17-juny-2012. Guia. Cristina
A alguns de nosaltres quasi ens fa vergonya no haver fet aquest cim tan emblemàtic per a tots els catalans. Avui tenim l’oportunitat de deixar enrere aquesta mancança i fer realitat un desig. El massís del Canigó, a banda del seu interès natural, és també un paisatge humà. La història dels habitants d’aquestes terres es fa evident en els pobles i vilatges, en els conreus i espais ramaders, així com en els monuments civils i religiosos que s’alcen al llarg de la seva geografia… Qui no ha posat mai als seus llavis allò de:
Muntanyes del Canigó
fresques són i regalades
sobre tot ara l’estiu
que les aigües són gelades,…
El Canigó és una muntanya que té un valor simbòlic important per als catalans. És amb la Renaixença (1830-1890), que revalora el català i funda el catalanisme o nacionalisme català, que passà a ser un dels més importants símbols nacionals. Els monestirs de Sant Martí del Canigó i Sant Miquel de Cuixà, al peu de la muntanya, es fundaren molt abans que la Catalunya del Nord passés a formar part de França; el primer alberga la tomba del comte català Guifré II de Cerdanya. El catalanisme situa al comtat de Rosselló l’origen de Catalunya com a nació. Tot això fa que el Canigó simbolitzi el naixement de la nació i la llengua catalana i aquestes tesis també serveixen per a la reivindicació de la catalanitat de la regió. Sens dubte, el fet que calgui creuar una frontera política per arribar-hi remarca per als catalans del sud la pèrdua històrica de les comarques de la Catalunya del Nord (Tractat dels Pirineus, 1659).
Sortim de Cassà aviat i ens ajuntem amb altres companys de Figueres al Perthus i ja tots junts ens dirigim cap a Vilafranca del Conflent, on ens desviarem cap a Vernet, Castell i deixant el Monestir de Sant Martí del Canigó a la nostra esquerra arribem a l’aparcament del refugi de Merialles (1720m). Sortim del collet sobre mateix del refugi en direcció a migdia, prenent el camí ben senyalitzat per un cartell i amb les marques del GR 10. En lleugera baixada ens endinsem dins d’una avetosa seguint pel marge esquerra del Rec de la Llipodera i, en arribar a la seva alçada, el creuem per un pont de fusta. El camí descriu una gran llaçada per a salvar la profunda vall i els salts d’aquest riu que ara seguim des de dalt, pel seu marge esquerra. A partir del pont, el camí s’enfila de forma continua però suaument per la falda del Puig dels Set Homes. Desprès travessem el torrent del mateix nom i abastem el coll Verd (1.860 m). En aquest tram haurem trobat diverses tanques pel bestiar que creuarem, tenint cura de deixar-les tancades. Aquí comencem a gaudir de l’única espècie de Rododendre autòctona als Països Catalans que és el “neret” (Rhododendron ferrugineum) que viu a l’alta muntanya i que ara esta en plena floració de color vermell rosat.
Perdem ara una mica d’alçada per buscar la llera del riu. Ja fa estona que sentim la remor del torrent que s’escola davant nostre, baixant d’entremig del Puig dels Set Homes i el de Rojà. Passem el riu, fem una parada per esmorzar i ens tornem a enfilar, ara en direcció nord-oest. Aviat trobem una cruïlla: per l’esquerra, vers ponent, seguint el GR pel Coll de Segalers, arribaríem al refugi de Cortalets, a la cara nord del Canigó. Nosaltres prenem el corriol de la dreta, ara pel marge dret del riu i guiats per senyals de pintura groga i estaques que ens acompanyaran fins a la pica. Seguim guanyant alçada de forma progressiva i moderada i abastem la cabana/refugi Aragó. (2.125 m). Aquí hi ha una font. El bosc ha deixat pas a grans extensions de “bàlec”, ginesta borda o ginesta de muntanya que amb la seva flor groga tan intensa ens fa pensar una mica (als veterans) amb el Corpus d’aquell temps. Mes endavant arriben als prats. El camí marxa ara en direcció nord-est i va endinsant-se a l’ample vall pels Plans de Cadí.
