Castell de Montgrí – l’Estartit – La Gola del Ter -Torroella. 12-04-2015
El topònim de Torroella de Montgrí es degué originar en una fortalesa alt medieval a l’entorn de la qual cresqué la població. De fet, es tracta d’un diminutiu de “torre” o de “petita fortalesa”. Per la seva banda, “Montgrí” deriva de la tonalitat que la roca calcària dóna a aquestes muntanyes. Com a “Torroella de Montgrí” (de Montegrino) apareix esmentada al segle XIII, per bé que les primeres referències de la població siguin anteriors. El massís del Montgrí s’eleva entre la mar, damunt la qual cau bruscament formant grans penya-segats, i la plana, al límit entre les dues comarques empordaneses. La imaginació local diu que el Montgrí sembla un bisbe dormint i que el castell és l’anell a la ma del bisbe. Els de més imaginació diuen que sembla una dona embarassada.
Sortim de bon matí des de Torroella i comencem la pujada cap al Castell del Montgrí pel costat on hi ha les Capelles i en direcció a la Creu de Santa Caterina. Les capelles és probable que siguin els vestigis de la devoció popular relacionada amb Santa Caterina. Més recentment, van servir de refugi als pastors que portaven els seus ramats a la muntanya. N’hi ha tres –dues a la banda dreta del camí i l’altra a l’esquerra- abans d’arribar a la Creu. Son fetes de pedra, amb un sostre de volta. A la pedra del terra d’una d’elles hi ha un forat en forma de peu, que la tradició popular diu que és una petjada de santa Caterina.
La pujada és una mica rocosa i trencada, sense cap dificultat. Passem les tres capelletes i arribem a la Creu. Aquí girem a la dreta i continuem la pujada cap al Castell, però abans de arribar cerquem el camí, que ara esta barrat, que passant per “roques planes” ens porta al Cau del Duc. El Cau del Duc és una cova càrstica, al vessant sud de la muntanya, que és visible des de la vila de Torroella de Montgrí. El sostre té uns quants metres d’alçada i el terra fa un lleuger pendent cap enfora. Es tracta d’una balma que fou ocupada per homínids durant el Paleolític. Després de la visita, una mica de grimpada i ja arribem al Castell.
El 1204 el rei Jaume II va comunicar a Bernat de Llabià que s’encarregués de l’administració i la direcció de les obres de construcció del castell. S’havia de pagar amb els diners de les rendes reials i d’un impost sobre cada parella de bous que tinguessin els habitants d’Albons i d’Ullà. Al final, va ser el conjunt de la població qui va acabar pagant les obres. Un gran nombre de persones, picapedrers, paletes, fusters, ferrers, etc… van estar treballant en el castell entre els anys 1294 i el 1301. Aquest any es va acabar el conflicte entre la Corona catalano-aragonesa i comptat d’Empúries, així doncs el castell no tindria cap funció i es va paralitzar la seva construcció. El 1472 es va nomenar l’últim procurador encarregat de la custodia del castell. Des d’aquell moment, només ha servit de refugi per pastors que hi anaven a fer nit o per resguardar-se del mal temps. A poc a poc, el castell es va anar degradant fins que finalment l’any 1988 es van fer les obres de consolidació i restauració.
Fem un tomb i ens enfilem dalt del Castell on podem gaudir d’unes vistes esplèndides i aprofitem per esmorzar. Fetes les fotos de rigor baixem i agafem el corriol que surt pel costat del Castell i comença a davallar en direcció al Coll d’En Garrigars. Arribats a un punt la baixada es posa molt vertical i cal extremar les precaucions. Si les pedres estan completament seques no tindrem problema en anar baixant però si ha plogut o estan humides la cosa es pot complicar força, així que molt de compte. Un cop al coll, tornem a pujar ara per enfilar-nos fins al cim del Montplà. Des de dalt hi ha unes vistes espectaculars. Després de fer una petita parada continuem el camí, ara ja ben planer, fins que arribem a una torre de guaita molt malmesa i trencada. A partir d’aquí tenim un altre cop una bona baixada que no és tan complicada com la del Montgrí però cal anar amb compte. Seguim per un corriol a mà dreta i tot seguit el terreny es torna molt relliscós amb força grava fins que arribem al Coll de les Sorres, paratge on hi ha una font i està habilitat per fer-hi pícnics.
