigua del naixement del Ter, però no hi ha llenya. La construcció era d’estil modernista, amb voltes gòtiques. El resultat va ser la ruïna en pocs anys. La coberta exterior no era prou impermeable per evitar l’entrada d’aigua i evitar l’efecte del glaç que obria les parets. Es va anar degradant fins quedar destruït. Mala fi pel primer refugi de muntanya de la Península Ibèrica i segon dels Pirineus després del de Cortalets al Canigó.
Josep Fortià Tor
Fitxa técnica:
Sortida de Vallter (2111m) 8:07h – Coll de la Geganta (2604m) 1:13h – Jaça dels Bourros – Coma de Bacivers – Refugi de Plàstic (1986m) 2:40h – (esmorzar 30min) – Pla de Bassibes – Refugi Ras de Carançà (1855m) 3:30 – Torrent de Carançà – Planell de la Basse – Estany de Carançà o de les Truites (2259m) 5:35h – Estany Negre (2491m) 6:37h – Estany Blau (2579m) 6:52h – (dinar 30 min) – Coll de Carançà (2721m) 7:45h – Coll de Tirapits (2769m) 8:20h – Coll de la Marrana (2538m) 9:20h – Vallter 10:10h.- Distancia recorreguda 23,8km – Ascensió acumulada 1560m.
|
|
|