Ja podem albirar la paret i la Pica del Canigó tancant la vall, amb el Gasamir a l’esquerra i el Barbet a la dreta. Quan s’acaba el prat, el camí comença a descriure amples llaçades per a salvar el desnivell. És un corriol ben conservat, amb contraforts de paret seca. És un camí “amable” que guanya alçada sense estridències. Trobem la font Nostra. Ens salvar algun tram de blocs de pedra i tartera, sense gaire complicació, abastem la Bretxa Durier (2.649 m). Aquesta esquerda a la roca obre el pas superior de la canal entre la cresta del Barbet i la del Canigó amb el Jofre que, a la part més baixa, acaba sobre el refugi de Cortalets. Sempre, a qualsevol època de l’any, hi ha congestes. He llegit que per facilitar l’accés al cim, la bretxa va ésser oberta amb càrregues de dinamita a instàncies del president del Club Alpí Francès, Sr. Durier el 1.886. Ara ens cal salvar uns 120 metres de desnivell restants, grimpant per una canal coneguda com “la Xemeneia”. És una grimpada fàcil, on les marques grogues ens ajuden a escollir els millors passos. Al començar, alts pilars de pedra “custodien” la canal. Hom els ha batejat amb el nom de “gendarmes”. La canal ens deixa directament al capdamunt de la pica (2.784 m) des de on s’albira un paisatge formidable, sobretot en dies clars. Mirant a migdia, per sobre la llarga cresta dels Puig de Set Homes, Rojà, Tretzevents.., s’albira la plana de l’Alt Empordà i el Golf de Roses. A ponent, la vall del Tet amb la plana de l’alta Cerdanya al capdamunt, entre el massís del Carlit i les alçades del Ripollès, amb les esquerdes de Rojà a primer terme i tota la munió de cims entre el Bastiments i el Puigmal. Una creu de forja corona el cim, erigida durant la Segona Guerra mundial pels escoltes de Perpinyà. Avui trobem la creu coberta de petits feixos de llenya lligats amb senyeres que hom a portat per el foc del solstici d’estiu.
El Canigó ha inspirat nombroses llegendes, cançons populars i recreacions literàries, entre les quals destaca el poema èpic Canigó (1886) escrit per Jacint Verdaguer. Aquest poema conté una descripció geogràfica dels Pirineus catalans que es desenvolupa a través de la figura mítica del compte Tallaferro, un valent i ferotge lluitador contra els sarraïns. El mite està basat en el personatge històric Bernat Tallaferro. Al voltant d’aquesta muntanya hi ha tot un univers simbòlic, vinculat a la identitat del poble català, fet que es concreta amb la tradició festiva de la Flama del Canigó, que te lloc cada any la vigília de Sant Joan, al solstici d’estiu. Cada 22 de juny, un grup d’excursionistes del Cercle de Joves de Perpinyà agafen el foc que des de 1965 resta encès al Castellet de Perpinyà i el pugen fins al cim del Canigó. A mitja nit, encenen una nova foguera i inicien el descens de la muntanya amb la Flama renovada. Moltes altres persones els acompanyen o els esperen al pla de Cortalets, des d’on inicien el recorregut cap a diferents indrets a peu, en bicicleta o en cotxe per fer possible que la Flama s’escampi per pobles i ciutats i arribi a temps d’encendre les fogueres de la nit de Sant Joan.
L’any 1955, Francesc Pujades, vilatà d’Arles de Tec (Vallespir) portat pel seu entusiasme pel massís del Canigó i inspirat pel poema èpic de Jacint Verdaguer, va tenir la iniciativa d’encendre els focs de la Nit de Sant Joan al cim d’aquesta muntanya i, des d’allà, repartir la flama per totes les contrades dels Països Catalans. S’iniciava així la tradició de la Flama del Canigó, que entroncava amb la celebració mil·lenària del solstici d’estiu vinculada al foc i al seu significat col·lectiu. L’any 1966 el foc va creuar per primera vegada la frontera entre els estats francès i espanyol i va arribar a Vic. Malgrat la dictadura franquista, la tradició es va escampar pel Principat de Catalunya, sovint en la clandestinitat, com a símbol de la pervivència de la cultura catalana. A poc a poc la xarxa es va anar estenent, i el foc que baixa del Canigó també va arribar al País Valencià. No seria just acabar aquest escrit sense felicitar a la Cristina, que amb el seu sacrifici, voluntat i bon sentit, va fer possible que tothom, TOTHOM, pogués fer el cim. Cristina: no canviïs mai.