Entre el Montplà i la Torre Moratxa hi ha un conjunt de dunes continentals provinents del golf de Roses. La formació de les dunes resultà de les sorres que anaven dipositant els rius Fluvià, Muga i Ter al golf de Roses i del seu desplaçament i apilonament per la tramuntana. La presencia de un braç del riu Ter que desembocava a l’Escala barrava el pas de les sorres. Quan al 1302 es canalitzà tota l’aigua del Ter al sud del Montgrí, la formació i l’avançament de les dunes s’accelerà inexorablement en direcció a la plana de Torroella.
El 1875 l’enginyer Primitiu Artigues plantejà la necessitat urgent de fixar les dunes pels problemes socioeconòmics que creaven. No es fins 1894 que s’elabora el projecte definitiu de fixació de les dunes i els treballs comencen al març de 1896. La duna avançava a raó de 4 o 5m l’any i ja interceptava el camí de Torroella a l’Estartit. Durant els treballs de fixació, es construeix la casa forestal de les Dunes, el lloc on habitava el guarda. Prop d’aquesta casa hi havia un viver de les plantes que s’utilitzaven per la fixació de les dunes. Abans de fer la plantació definitiva de les especies arbòries, calia que el sol tingues estabilitat, cosa que s’aconseguia amb la plantació d’espècies herbàcies i arbustives, per posteriorment introduir-hi les especies forestals com el pi blanc i el pi pinyer. Actualment ningú diria que sota aquest bosc hi ha grans quantitats de sorra que a principis del segle XX tenien un moviment continu.
Seguim endavant i passem a tocar de la urbanització de La Torrevella i seguim el camí voltant el Pinar Gran per la cara N fins que passant molt a prop de les Pedreres trobem la carretera asfaltada que seguim cap a la dreta passant per la Torre Ponsa. Seguim la carretera que ens porta de dret a l’Estartit. Ens arribem fins el port on fem una parada per dinar. Tornem a agafar la ruta i anem seguint per un corriol que segueix la platja fins que es perd i hem de caminar un bon tros per la sorra (mala feina) fins arribar a la Gola del Ter.
La Gola és el nom que rep la desembocadura del riu Ter. L’antiga desembocadura, anomenada Ter Vell, és avui una llacuna salobre que es troba a tocar l’Estartit i que, juntament amb les basses de la desembocadura del Daró, la Gola, la bassa del Frare Ramon i la maresma de la Pletera, conforma els aiguamolls baix-empordanesos. La franja delimitada per les motes (terraplens fets al voral del riu per evitar les inundacions de les planes) conté una vegetació de ribera que, en alguns trams, es veu ben esponerosa amb freixes, salzes, robínies, pollancres i algun om. Al seu tram final la salabror del mar s’hi fa notar i la vegetació està dominada per les canyes, els canyissos i els tamarius que suporten bé la influencia de les brises marines. En determinades èpoques de l’any entre la vegetació es refugien un gran nombre d’aus; podrem observar un gran nombre de esplugabous que dormen sobre les canyes i cobreixen les motes de blanc al vespres; podrem sentir la piuladissa llunyana dels picots verds o el cant escandalós dels rossinyols bords entre canyes i senissos. Ara seguim per una pista que va per la mota de la riba esquerra del riu, fins arribar a Torroella on donem per acabada la caminada.
Josep fortià
Fitxa tècnica. Guies: Joan i Pere
Torroella (31m) 9:05h – Cau del Duc (239m) 0.55h – Castell de Montgrí (317m) 1:17h – (esmorzar 45 min) – Montplà (311m)2:30h – Les Dunes – Estartit 4:45h– (dinar 45min)– Gola del Ter 6:45h– Torroella 7:50h– Temps aproximat caminat 6:00h.- Distancia recorreguda 22,3 km. – Ascensió acumulada 455m.
