A LA TERCERA, LA VENÇUDA!
Ja feia dues vegades que els de La Colla volíem anar a La Menera i, perdoneu l’acudit fàcil, no hi havia manera. Un dia pel vent i l’altre per la pluja, la sortida es va haver d’anar ajornant. Finalment ens n’hem sortit. El diumenge dia 2, vàrem prendre la carretera de Maçanet de Cabrenys cap a Costoja i Sant Llorenç de Cerdans, per fer cap al poblet de La Menera que, segons expliquen els adeptes al moviment Ramtha, és el lloc precís on han d’acudir els que pretenguin salvar-se de la fi del món, que pronostiquen per al proper 21 de desembre. Tot i la proximitat del desenllaç de la fatal profecia, el poble mostrava una tranquil·litat absoluta. Res no feia presagiar la imminent hecatombe. Allí vàrem deixar els cotxes per iniciar el recorregut que, per començar, ens havia de dur fins el coll de Malrem. Arribats a aquest indret tan bonic, tot i que tristament evocador de l’èxode provocat per la Guerra Civil, vàrem parar a esmorzar. Mentre em cruspia l’entrepà, guaitava un mas que hi havia sota meu. La proximitat de la frontera em feia cavil·lar sobre les trafegoses nits que s’hi devien viure en l’època del contraban…
Reconfortats pel pa i trago, vàrem anar guanyant desnivell fins que una fita geodèsica ens va indicar que érem al punt més alt de la carena. Realçada pel ventet de tramuntana, la vista era espectacular. Alguns companys de caminada anaven identificant els cims que teníem a l’aguait amb aquella precisió que dóna l’experiència que, tot i la meva edat, jo no he tingut temps d’acumular. Són els inconvenients de despertar-se tard.
El camí de baixada ens va dur fins al santuari del Coral, una ermita adossada a un casalot que denota cert abandó. Llàstima!, perquè l’entorn no s’ho mereix. Un rètol indicava una font a la qual ens vàrem dirigir amb la intenció d’omplir les cantimplores d’aigua fresca i quedar-nos-hi a dinar. Però feia un dia rúfol i l’indret era tan summament ombrívol que, malgrat trobar-nos en ple estiu, la fred ens va determinar a buscar un lloc més confortable. Finalment vàrem fer parada i fonda a redós de l’ermita.
Havent dinat, tot seguint el camí avall, vàrem desembocar al coll d’Ares. Vet aquí un altre conegut coll de pas cap a l’exili. Potser el més emblemàtic de tots ja que el varen utilitzar milers i milers de republicans per fugir del foc de la repressió franquista i, vés per on, caure a les brases dels camps de refugiats francesos. Els comentaris sobre aquells fets i el record dels desgraciats protagonistes ens varen acompanyar pel corriol que anava davallant, entre avellaners bords, faigs i algun castanyer, fins al poblet que havia estat l’origen de la nostra excursió. En preguntar, tot fent broma a un vilatà, si estava espantat per l’anunci de la fi del món que s’apropava, ens va contestar, escèptic, que el que l’amoïnava de veritat era que el temps es decidís a ploure d’una vegada.
– Que no veieu com estan de secs els boscos? –es va lamentar.
– Teniu tota la raó, bon home… -li vaig contestar.
– Que vagi bé.
– Adéu-siau.
Antoni Mas
